Idioma alemany

L'alemany (Detusch, en alemà) és una llengua indoeuropea pertanyent al grup de les llengües germàniques occidentals. És també una de les llengües mésimportants dle moni la que més parlants natius téen la Unió Europea. Els adjectius que es referixen a la parla alemana son germanpolarlant o germanòfon(a).

Se parla principalment en Alemanya, Austria, Liechtenstein, en dos tercis de Suissa, endos tercis de la província delTirol del Sur (Itàlia), en dos chicotets cantons del est de Bèlgicai en alguns pobles fronteriços delcomtat de Jutlàndia meridional (Nordschleswig) en Dinamarca.

En Luxemburc, aixina com en les regions francesesde Alsàciai Lorena, les poblacions natives parlen dialectes alemans,i alguns inclús dominen el alemà estàndar (especialment en Luxemburc), encaraque en Alsàcia i Lorena el francés ha reemplaçat significativament als dialectes alemans locals durant els últims quaranta anys.

Encara sobreviuen certes comunitats germanoparlants en zones de Rumania, la república Checa, Hungria i sobre tot Rusia Kazagistà i Polònia, encara que els regresos masius a Aelamanya en els anys 1990 han fet recreixer estes poblacions d'una manera significativa. Fora d'Europa, les majors comunitats germanoparlants es troben en els EstatsUnits, en Brasil, en Chile i en Argentina a on milons de alemans migraren durant els últims 200 anys, en tot i això, la gran majoria dels seus descendents no parla alemà. Ademés, poden trobar-se comunitats germanoparlants en la antiga colònia alemana de Namibia. L'organisació Alexander von Humboldt de la ciutat de Mèxic conta en l'escola d'ensenyança d'alemà més gran fora d'Alemanya, aixina com en atres països objecte de emigració alemana com Canadà, Islàndia, Tailàndia, i Austràlia.

L'alemà és el idioma matern de alrededor de 100 millons de persones en Europa (en 2004), el 13,3% dels europeus, sent el idioma més parlat d'Europa excluïda Rúsia, per damunt del francés (66,5 millons de parlants en Europa en 2004) i el anglés (64,2 millons de parlants en Europa en 2004). L'alemà és el tercer idioma més ansenyat com a llengua extrangera en tot el mon, el segon d'Europa i el tercer en Estats Units (después del Espanyol i el Francés). És u dels idiomes oficials de la Unió Europea, a on és el segón idioma més ansenyat com a llengua extrangera.

En més de 150 millons de persones parlatns d'alemà en 38 països del mon, a penes sorprén que e us del idioma varie. Com el anglés, i el espanyol, el alemà és un idioma pluricèntric en tres centres principals: Alemanya, Àustria i Suissa.

Situació actual

El alemà pertany a la rama occidental de les llengües germàniques, dins de la família llingüística indoeuropea.

Llengües veïnes

L'alemà forma junt en el neerlandés, el seu parient més pròxim, una zona llingüística cohesionada i ben definidaque se separa dels seus veïns per fronteres llingüístiques precises. Estos veïns son: en el nort el frisó i el danés; per el est el polac, el sòrap, el chec i el húngar, per el sur el esolevny, el tialià, el fruilà, el ladí i el romanç; i per el oest el francés. Excepte el frisó, cap d'estes llengües és germànica, al igualq ue el alemà i el neerlandés, no se considera que siguen mutuament inteligible netre ells.

La situació és més complexa en respecte a la distinció entre alemà i neerlandés. Hasda fa poc ha existit un continuum dialectal al llarc de tota la àrea germanoparlant, sense fronteres llingüístices. En eixe continuu,, els dialectes sempre son mutuament inteligibles en els seus veïns, pero els dialectes que estàn alluntats no solen ser-ho. El continuum alemà-neerlandés se presta a una clasificació dels dialectes en alt alemà i baix alemà basant-se en la presència de la segon mutació consonàntica. El neerlandés es part del grup baix alemà. En tot i això, degut a la separació política entre Alemanya i els Països aixos, els dialectes delbaix alemà d'Alemanya i dels PaïsosBaixos estàn començant a divergir al llarc del sigle XX. Ademés, en els dos països molts dialectes estàn a la bora de la extinció al haber segut reemplaçats per la llengua estàndar. Per açò, la frontera llingüística entre el neerlandés i el alemà està començant a formar-se.

