Uiquilliteratura:Discurs del cap Seattle

“El gran caudill de Washington ha parlat, desija comprar la nostra terra. El gran cau­dill ha dit també unes paraules d’amistat i depau. Està molt be de la seua banda, ya que nosatres sabem que a ellno li calla nostra amistat. Pero considerarem la seua oferta, perquésabem que si no venem la nostra terra, l’home blanc vindrà en elsseus fusells i en prendrà possessió.”

“Com és possible, a vosatres, de comprar, o a nosatres, de vendre,l’aire, l’escalf del nostre sol? No nos en sabem avindre.Nosatres no posseïm l’aire vibrant ni l’aigua que chapoteja;¿com, llavors, nos els podeu comprar? Quan arribe l’hora, prendremla decisió que fa al cas. Pero això no serà fàcil. Ya que per a nosatres esta terra és sagra­da. Gogem molt en els nostresboscs. La nostra vida és diferent de la vostra. L’aigua duspirejant que s’esmuny pels roquerols i rius no és simplementaigua per a nosatres, sino la mateixa sanc dels nostres antepassats.Si us venem la terra, heu de pensar molt bé que per a nosatres ésuna terra sagrada i que calque ensenyeu als vostres fills que és unaterra santa i que cada reflex de l’aigua límpida del llac relataels acontenyiments del passat del meu poble. El murmull de l’aigua és la mateixa veu dels pares del meu pare. Les rieres són lesnostres germanes, apaivaguen la nostra set. Els rius sostenen i duenles nostres canoes i nodrixen els nostres infants. Les cendres delsnostres antepassats són sagrades. Llurs tombes són un sòl que éssant, així com ho són els nostres turons i els nostres arbres. Estapart de la terra és per a nosatres una terra santa. Ya sabem que elshòmens pàlits no comprenen la nostra manera de viure. Per a ells,un tros de terra és idèntic a un atre, perqué és un estranger que ve de nit i pren el terreny que li calga. La terra no és la seuagermana, sino la seua enemiga. I quan l’ha conquerida, se’n vallunt. Això no li és problema. Oblida la tomba dels seusantepassats i heretage dels seus fills. Considera la seua germana terra i el seu germà aire com dos mercaderies que pot explotar irevendre com pacotilla. La seua voracitat li farà devorar tot lo que existix en la superfície de la terra i,darrera d’ell, no deixarà més que un desert.”

“Yo no soc sino un salvage i no comprenc. He vist milers de búfals moriral prat, abandonats per l’home blanc que els havia batut d’untren estant que redolava. No soc més que un salvage i no comprenccom és que les vostres cavalcadures d’acer que escu­penfumeral són més importants que els búfals que nosatres no matemsino per sobre­viure.”

“Que devindrà a l’home sense els animals? Quan ya no hi haurà animals,l’home morirà en un gran sentiment de solitut. El que ocorre alsanimals ben aviat succeïx a l’home. Totes les coses tenen relació.Allò que s’escau a la terra, arriba als fills que poblen estaterra. Heu d’ensenyar als vostres infants que el terreny que ells trepidaran és compost per les cendres dels nostres antepassats.Ensenyeu-los a respectar este terreny, i digueu-los que si l’homeescup a la terra, és damunt d’ell mateix que escup.”

“Això ho sabem: tot es correspon, com la sanc que lliga una família. Tot pertany a tot. L’home no ha teixit la trama de la vida, no n’éssino un fil.”

“Nos esforçarem per s comprendre com és que l’home blanc vol comprar lanostra terra. Que és, puix, lo que l’home blanc vol comprar?,em pregunta el meu poble. És tan difícil de comprendre per a nosatres! Com podem comprar o vendre l’aire, l’escalf de la terra, la rapidea de l’antílop ? Com podem nosatres vendre-us estes coses icom podeu vosatres comprar-les? ¿Tindreu el dret de fer tot el que voldreu de la terra, sim­plement perqué l’home roig haurà posat la seua signatura sobre un parrac de paper i l’haurà donat al’home blanc?”

“Acceptaremla vostra oferta de retirar-nos a una reserva que haureu destinat al meu poble, per consideració. I allà podrem viure en pau i en l'assolament. No té molta importància l’indret a on passarem elsnostres últims dies. Els nostres chiquets han vist el seu pare revolcat per la derrota. Els nostres guerrers han conegut la vergonyade la desfeta i llurs dies han vingut buits, tant, que emmeticen els seus cossos en aliments en­sucrats i begudes fortes. És indiferent l’indret a on passarem els nostres últims dies. No se­rem molt numerosos. D’açí a uns pocs hiverns ya no restarà un sol chiquet de les nos­tres grans tribus que han vixcut en chicotets escolles en esta terra, dins d'estos boscs, i no hi haurà ningú per plorar damunt les tombes del nostre poble que fon tan puixant com el vostre.”

