Diferència entre les revisions de "Palau de Lluchent"
m (Text reemplaça - ' serie ' a ' série ') |
m (Text reemplaça - ' dades ' a ' senyes ') |
||
| Llínea 12: | Llínea 12: | ||
Fon el tercer baró Francesc de Pròxida (mort en l'any [[1327]]) qui va decidir quedar-se en Lluchent els últims anys de la seua vida, a causa de la seua salut precària. Mort este, la baronesa viuda, Maria de Vidaure, va continuar vivint en Lluchent fins a l'any [[1335]]. | Fon el tercer baró Francesc de Pròxida (mort en l'any [[1327]]) qui va decidir quedar-se en Lluchent els últims anys de la seua vida, a causa de la seua salut precària. Mort este, la baronesa viuda, Maria de Vidaure, va continuar vivint en Lluchent fins a l'any [[1335]]. | ||
| − | Tot fa pensar que fon Francesc, que des de l'any [[1321]] posseïa la plena jurisdicció sobre els seus vassalls a títul vitalici, el promotor de l'edificació del nou castell, fins al moment, tan sols, una modesta fortalea quadrada, sense finestres i reforçada per quatre torres als cantons i coronament de merles. Este model edificatori el trobem en atres castells de colonisació feudal d'estes comarques, fets en els sigles [[sigle XIII|XIII]] i XIV, com ara el [[Palau Comtal de Cocentaina]], el d'Ontinyent o el de Bèlgida; el [[castell de Forna]] o el pròxim castell de Montichelvo, edificat en l'any [[1358]] per Vidal de Vilanova. És per això i, davant la manca de | + | Tot fa pensar que fon Francesc, que des de l'any [[1321]] posseïa la plena jurisdicció sobre els seus vassalls a títul vitalici, el promotor de l'edificació del nou castell, fins al moment, tan sols, una modesta fortalea quadrada, sense finestres i reforçada per quatre torres als cantons i coronament de merles. Este model edificatori el trobem en atres castells de colonisació feudal d'estes comarques, fets en els sigles [[sigle XIII|XIII]] i XIV, com ara el [[Palau Comtal de Cocentaina]], el d'Ontinyent o el de Bèlgida; el [[castell de Forna]] o el pròxim castell de Montichelvo, edificat en l'any [[1358]] per Vidal de Vilanova. És per això i, davant la manca de senyes més precises, que la construcció del palau-castell se situaria en la década de 1320 ([[1322]]-[[1327]]). |
En l'any [[1487]] Pere Maça de Liçana va adquirir la baronia, i en ella el palau, moment en el qual es procedix a la remodelació de l'edifici. | En l'any [[1487]] Pere Maça de Liçana va adquirir la baronia, i en ella el palau, moment en el qual es procedix a la remodelació de l'edifici. | ||
Revisió de 15:35 2 març 2020
El Castell-Palau de Lluchent, també nomenat Palau dels Pròxida, o Palau Vell, és un edifici situat en el centre del núcleu històric de Lluchent, en la Vall d'Albaida en la Comunitat Valenciana.
Història
La construcció de l'edifici actual data del sigle XIV, quan els senyors del lloc, els Pròxida, decidiren construir un nou castell que substituïra la fortificació existent fins eixe moment, el castell de Xiu, d'época islàmica.
En l'any 1277 els Pròxida, d'orige sicilià, concretament Joan de Pròxida (fill d'un notari de Salern i exiliat en la cort aragonesa), prengueren possessió de la nova població de Lluchent, en procés de reconstrucció, posteriorment a la seua destrucció a mans d'Al-Azraq.
Este primer baró i el seu hereu Tomàs (1306-1319) visitarien poques voltes la població, ya que estaven ocupats al servici del rei en les seues campanyes militars.
Fon el tercer baró Francesc de Pròxida (mort en l'any 1327) qui va decidir quedar-se en Lluchent els últims anys de la seua vida, a causa de la seua salut precària. Mort este, la baronesa viuda, Maria de Vidaure, va continuar vivint en Lluchent fins a l'any 1335.
Tot fa pensar que fon Francesc, que des de l'any 1321 posseïa la plena jurisdicció sobre els seus vassalls a títul vitalici, el promotor de l'edificació del nou castell, fins al moment, tan sols, una modesta fortalea quadrada, sense finestres i reforçada per quatre torres als cantons i coronament de merles. Este model edificatori el trobem en atres castells de colonisació feudal d'estes comarques, fets en els sigles XIII i XIV, com ara el Palau Comtal de Cocentaina, el d'Ontinyent o el de Bèlgida; el castell de Forna o el pròxim castell de Montichelvo, edificat en l'any 1358 per Vidal de Vilanova. És per això i, davant la manca de senyes més precises, que la construcció del palau-castell se situaria en la década de 1320 (1322-1327).
En l'any 1487 Pere Maça de Liçana va adquirir la baronia, i en ella el palau, moment en el qual es procedix a la remodelació de l'edifici.
Es tracta d'una reforma important que modifica substancialment l'aspecte interior de l'edifici, afegint noves estàncies i incorporant nous elements decoratius més d'acort en els gusts de l'época.
Si be l'aspecte exterior és objecte de canvis substancials en el seu interior la decoració pròpia de l'estil gòtic flamíger deixa en un segon pla l'austera arquitectura del periodo anterior.
