Mare de Deu

Archiu:Verge-maria.jpg

Verge Maria

Ella està al cap de tots els sants, és la major, la plena de gràcia per la bondat, sabiduria, amor i poder de Deu; ella és el culmen de tota possible fidelitat a Deu, amor humà en plenitut. No estranya el calificatiu superlatiu de “santíssima” del poble sancer cristià i és que no n'hi ha en la llengua major potencia de expressió. Mare de Deu i també nostra... i sempre atinguda sa oració.

Els evangelis parlen d'ella una quinzena de voltes, depén del còmput que se faça dins d'un mateix passage, senyalant una volta o més.

El resum de la seua vida entre mosatros és breu i humil: viu en Nazaret, allà en Galilea, on concebí per obra de L'Esperit Sant a Jesús i se desposà en Josep.

Visita la seua parenta Isabel, la mare del futur Precursor, quant està embarassada de modo imprevist i milacres de sis mesos; ab ella conviu, ajudant, i intercanviant diàlecs místics agraïts la temporada que va fins el naiximent de Joan.

Per l'edicte del César, se trasllada a Belem el breçol dels majors, per a empadronar-se i estar inclosa en el cens junt ab el seu marit. La Providència feu que en eixe moment naixquera el Salvador, donant-li a llum a les afores del poble en la soletat, pobrea, i desconeiximent dels hòmens. Son fill és el Verp encarnat, la Segona Persona de Deu que ha agarrat carn i anima humana.

Després vingué la Presentació i la Purificació en el Temple.

També la fugida a Egipte per a buscar refugi, perque Herodes pretenia matar al Chiquet després de la visita dels reis.

Tornant la normalitat en la mort d'Herodes, se va produir el regrés; la família se instala en Nazaret on ya no n'hi ha res extraordinari, excepció feta de la pelegrinació a Jerusalem en la que se pert Jesús, quant tenia dotze anys, fins que Josep i Maria l'encontraren entre els doctors, al cap de tres dies d'angustiosa busca.

Ya, en la etapa de la "vida pública" de Jesús, María aparegué seguint els moviments de son fill en freqüència: en Canà, trau el primer milacre; alguna volta no se li pot aproximar per la multitut.

En el Calvari, al aplegar l'hora impressionant de la redenció per mig del cruent sofriment, està present junt a la creu on patis, s'entrega i mor l'universal salvador que és el seu fill i el seu Deu.

Finalment, està ab els seus nous fills -que estigueren presents en l'Ascensió- ab el "pis de dalt" on se feu present L'Esperit Sant enviat, el Paràclit promés, en la festa de Pentecostés.

En la llògica desprenguda de l'evangeli i avalada per la tradició, vixqué més tart en Joan, el discípul més jove, fins que muigué o no muigué, en Éfeso o en Jerusalem, i passà al Cel de modo perfecte, definitiu i cabal pel voler just de Deu que volia glorificar-la.

Donà al seu fill lo que qualsevol mare dona: el cos, que en el seu cas era per concepció miraculosa i virginal. L'anima humana, espiritual i immortal, la crea i dona Deu en cada concepció per a que l'home engendrat siga distint i més que l'animal. La divinitat, llògic, no naix per a la seua eternitat.

El chiquet naixcut en Belem és peculiar. Al temps que és Deu, és home. L'alta teologia classifica lo irrepetible del seu ser, afirmant dos naturalees en única personalitat. El Deu infinit, invisible, immens, omnipotent en la seua naturalea és ara chicotet, visible, tan llimitat que necessita atenció. Lo invisible de Deu se fa visible en Jesús, lo etern de Deu entra en Jesús en la temporalitat, lo inaccessible de Deu és ya pròxim en l'humanitat, l'infinitut de Deu se fa llimitació en lo menudet, la sabiduria sense llímit de Deu és torpea en el gemit humà del chiquet Jesusset i la omnipotència és ara necessitat.

Maria és mare, amor, servici, fidelitat, alegria, santitat, purea. La Mare de Deu contempla en els seus braços la bellea, la bondat, la veritat en gojós d'admiració i en la certea del impenetrable misteri.