Anar al contingut

Diferència entre les revisions de "Trochilidae"

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
desferValBOT (Discussió | contribucions)
Bots
8357 edicions
VisualWikitext
Bot: Creant artícul sol·licitat (introducció) traduït automàticament
 
Bot: Arreglant categoria genèrica per categories deduïdes automàticament en RACV
 
Llínea 90: Llínea 90:
* {{EC-DD}}: una espècie té senyes insuficients per a la seua evaluació.
* {{EC-DD}}: una espècie té senyes insuficients per a la seua evaluació.


 
[[Categoria:Famílies d'aus]]
 
[[Categoria:Polinitzadors]]
[[Categoria:Categories per revisar]]
[[Categoria:Taxons descrits per Nicholas Aylward Vigors]]

Última revisió del 22:23 7 jul 2026

Plantilla:Redirigix

Per a la película argentina dirigida en 1935 per Luis José Moglia Barth vore Picaflor (película).

Els troquílidos (Trochilidae), també coneguts com colibríes, picaflores, chuparrosas, tucusitos, pardals mosca, ermitaños, quindes, #safir, esmeraldes i varis atres noms comuns, són una família d'aus apodiformes, que agrupa a sis subfamílias[1] contenint un total de 112 gèneros i al voltant de 366 espècies.[2][3] Es caracterisen pel colorit del seu plomall, el seu tamany minúscul, la seua forma de volar i pels hàbits peculiars d'alimentació que posseïxen.

Entre els seus integrants es troben algunes de les aus més menudes del món.

Emeten un zumbido en les ales, que mouen en major rapidea que qualsevol atra au, fins a l'extrem de que no es distinguixen quan volen. La seua freqüència varia de 12 aleteos per segon en les espècies més grans a al voltant de 80 per segon en els colibríes menuts. D'aquelles espècies la velocitat de les quals de vol s'ha medit en túnels de vent, aplega a superar els 54 km/h.[4]

Els colibríes es varen separar del seu grup germà, les falcies Apodidae i falcies arborícolas Hemiprocnidae, fa uns 42 millons d'anys. S'estima que el ancestro comú dels colibríes existents va viure fa 22 millons d'anys en Amèrica del Sur.[5]

Els colibríes tenen la taxa metabòlica basal més alta de qualsevol animal homeotérmico.[6] Per a conservar energia quan el menjar escasseja i de nit quan no estan buscant menjar, poden entrar en letàrgia, un estat similar a la hibernación, i ralentisar la seua taxa metabòlica a 1/15 de la seua taxa normal.[7]

Taxonomia i filogenia

[editar | editar còdic]

La família Trochilidae va ser originalment proposta pel zoólogo irlandés Nicholas Aylward Vigors en 1825.[8]

Segons alguns autors, com Charles Sibley, la present família forma el seu propi orde Trochiliformes, pero la majoria dels taxonomistas actuals la coloquen en l'orde Apodiformes junt en les falcies Apodidae i Hemiprocnidae.[2][3]


Fins a recentment, la família Trochilidae es dividia en dos grans clados, la subfamília Trochilinae (agrupant a una gran cantitat de gèneros i espècies molt diversificados) i els ermitaños Phaethornithinae. Un estudi filogenético publicat en l'any 2007 va trobar que la família dels troquílidos es compon de nou grans clados.[9] En la publicació Howard and Moore Complete Checklist of the Birds of the World 4a. edició en 2013 els troquílidos varen ser dividits en sis subfamílies.

Estudis filogenético publicats per Jimmy McGuire i colaboradors entre 2007 i 2014 varen determinar les relacions entre els grans grups de colibríes, separats en sis grans clados.[1][10] La classificació proposta està mostrada en el següent cladograma:


Descripció

[editar | editar còdic]

Els colibríes són els dinosauris terápodos avianos més menuts coneguts i més menuts que viuen.[11][12][13] Els colors iridiscents i les plomes altament especialisades de moltes espècies (principalment en els machos) donen a alguns colibríes noms comuns exòtics, com a safir, fada, lluenta, esmeralda o silfo.[14]

Morfologia

[editar | editar còdic]

