Història de Panamà

L'història del Panamà s'ocupa de la llarga història de la regió de l'Istme de Panamà que es va desenrollar al sur de la regió centroamericana, des de les cultures precolombines, durant l'era colonial espanyola, en la seua independència i en l'actual estat de Panamà.

Ubicació de Panamà entre l'Oceà Pacífic (a baix) i el Mar del Carib (a dalt).

"El Arco Chato", Església de Santo Domingo.

Época precolonial

Art precolombí de Panamà.

Fins al moment de l'arribada dels conquistadors espanyols, es calcula la població d'indígenes de l'istme seria d'entre sis-cents mil fins a un milló i mig d'habitants. Varen trobar diversos grans "regnes" ("cacicazgos") en la seua pròpia organisació política i militar, a on una elit sacerdotal s'estructurava un govern teocràtic i representava la noblea. El restant de la població es dividia en nobles, militars, sacerdots, poble i esclaus.

A l'àrea hui coneguda com a províncies centrals es distinguien els reis Esquina, Urraca, Paris, Escoria, Natá i Chiru, ademés d'atres pobles ya extints com els Chánguenas, Doraces i Zuríes. Els seus descendents estan representats pels actuals Ngäbe-Buglé-Guaymí, que ocupen les terres altes de Veraguas, Chiriquí i Bocas del Toro.

La cultura Kuna va conseguir establir-se durant el sigle XVI en la regió de Bayano i Darién en ser delmada la població original de l'àrea. A partir del sigle XVIII l'àrea va ser ocupada per la cultura Chocoe, aparentment originària de l'actual departament del Chocó en la República de Colòmbia. Abans del sigle XVIII, la regió del Darién estava habitada pels kunes i no chocoes. Probablement des del periodo precolombí, els indígenes emberà habitaren la part surest del Darién.