Mentres que el alemà és gramaticalment molt similar al neerlandés, es molt diferent en el diàlec. Un parlant d'u dels idomes necesita algo de pràctica per a poder entendre a un parlant d'atre idioma. Compare's per eixemple:

• De kleinste kameleon is volwassen 2 cm groot, de grootste kan wel 80 cm worden. (neerlandés)
• Das kleinste Chamäleon ist ausgewachsen 2 cm groß, das größte kann gut 80 cm werden. (alemà)
• (valencià: "El camalleó adult més menut medix 2 cm, el més llarc ben pot atènyer 80 cm."

Els parlants deneerlandés generalment poden llegir alemà, i els parlants d'alemà que poden parlar baix alemà generalment entenen el neerlandés llegit, pero té problemes per a entendre el neerlandés parlat.

Oficialitat

Archiu:Distribución geográfica del alemán.png

Distribució geogràfica del alemà.

El alemà és el únic idioma oficial en Alemanya, Austria i Liechtenstein. Compart el seu estat d'oficialitat en Bèlgica (en el francés i el neerlandés), Luxemburc (en el francés i el luxemburgués), Suissa (en el francés, italià i rètic), en certes regions d'Itàlia com el Alt Adigio (en el italià).

Llengua estàndart

Encara que utilisem el terme "alemà" per a referir-se al idioma escrit, en el terreny parlat existix una àmplia varietat de dialectes al llarc i ample del territori germanoparlant. L'alemà estàndar, conegut com "Hochdeutsch", no s'originà a partir d'un dialecte cocret, sino que se creà a partir dels diversos dialectes (sobre tot els centrals i surenys) com llengua escirta. Ya desde el sigle xV, esta permitia la comunicació entre els mateixos, pero a l'hora de parlar no existia un patró unificat. La creació d'una pronunciació estàndar es va fer necesària per el aument de en importància del teatre en el sigle XIX que portà als responsables de les comanyies a trobar una forma de recitar única que fora entesa en tot lo territori. Aixina es creà el "Bühnendetusch" o "alemà de escenari", que al final es va convertir en la pronunciació ideal del idioma alemà, encara que alguns dels seus preceptes com que "-ig" = /ç/; no obeïxen a raons llingüístices sino acústiques.

Hui dia, en la major part de les regions del Nort d'Alemanya, la gent ha abandonat els seus dialectes i parlen coloquialment alemà estandar, sent els casos més extrems la vall del Rhr (lloc a on acudiren inmigrants de tota Alemanya al llarc del sigle XIX) i el Sur del estat de Brandeburc, en la que es diu Sajonia prusiana, aon el dialecte pràcticament ha desaparegut. Açò no ocorrix en el Sur d'Alemanya, Austria i sobre tot Suissa, on el alemà estàndar casi no es parla, soles en ocasions contades, com a l'hora d eparlar en algu que no enté el dialecte suiç. En certes regions alemanes, sobre tot en algunes grans ciutats, una gran part de la població soles parla la llengua estàndar.

La llengua estàndar té diferències regionals, especialment en vocabulari, encara que també en pronunciació i gramàtica. Estes diferències son molt menors que les que existien entre els dialectes locals. En tot i això, el alemà esconsidera una llengua pluricèntrica, puix les varietats dels tres majors països germanoparlants son considerats estàndar al mateix modo.

Dialectes

Junt a la llengua estàndar coexistixen innumerables varietats dialectals, formant un continuum que s'exté per tota la "Teutonia" (terme en el que se fa referència a aquells territoris que té com llengua oficial al neerlandés, al alt alemà i el luxemburgués). Les variacions entre els distints dialectes son considerables puix els dialectes altoalemans i baixalemans no son mutuament inteligibles, i aixina mateix els dialectes alemans no solen ser entesos per algú que soles coneix el alemà estàndar.

Podem dividir els dialectes entre els dialectes del baix alemà i els del alt alemà.

La separació entre ambes zones vé donada per la que es diu Llínia de Benrath. Esta llínia separa els zones que varen patir la segón mutació consonàntica germànica de les que no la varen patir. Esta mutuació e va produir al voltant de l'any 500 d.C. en els pobles al sur d'esta llínia, els dialectes d'estos pobles han donat lloc al alt alemà actual. Els dialectes dels pobles al nort d'esta llínai han donat lloc al anglés, neerlandés, frisó i els dialectes del baix alemà.

