Diferència entre les revisions de "Guerra dels cents anys"
(→Causes) |
(→Causes) |
||
| Llínea 7: | Llínea 7: | ||
Les intencions franceses d'impulsar la sublevació escocesa en 1290, tingue una rapida resposta anglesa en un apoyo interessat a la reacció antifrancesa que s'estava originant en [[Flandes]] en 1297. L'estrategia pensada per [[Felip IV]] residia en exigir les seues drets com sobira pels feus de [[Normandia]] i [[Aquitania]], lo que chocava en els plans d'[[Eduart I]] d'impondre la seua autoritat en les Illes, lo que tingue com resultat l'invasió francesa del ducat de Gascunya. La tensió es va apaciguar un tant en el matrimoni entre [[Eduart I]] i el germa del monarca frances en la cridada firma de la pau de [[Paris]] (1303), encara que els problemes no estaven solucionats. | Les intencions franceses d'impulsar la sublevació escocesa en 1290, tingue una rapida resposta anglesa en un apoyo interessat a la reacció antifrancesa que s'estava originant en [[Flandes]] en 1297. L'estrategia pensada per [[Felip IV]] residia en exigir les seues drets com sobira pels feus de [[Normandia]] i [[Aquitania]], lo que chocava en els plans d'[[Eduart I]] d'impondre la seua autoritat en les Illes, lo que tingue com resultat l'invasió francesa del ducat de Gascunya. La tensió es va apaciguar un tant en el matrimoni entre [[Eduart I]] i el germa del monarca frances en la cridada firma de la pau de [[Paris]] (1303), encara que els problemes no estaven solucionats. | ||
| − | Els successors tampoc vixqueren tempss de pau, en [[França]] se convocaren [[Estats Generals]] que permeteren als [[Valois]] arribar al poder en [[Felip VI]] despres de l'agotament dels [[Capetos]], i poc despres se produi una rapida intervenció en [[Flandes]] en la [[batalla de Cassel]]. En [[Anglaterra]] [[Eduart II]] tingue que soportar les sublevacions escoceses i l'oposició de la regina Isabel, germà de [[Carles IV]] de França, que a la seua volta estava enfrontada a el seu marit i acabà en el rei angles vigent per a colocar al seu fill [[Eduart III]] d'apenes quinze anys. | + | Els successors tampoc vixqueren tempss de pau, en [[França]] se convocaren [[Estats Generals]] que permeteren als [[Valois]] arribar al poder en [[Felip VI]] despres de l'agotament dels [[Capetos]], i poc despres se produi una rapida intervenció en [[Flandes]] en la [[batalla de Cassel]]. En [[Anglaterra]] [[Eduart II]] tingue que soportar les sublevacions escoceses i l'oposició de la regina Isabel, germà de [[Carles IV]] de [[França]], que a la seua volta estava enfrontada a el seu marit i acabà en el rei angles vigent per a colocar al seu fill [[Eduart III]] d'apenes quinze anys. |
| − | En este panorama de tensió i el benefici que podia supondre per als ingresos de la noblea el començament d'un conflicte, en 1337 donara començament la denominada Guerra dels Cent Anys. | + | En este panorama de tensió i el benefici que podia supondre per als ingresos de la noblea el començament d'un conflicte, en 1337 donara començament la denominada '''Guerra dels Cent Anys'''. |
== Primera etapa == | == Primera etapa == | ||
Revisió de 20:48 24 feb 2012
La guerra dels cent anys representa el periodo d'enfrontaments que sostingueren França i Anglaterra durant la nomenada Baixa Edat mija.
Com qualsevol conflicte les causes son variades i a vegades confuses pero en este cas te dos protagonistes clau per a entendre la situació de tensió que se fon creant entre les dos potencies europees: per un costat el rei Felip IV en França i per atre Eduart I en Anglaterra. Abdos intentaren incrementar el seu domini real i especialment realisar maniobres diplomatiques i despres intervencions armades en espais pròxims (els Països Baixos en el cas dels francesos, Gales i Escocia en els britanics).
Causes
Les intencions franceses d'impulsar la sublevació escocesa en 1290, tingue una rapida resposta anglesa en un apoyo interessat a la reacció antifrancesa que s'estava originant en Flandes en 1297. L'estrategia pensada per Felip IV residia en exigir les seues drets com sobira pels feus de Normandia i Aquitania, lo que chocava en els plans d'Eduart I d'impondre la seua autoritat en les Illes, lo que tingue com resultat l'invasió francesa del ducat de Gascunya. La tensió es va apaciguar un tant en el matrimoni entre Eduart I i el germa del monarca frances en la cridada firma de la pau de Paris (1303), encara que els problemes no estaven solucionats.
Els successors tampoc vixqueren tempss de pau, en França se convocaren Estats Generals que permeteren als Valois arribar al poder en Felip VI despres de l'agotament dels Capetos, i poc despres se produi una rapida intervenció en Flandes en la batalla de Cassel. En Anglaterra Eduart II tingue que soportar les sublevacions escoceses i l'oposició de la regina Isabel, germà de Carles IV de França, que a la seua volta estava enfrontada a el seu marit i acabà en el rei angles vigent per a colocar al seu fill Eduart III d'apenes quinze anys. En este panorama de tensió i el benefici que podia supondre per als ingresos de la noblea el començament d'un conflicte, en 1337 donara començament la denominada Guerra dels Cent Anys.
Primera etapa
En la primera etapa, que durarã¡ fins 1360, Eduart III se sent pressionat pels francesos des de Escocia per lo que decidix reclamar el tãtulo de rei de Franci com hereu de la seua tão Carles IV, buscant un clima d'inestabilitat en Flandes. Se produi una important batalla naval en Sluys que supuso la primera derrota francesa i la destrucciã³n de la seua flota, pero mã¡s sanguinosa aãºn fon la sucesiã³n en el ducat de Bretaã±a, lloc estratã©gico entre abdos paãses, i a on Anglaterra torna a donar un dur colp en la presa del port de Brest.