Entre les 366 espècies estimades, el pes dels colibríes oscila entre tan menut com Plantilla:Convert i tan gran com Plantilla:Convert.[14][15] Tenen uns característics picos llarcs i estrets que poden ser rectes de llongituts variables o molt curvats.[14][15] El colibrí zunzuncito de sol 6 cm de llongitut i un pes d'uns 2 g és l'au més menuda del món i el vertebrat de sanc calenta més menut del món.[14][16]

Els colibríes tenen cossos compactes en ales relativament llargues i blanes que posseïxen una estructura anatòmica que els permet volar com un helicòpter en qualsevol direcció, inclosa la capacitat de planejar.[14][15] Especialment mentres planegen, el batre de les ales produïx el zumbido, la funció del qual és alertar a atres aus.[14] En algunes espècies, les plomes de la coa produïxen sons utilisats pels machos durant el vol de corteig.[14][15] Els colibríes baten les ales a una velocitat de fins a 80 batudes per segon, gràcies a un elevat metabolisme que depén de la busca de sucres en el néctar de les flors.[17][15]


Les pates del colibrí són curtes, sense genolls, i tenen pates en tres dits apuntant cap a davant i un cap a arrere, el hallux.[18][19] Els dits dels colibríes estan formats com garras (image) en superfícies interiors estriadas per a ajudar a agarrar-se als tallos o pétals de les flors.[19] Els colibríes no caminen sobre el sol ni boten com la majoria de les aus, sino que arrastren els peus lateralment i els utilisen per a agarrar-se mentres es posen, es acicalan les plomes, les femelles construïxen nius i durant les baralles per a agarrar les plomes dels seus oponents.[18][19]

Els colibríes utilisen les seues pates com pistonés per a generar espente en mamprendre el vol, encara que la cortedad de les seues pates proporciona al voltant d'un 20 % menys de propulsió que l'evaluada en atres aus.[20] Durant el vol, les pates del colibrí estan ficades baix del cos, #lo que permet una aerodinàmica i maniobrabilidad òptimes.[19]


De les espècies que s'han medit durant el vol, les velocitats màximes de vol dels colibríes superen els Plantilla:Convert.[16] Durant el corteig, algunes espècies macho es llancen en picat des de Plantilla:Convert d'altura per damunt d'una femella a velocitats entorn a Plantilla:Convert.[21][5]

Els sexes es diferencien en la coloració de les plomes, tenint els machos distint lluentor i ornamentació en les plomes del cap, coll, ales i pit.[14][15] L'ornament de plomes més típic en els machos és el collarín una taca iridiscent en forma de pitet en el coll-ploma que canvia de lluentor en l'àngul de visió per a atraure a les femelles i advertir als machos competidors pel territori.[14]

Cicle vital

[editar | editar còdic]

Els colibríes comencen a aparearse quan tenen un any d'edat.[22] El apareamiento es produïx de tres a cinc segons quan el macho unix la seua cloaca en la de la femella, passant l'esperma per a fertilizar els ous de la femella.[22]

Les femelles de colibrí construïxen un niu que s'assembla a una menuda tassa d'aproximadament Plantilla:Convertir de diàmetro, comunament unida a una branca d'arbre utilisant teles d'aranya, líquenés, verdet i cordes soltes de fibres vegetals (image).[14][15] Normalment, la posada és de dos ous blancs en forma de pésol (image) —els més menuts de qualsevol au— que es incuban durant dos a tres semanes en época d'crío.[14][15] Alimentats per regurgitación només de la mare, els pollets empluman unes tres semanes despuix de l'eclosió.[15][23]

S'estima que la vida mija d'un colibrí gorgirrubí (Archilochus colubris) és de tres a cinc anys, i la majoria de les morts es produïxen en crío d'un any.[23] Es té constància de que un colibrí gorgirrubí va viure nou anys i dos mesos.[24] Els colibríes abella (Mellisuga) viuen entre sèt i dèu anys.[16]

Comportament

[editar | editar còdic]

Alimentació

[editar | editar còdic]

