Diferència entre les revisions de "Socarrat"
| Llínea 1: | Llínea 1: | ||
El '''socarrat''' és una placa de fanc cuit, esmaltat en blanc i decorat generalment en tons rogencs o amarronacs i negrencs, destinat a colocar-se entre voltons, en sostres i ales d'edificis. Es una peça d'orige migeval. En els socarrats se donen tres tipos bàsics de representació simbòlica: religiosa, magica i social. Entre les primeres estan els encreuaments, signes i llegendes sagrades, com els versiculs coranics de l'ala de la mesquita de la Xara en [[Valldigna]]. La segona, la vertent màgica, queda presentada per les mans de Fatima, barcos, torres i animals o figures quimeriques com el "Butoni", mònstruo habitual en el bestiari valencià. Les escenes cortesanes i satíriques, i en especial l'us de símbols heràldics, engrossen el capítul de la representació social. Més allà de la decoració arquitectònica, s'utilisaren socarrats en proclames públiques, com en el cas de l'edicte de lleva de [[1513]], per a reclutar soldats, del duc de [[Sogorp]]. | El '''socarrat''' és una placa de fanc cuit, esmaltat en blanc i decorat generalment en tons rogencs o amarronacs i negrencs, destinat a colocar-se entre voltons, en sostres i ales d'edificis. Es una peça d'orige migeval. En els socarrats se donen tres tipos bàsics de representació simbòlica: religiosa, magica i social. Entre les primeres estan els encreuaments, signes i llegendes sagrades, com els versiculs coranics de l'ala de la mesquita de la Xara en [[Valldigna]]. La segona, la vertent màgica, queda presentada per les mans de Fatima, barcos, torres i animals o figures quimeriques com el "Butoni", mònstruo habitual en el bestiari valencià. Les escenes cortesanes i satíriques, i en especial l'us de símbols heràldics, engrossen el capítul de la representació social. Més allà de la decoració arquitectònica, s'utilisaren socarrats en proclames públiques, com en el cas de l'edicte de lleva de [[1513]], per a reclutar soldats, del duc de [[Sogorp]]. | ||
| − | ''' | + | Els '''socarrats''' com l'autèntica ceràmica tradicional migeval del [[Regne de Valéncia]].Sense dubte, les peces de ceràmica més representatives de l'història de la ceràmica valenciana de l'[[Edat Mija]] foren les llosetes o plaques de fanc decorades tant en forma de socarrat o de rajoletes o taulellets vidriats. Estos anaven destinats a cobrir les entrevigues dels sostres, constituint una solució molt vistosa i prou mes barata que el treginat de fusta. Encara que la seua moda fon efimera, puix se fixa a fins del [[sigle XIV]] i no aplega a la segona mitat del [[sigle XVI]], el seu moment de major auge fon en la segona mitat del [[sigle XV]] . En ells confluixen les dos cultures que en aquella época de nostra rica història feren de les terres mediterranees una font viva de creació artística. Per tant el port de [[Valéncia]] va a tindre una de les seues principals activitats en l'exportació de terrissa blava i rossejada de Manises aixina com de socarrats, baldoses per als sols i taulellets decorats per als socols de les parets. La producció de ceràmica Gotic-Mudejar, en la que trobem les manufactures dels taulellets socarrats i els blaus i verdes vidriats s'ubica en la vila de Manises, a on els moriscs instalaren els seus tallers fora de les muralles, en la zona que hui se coneix com barri d'obradors. Estos són els ultims seigles de la convivencia de les cultures islàmica i cristiana. Els dirigents islamics resistiren tenaçment des de el [[sigle XI]] pero les seues disputes internes i l'alvanç de les tropes cristianes minaren el seu imperi. El desig dels [[Reis Catòlics]] unificar els seus subdits mediant l'unitat religiosa caigué, més tart, sobre les esquenes de la poblacio musulmana. En Manises si be en els primers temps de la [[Reconquista]] els [[morisc|moriscs]] degueren formar barri abanda, més tart la convivencia mutua, l'intercanvi comercial i la participacio d'herències sembla que foren mesclant la seua població en la cristiana. |
Revisió de 20:08 20 gin 2015
El socarrat és una placa de fanc cuit, esmaltat en blanc i decorat generalment en tons rogencs o amarronacs i negrencs, destinat a colocar-se entre voltons, en sostres i ales d'edificis. Es una peça d'orige migeval. En els socarrats se donen tres tipos bàsics de representació simbòlica: religiosa, magica i social. Entre les primeres estan els encreuaments, signes i llegendes sagrades, com els versiculs coranics de l'ala de la mesquita de la Xara en Valldigna. La segona, la vertent màgica, queda presentada per les mans de Fatima, barcos, torres i animals o figures quimeriques com el "Butoni", mònstruo habitual en el bestiari valencià. Les escenes cortesanes i satíriques, i en especial l'us de símbols heràldics, engrossen el capítul de la representació social. Més allà de la decoració arquitectònica, s'utilisaren socarrats en proclames públiques, com en el cas de l'edicte de lleva de 1513, per a reclutar soldats, del duc de Sogorp.
Els socarrats com l'autèntica ceràmica tradicional migeval del Regne de Valéncia.Sense dubte, les peces de ceràmica més representatives de l'història de la ceràmica valenciana de l'Edat Mija foren les llosetes o plaques de fanc decorades tant en forma de socarrat o de rajoletes o taulellets vidriats. Estos anaven destinats a cobrir les entrevigues dels sostres, constituint una solució molt vistosa i prou mes barata que el treginat de fusta. Encara que la seua moda fon efimera, puix se fixa a fins del sigle XIV i no aplega a la segona mitat del sigle XVI, el seu moment de major auge fon en la segona mitat del sigle XV . En ells confluixen les dos cultures que en aquella época de nostra rica història feren de les terres mediterranees una font viva de creació artística. Per tant el port de Valéncia va a tindre una de les seues principals activitats en l'exportació de terrissa blava i rossejada de Manises aixina com de socarrats, baldoses per als sols i taulellets decorats per als socols de les parets. La producció de ceràmica Gotic-Mudejar, en la que trobem les manufactures dels taulellets socarrats i els blaus i verdes vidriats s'ubica en la vila de Manises, a on els moriscs instalaren els seus tallers fora de les muralles, en la zona que hui se coneix com barri d'obradors. Estos són els ultims seigles de la convivencia de les cultures islàmica i cristiana. Els dirigents islamics resistiren tenaçment des de el sigle XI pero les seues disputes internes i l'alvanç de les tropes cristianes minaren el seu imperi. El desig dels Reis Catòlics unificar els seus subdits mediant l'unitat religiosa caigué, més tart, sobre les esquenes de la poblacio musulmana. En Manises si be en els primers temps de la Reconquista els moriscs degueren formar barri abanda, més tart la convivencia mutua, l'intercanvi comercial i la participacio d'herències sembla que foren mesclant la seua població en la cristiana.