“I,per que caldria plorar la desaparició del meu poble? Les tribus estan compostes de sers humans. I res més. Els hòmens van i venen com les ones de la mar. I l’home blanc serà també anorreat i potser més de pressa que les atres races. Si empastifeu el vostre campament, morireu dins la vostra pròpia brutícia. I desapareixereu dins d'el foc, encés per la força del Gran Esperit que us ha portat a este país i us ha fet amos d'esta terra i de l’home roig. Este triste fi, és per a nosatres un misteri, car no arri­bem a comprendre per que els búfals són destrossats, els cavalls salvages domats; per que els indrets més lluntans dels nostres boscs són invadits per una superpoblació d'hòmens.”

“A on estan els matolls, els plançons? Desapareguts! A on està l’aire? Desaparegut! Hem de dir adeu als potres ràpits i a la caça. Qué significa això? Això significa el final de la vida i el començamentde de l’extinció.”

“Yo no ho comprenc. Els nostres camins són molt diferents dels seus. La vida de les vostres ciutats fa mal als ulls de l’home pell roja. Pero és perqué este pell roja no és sino un salvage que no comprén res de res. En les ciutats de l’home blanc no hi ha cap indret a on reposar. Cap lloc a on l’home puga, en la primavera,sentir com s’obren les gemes i el vol dels pardals. Este rebomboride les vostres ciutats em fa mal a les orelles. I, quin sentit li resta a la vida de l’home quan ya no pot sentir l’ulular del’òliba en la nit, el raucar de les granotes en el canyar al capvespre? No soc més que un pell roja, soc un animal. Un indi estima el dolç murmull del vent damunt del llac i li agrada la flaire del vent purificat per la pluja del migdia que li du l’olor dels avets.”

“L’aire és preciós per a l’home de pell roja, perqué totes repartix el mateix aire, els animals, els arbres, els hòmens; tot participa del mateix aire. L’home blanc no fa cabal de l’aire que respira. Quan un home fa temps que s’està morint, ya no reacciona si respira un aire malsà.”

“Si venem la nostra terra, heu de tindre en conte que per a nosatres l’aire és pre­ciós, que l’aire aporta la vida a tot allò que destorba damunt del nostre sol. El vent, que ha donat al meu yayo el seu primer alè de vida, igualment s’ha endut el seu últim sospir. I el mateix vent ha de donar l’esperit de la vida als nostres chiquets. Si decidim d’acceptar la vostra oferta, hi posem unacondició: cal que l’home blanc considere com a germans seus sls animals d'esta terra.”

“El Gran Esperit us ha donat el domini sobre els animals, els boscs i, en una in­tenció particular, també sobre l’home roig. Pero el vostre destí és un misteri per a l’home roig. Potser us podríem comprendre si sabérem de a on trau els seus somis l’home blanc. De quines promeses, de quines esperances nodrix als seus chiquets durantles llargues velles d’hivern? Quines visions grava en llurs cors afi que, plens de desig, esperen el demà? Pero nosatres som uns salvages. Els somis de l’home blanc nos són amagats.”

“Quan l’últim home de pell roja haurà desaparegut d’esta terra, quan no serà més que una ombra el seu recort, com el d’un núvol que passa sobre el prat, llavors en­cara estes riberes i estos boscs seran habitats pels esperits del meu poble. Perqué nosatres nos estimem este país com el bebé els batuts del cor de la seua mare. Si us venem la nostra terra, estimeu-la com nosatres l’hem estimada. Tingau-ne cura com nosatres n’hem tingut cura.”

“Pero nosatres sabem una cosa: el nostre Gran Esperit és el mateix que el vostre Deu i esta terra li és preada. L’home blanc no es pot escapolir de la sort de tots. Pot­ser a fi de contes serem, al mateix temps,tots germans. Un dia ho vorem.”

“Els hòmens blancs no han estimat mai la terra, els arbres, els animals. Quan nosatres, els indis, matem per obtindre carn, nos ho mengem tot perqué respectem l’animal que hem abatut. Quan arranquem arrels,fem chicotets forats. Quan cremem l’herba per mor de les llangostes, no destruïm res. No amprem més que fusta morta. Fins i tot en els boscs més espessos no abatem mai un arbre. Pero l’home blanc conrea la terra, capgira i atropella els arbres, ho mata tot. L'arbre diu: “No ho faces. Això fa mal. No em faces mal”. Pero ells l’aterren a cops de d'estral i l’esmicolen. L’Esperit d'esta terra els abo­mina. Extirpen els arbres del sol fins a la darrera arrel. L'indi s’esforça en no fer mal a res ni a ningú, pero els hòmens blancs ho destruïxen tot.”