Atra segona llínia destacable seria la marcada per el riu Meno, al sur de la qual la segón mutuació es dona totalment (alemà alt u Oberdetusch), i al nort soles parcialment (alemà mig o Mitteldetusch, dels quals es deriva el alemà estàndar). Un eixemple de les variacions fonètiques se veu a continuació.

Paraula del baix alemà	Paraula del alt alemà	Significat
ik	ich	yo
maken	machen	fer
Dorp	Dorf	poble
tussen	zwischen	entre
op	auf	damunt de
Korf	Korb	cistella
dat	das	això
Appel	Apfel	poma

El grup Alt/Mig Alemà es subdividix en els dialectes següents:

• Bàvaro (Bairisch) o Austrobàvaro (Bairisch-Österreichisch), que s'extén per el territori de la Baviera Antiga, la major part d'Austria en la excepció del Vorarlberg, aixina com la regió italiana del Tirol Meridional (Südtirol/Alt Adigio). Es caracterisa, entre atres rascs, per la asimilació del grup ei (/ai/), donant com resultat el so /a:/ (Stein > Staan), aixina com per la presència dels pronoms personals enk (2ª persona del plural), que fon adoptat en posterioritat per el yindis. Pero entre els subdialectes bàvaros també es poden trobar grans diferències, per eixemple en el ariçó (alemà: Igel): existixen casi totes les pronunciacions entre Ü:gü i Igl.
• Fràncic renà (Rheinisches Fränkisch), considerat com un àrea de transició entre el Alt i el Baix alemà i a on existixen una gran dispersió de isoglosa/es.
• Fràncic del Mosela (Moselfränkish), parlat en el Sur de Renania (Trèveris) i en Luxemburc. Bas de la llengua estàndar luxemburguesa.
• Francó (Fränkisch), parlan en Francònia (zona septentrional de Baviera). El seu domini llingüístic comprén les ciutats de Würzburg, Núremberg i Bayreuth. És la llengua que empleà Hans Sachs en la seua obra i en el sigle XVI era molt pròxima llingüísticament als dialectes de la Alta Sajonia.
• El Alt Sajó (Sächisch), que se parla fundamentalment en el estat de Sajonia, aixina com en el Sur de Brandeburc. Encara que hui està considerat com un dialecte còmic, en el sigle XVIII era considerat com una paradigma del alemà estàndar. La llengua de la cancilleria de Leipzig fon utilisada per Lutero en la seua traducció a la Biblia di en bas del alemà normatiu.
• El Alemà de Pensilvània és una variant delalemà, parlat per aproximadament 225.000 persones en Norta`merica (més específicament, en la província canadiense d'Ontari i en els estats de Indiana, Ohio i Pensilvania).
• El Alamànic (Allemanisch), parlat en casi tot Baden-Württemberg (en excepció de la seua franja septentrional), Alsàcia, Suissa, la Suabia Bàvara (con capital en Augsburgo), Liechtenstein i el Vorarlberg (el Estat federat més occidental de Austria). Es tracta de la llengua empleda per Wolfram von Eschenbach, Walther von der Volgelweide i atres trovadors medievals alemans, aixina com per autors posteriors com Sebastian Brant (autor de la Nau dels Folls). Durant sigles va persisitir en estedomini llingüístic una varietat es`tandar pròpia, que fon gradualment sustituida per el alemà modern en els sigles XVII i XVIII.

Per sa part, el grup Baix Alemà s'articula en les següents modalitats llingüístics:

• Baix Sajó (Niedersächsisch) o Baix alemà (``Plattdetusch``) pròpiament dit, que se parla en tota la zona septentrional de Alemanya, aixina com en el Nordest de Holanda.
• Baix Fràncic (Niederfränkisch), del qual el seu domini llingüístic s'extén per casi tota Holanda, Flandes, aixina com aquelles marques renanes (Kleve, Emmerich) que linden en dits països. El dialecte de Holanda i Zelanda, el holandés, es va convertir en llengua estàndar d'estos territoris en el sigle XVII.