Diferència entre les revisions de "S"

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
m
m
Llínea 2: Llínea 2:
  
 
== Fonètica ==
 
== Fonètica ==
En [[valencià]] la lletra es quan va sola entre dos vocals se pronuncia com a es sonora, igual que la lletra [[Z|zeta]] en totes les posicions. En el restant de casos se pronuncia sorda, i si es vol que una es entre vocals siga també sorda, se gastarà es dígraf [[Ss (dígraf)|doble es]].
+
En [[valencià]] la lletra es quan va sola entre dos vocals se pronuncia com a es sonora, igual que la lletra [[Z|zeta]] en totes les posicions. També es pronuncia sonora quan és l'última lletra d'una paraula i la que va despuix escomença en vocal o consonant sonora, com per eixemple en ''el'''s''' hòmens'', ''me'''s''' o manco'', ''le'''s''' yayes''... En el restant de casos se pronuncia sorda, i si es vol que una es entre vocals siga també sorda, se gastarà el dígraf [[Ss (dígraf)|doble es]].  
  
 
És molt comú en l'[[Horta de Valéncia]] la pronunciació sorda de la es entre vocals, açò és un vulgarisme nomenat apichament, inadmissible en el valencià estàndart oral, que sempre farà distinció entre es sorda i es sonora.
 
És molt comú en l'[[Horta de Valéncia]] la pronunciació sorda de la es entre vocals, açò és un vulgarisme nomenat apichament, inadmissible en el valencià estàndart oral, que sempre farà distinció entre es sorda i es sonora.

Revisió de 18:38 2 ago 2018

La S, s en minúscula, és la dècima novena lletra de l'alfabet valencià i dècima quinta de les consonants. El seu nom en valencià és es, pero per castellanisme també se la coneix com a esse.

Fonètica

En valencià la lletra es quan va sola entre dos vocals se pronuncia com a es sonora, igual que la lletra zeta en totes les posicions. També es pronuncia sonora quan és l'última lletra d'una paraula i la que va despuix escomença en vocal o consonant sonora, com per eixemple en els hòmens, mes o manco, les yayes... En el restant de casos se pronuncia sorda, i si es vol que una es entre vocals siga també sorda, se gastarà el dígraf doble es.

És molt comú en l'Horta de Valéncia la pronunciació sorda de la es entre vocals, açò és un vulgarisme nomenat apichament, inadmissible en el valencià estàndart oral, que sempre farà distinció entre es sorda i es sonora.

Ortografia

S'escriu es

  • En sò de [s] (es sorda) (sap):
  1. En inicial de paraula: solt, sabut.
  2. Darrere de consonant: ansa, dacsa.
  3. Darrere dels prefixos llatins i grecs: ante-, contra-, sobre-, supra-, uni-, bi-, tri-, anti-, hipo-, para-, mono-, di-, tetra-, poli-, etc., i de la a- en valor negatiu: asilàbic.
  4. En final de paraula encara que en derivar se conserve senzilla per transformar-se en sonora o es duplique per continuar sorda: mes, mesos; nas, nassos.
  • En sò de [z] (es sonora) (cosa):
  1. En posició intervocàlica: casa, promesa.
  2. En els prefixos DES-, DIS-, seguits de vocal, H o consonant sonora: desaiguar, desheretar, desviure.
  3. En els participis: d’entés, entesa, entesos, enteses; d’imprés, impresa, impresos, impreses.
  4. En derivats de gentilicis: andalús, andalusos; francés, francesos.
  5. En el femení dels substantius que signifiquen ofici, professió, dignitat, títul o càrrec: abat, abadesa; duc, duquesa; príncip, princesa.

Vore també