Diferència entre les revisions de "Escultura romana"

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
m
m (Text reemplaça - 'només' a 'a soles')
Llínea 2: Llínea 2:
 
L’'''escultura romana''' comprén l'obra [[escultura|escultòrica]] que es va desenrollar en tota l'àrea d'influència de l'[[Imperi Romà]], en el foco central en [[Roma]]; això succeí entre el [[sigle VI aC]] i el [[sigle V]]. Originàriament derivà de l'[[escultura grega]], principalment a través de l'herència de l'[[escultura etrusca]] i, posteriorment, ya d'una manera directa durant el [[periodo helenístic]], per contacte en les colònies de la [[Magna Grècia]] i de la pròpia [[Grècia]].
 
L’'''escultura romana''' comprén l'obra [[escultura|escultòrica]] que es va desenrollar en tota l'àrea d'influència de l'[[Imperi Romà]], en el foco central en [[Roma]]; això succeí entre el [[sigle VI aC]] i el [[sigle V]]. Originàriament derivà de l'[[escultura grega]], principalment a través de l'herència de l'[[escultura etrusca]] i, posteriorment, ya d'una manera directa durant el [[periodo helenístic]], per contacte en les colònies de la [[Magna Grècia]] i de la pròpia [[Grècia]].
  
La tradició grega va ser una referència constant a lo llarc de l'història de Roma, pero contradient una creença antiga i força estesa que afirma que els romans varen ser més imitadors que creadors, actualment es reconeix que no només varen ser capaços d'assimilar i desenrollar les seues fonts en mestrage, sino que també varen contribuir d'una manera original a esta tradició. Esta afirmació és especialment rellevant en l'art del [[retrat]], genero en el que varen conseguir un gran prestigi i varen deixar eixemples singulars d'un gran mestrage tècnic i expressivitat; i també, en l'àmbit de l'escultura decorativa, obra present en els grans monuments públics, i en la que varen desenrollar un estil narratiu de molta força i d'un caràcter típicament romà.<ref>Barral i Altet (1987), pàg. 260-261</ref>
+
La tradició grega va ser una referència constant a lo llarc de l'història de Roma, pero contradient una creença antiga i força estesa que afirma que els romans varen ser més imitadors que creadors, actualment es reconeix que no a soles varen ser capaços d'assimilar i desenrollar les seues fonts en mestrage, sino que també varen contribuir d'una manera original a esta tradició. Esta afirmació és especialment rellevant en l'art del [[retrat]], genero en el que varen conseguir un gran prestigi i varen deixar eixemples singulars d'un gran mestrage tècnic i expressivitat; i també, en l'àmbit de l'escultura decorativa, obra present en els grans monuments públics, i en la que varen desenrollar un estil narratiu de molta força i d'un caràcter típicament romà.<ref>Barral i Altet (1987), pàg. 260-261</ref>
  
 
== Referències ==
 
== Referències ==

Revisió de 11:35 20 feb 2018

L’escultura romana comprén l'obra escultòrica que es va desenrollar en tota l'àrea d'influència de l'Imperi Romà, en el foco central en Roma; això succeí entre el sigle VI aC i el sigle V. Originàriament derivà de l'escultura grega, principalment a través de l'herència de l'escultura etrusca i, posteriorment, ya d'una manera directa durant el periodo helenístic, per contacte en les colònies de la Magna Grècia i de la pròpia Grècia.

La tradició grega va ser una referència constant a lo llarc de l'història de Roma, pero contradient una creença antiga i força estesa que afirma que els romans varen ser més imitadors que creadors, actualment es reconeix que no a soles varen ser capaços d'assimilar i desenrollar les seues fonts en mestrage, sino que també varen contribuir d'una manera original a esta tradició. Esta afirmació és especialment rellevant en l'art del retrat, genero en el que varen conseguir un gran prestigi i varen deixar eixemples singulars d'un gran mestrage tècnic i expressivitat; i també, en l'àmbit de l'escultura decorativa, obra present en els grans monuments públics, i en la que varen desenrollar un estil narratiu de molta força i d'un caràcter típicament romà.[1]

Referències

  1. Barral i Altet (1987), pàg. 260-261

Vínculs externs