El castell servia de refugi, era l'únic lloc segur a on resguardar-se i protegir els bens més valiosos en temps de guerra. Esta funció protectora es va posar de manifest en distintes ocasions, com ara durant la Guerra de l'Unió (1348-1349), possiblement en les guerres en Castella, pero sobretot durant les Germanies.
Cap al final de la guerra, els agermanats de Xàtiva atacaren simultàneament Albaida i Lluchent en l'any 1522. En Albaida, les tropes virregnals resistiren el sege darrere de les muralles de la Vila i els agermanats es conformaren en saquejar el raval extramurs. En Lluchent en canvi, els agermanats no trobaren defenses sòlides, exceptuant el castell, a on s'havia refugiat la població mentres esperava la vinguda de tropes comandades pel senyor de la baronia. El castell va resistir a l'atac agermanat tot el dia, pero va sofrir en la part superior del parament de l'edifici, reconstruït posteriorment.
Des de llavors el seu aspecte no va haver de variar molt fins a l'actualitat, ya que els posteriors titulars del senyoriu no varen mostrar massa interés per esta propietat.
En morir Brianda Maça sense successió, la baronia va passar a Ramon Lladró, Senyor de Castalla. En l'any 1575 es va fer càrrec d'ella Pere Maça Lladró, marqués de Terranova, primer Duc de Mandas.
Va passar en l'any 1729 als marquesos de Dos Aigües, els quals el varen vendre a finals del sigle XIX; concretament fon Vicent Dasí qui el va vendre a Francesc Benavent i Ortolà, conegut com a Quico Aurora. Este va posar en venda les terres adjacents al palau com a solars aon edificar noves cases i va llogar les diferents estàncies fins a instalar-hi nou famílies.
En l'any 1996 l'edifici fon adquirit per l'ajuntament i durant els anys 1998-2000 va estar somés a un procés de rehabilitació integral.
Posteriorment a la seua rehabilitació, en l'any 2010 es va tornar a obrir al públic.
Descripció
El castell, pertany al gòtic valencià en una tipologia similar (encara que de cronologia diferent) als castells d'Albalat dels Sorells, Bétera, Forna i Alaquàs. El castell fon construït "ex novo", en la tradicional planta quadrada (27 x 28 metros) i quatre torres en les cantonades, emmerlades en el seu orige, i un parament al voltant d'un espai llaugerament rectangular que configura un pati central (11 x 11 metros) en un aljup subterràneu.
L'edifici té dos plantes, i un cos més les torres dels cantons. La frontera principal està orientada a Llevant i té un accés dovellat al centre, del sigle XIV, i dos parells de finestres obertes en la planta noble sense les manilles. La frontera posterior té en el nivell superior una galeria de finestres de mig punt semblant a les dels palaus, com el de Castelló de Rugat(desaparegut), el palau dels Milà i Aragó d'Albaida, el palau del Marqués de Sant Josep d'Otos, o diverses cases de Xàtiva, Benigànim o Quatretonda. El pis superior albergava les dependències nobles en la planta baixa es destinava a cavalleries, almagasens i servicis.
El seu aspecte en un primer moment seria similar al castell de Forna. Els seus murs són de tapia i els forjats estan conformats en la planta baixa per voltes i en les plantes superiors per teginats de fusta. La disposició de les espilleres, aixina com correntius i buits de pas en els murs de tàpia donen una aproximació dels primers nivells d'utilisació de la fortalea. Durant els sigles XIV-XV deixa de tindre sentit l'us com a fortalea i es realisen una série de reformes tendents a la seua rehabilitació com a residència palatina, deixant de tindre us les espilleres i sent en molts casos tapades.
Dels elements decoratius es poden comentar les portes en arc de mig punt tant del pati com de la primera planta, aixina com les finestres i fonamentalment el fris decoratiu de la sala d'honor. Estes pintures estarien dins del nomenat gòtic lineal i podrien haver segutt realisades entre els anys 1320 i 1360. Atres elements serien els cans que discorren a lo llarc dels paraments tant en la primera com en la segona planta que corresponen a la fase inicial de l'edifici i que definixen un tipo de forjat característic del món gòtic del que encara es conserven alguns trams en l'actual palau.
Com a elements decoratius característics de la reforma de finals del sigle XV, caldria senyalar la proliferació del guix en la realisació dels marcs de portes i finestres, l'incorporació en el sistema constructiu d'arcs rebaixats, com a elements que permeten obrir grans buits i en alguns casos en un pilar central donant soport a la clau.
En la torre davantera de la dreta hi ha una finestra en moltures pròpies del gòtic flamíger.
Una atra peça que caldria situar en este periodo és l'escala gòtica que des del pati central du a la planta noble, en el seu porche sostengut per pilars octogonals i coberta de fusta original.
La torre sur-oest manté un aspecte similar a la primera fase en modificacions en la primera planta en l'incorporació de la volta aresta i l'eliminació del forjat que cobria la tercera planta que es desplaça a una cota superior recolzant directament sobre la part superior de les merles.
El Palau-Castell de Lluchent està catalagot com a Be d'Interés Cultural des de l'any 2002.
Bibliografia
Soler i Molina, Abel. Castells i Palaus de la Vall d'Albaida. Arquitectura i poder feudal. Ajuntament d'Ontinyent, Mancomunitat de municipis de la Vall d'Albaida, Institut d'Estudis de la Vall d'Albaida, Caixa d'Estalvis d'Ontinyent, 2001. ISBN 84-95102-24-2.