Els picaflores o colibríes s'alimenten del néctar de flors i són polinisadorés importants, especialment de flors en corola de forma tubular. De la mateixa manera que les abelles, poden calcular la cantitat de sucre en una flor i passar per alt les que no són adequades a les seues necessitats. Preferixen un contingut de sucre d'al voltant del 25 % i si baixa a menys de 15 % no ho beuen. El néctar és un aliment energètic, pero és pobre en proteïnes, vitamines i minerals. Per això els picaflores suplementan la seua alimentació en insectes i aranyes i usen estos per a alimentar a les seues crío. També s'ha documentat en a lo manco tres espècies un complement en dieta frugívora.[25]


La majoria dels picaflores tenen picos llarcs, fins i rectes, pero en algunes espècies la forma del pico està adaptada per a una alimentació especial. Els de el gènero Chalcostigma tenen picos curts i filosos per a alimentar-se de flors en corola curta i per a perforar la base de les de corola llarga. Uns atres tenen un pico curve que usen en flors en corola d'eixa forma tals com les de la família Gesneriaceae. El del mànec picolezna Avocettula recurvirostris és curvat cap a dalt com els de les avocetas, família Recurvirostridae.

Les dos parts del pico se superponen i calcen de tal forma que el picaflor pot obrir llaugerament el pico i traure la llarga llengua quan liban néctar.

De la mateixa manera que les espècies de la família Nectariniidae i a diferència d'atres aus, el picaflor té una llengua que pot curvar les vores formant un tubo que li permet libar néctar.[26]

Degut a que el vol del picaflor consumix una gran cantitat d'energia, pansa gran part del temps en repòs i necessita menjars freqüents, consumint menuts invertebrats ademés de néctar. En total consumix fins a cinc voltes el seu pes corporal per dia. En promig passen del 10 al 15 % del seu temps alimentant-se i del 75 al 80 % reposant i digerint.

Els colibríes només poden posar-se en les branques, ya que les seues pates curtes no els permeten anar o alçar el vol des del sol.

Construïxen els seus nius amprant teles d'aranya, verdet i líquenes, i els asseguren a les branques i fulls resistents.

Paràsits

[editar | editar còdic]

Els colibríes alberguen una fauna de polls altament especialisada. Dos gèneros de polls de la família Ricinidae, Trochiloecetes i Trochiliphagus, estan especialisats en ells i a sovint infestan entre el 5 i el 15% de les seues poblacions. Pel contrari, dos gèneros de polls de la família Menoponidae, Myrsidea i Leremenopon, són extremadament rars en ells. [27][28]

Estat de conservació

[editar | editar còdic]

La destrucció i degradació de la seua hàbitat per l'home és la principal amenaça als troquílidos. La deforestación, les cremades, el pastoreig i l'increment de l'agricultura reduïxen i fragmenten els seus hàbitats. Moltes espècies tenen requisits d'hàbitat molt específics i/o àrees de distribució molt restringides, estes espècies són particularment vulnerables a la destrucció i fragmentació dels seus hàbitats ya que són incapaços de traslladar-se a un nou ambient quan el seu és destruït.

D'acort en la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalea (IUCN), la situació de conservació en el més d'agost de 2025, de les 373 espècies llistades per Birdlife International i Aus del Món, és la següent:[29]

  1. ↑ 1,0 1,1 McGuire, J., Witt, C., Remsen, J.V., Corl, A., Rabosky, D., Altshuler, D. & Dudley, R. (2014). «Molecular phylogenetics and the diversification of hummingbirds». Current Biology.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 Clements, J. F., P. C. Rasmussen, T. S. Schulenberg, M. J. Iliff, T. A. Fredericks, J. A. Gerbracht, D. Lepage, A. Spencer, S. M. Billerman, B. L. Sullivan, i C. L. Wood. 2023. The eBird/Clements checklist of Birds of the World: v2023.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 IOC World Bird List: Hummingbirds
  4. ↑ (2009).Proceedings of the Royal Society B: Biological Sciences.276(1664): 2109–2115doi:10.1098/rspb.2009.0090.
  5. ↑ 5,0 5,1 (2001) Les Aus d'Equador, Guia de Camp, 1 edició, Cornell University Press. ISBN 978-0-8014-8721-7.
  6. ↑ (1992).Experientia.48(6): 565–570doi:10.1007/bf01920240.
  7. ↑ . Consultat el 2013-04-01.
  8. ↑ Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada Vigors
  9. ↑ Systematic Biology.56(5): 837–856ISSN 1063-5157.doi:10.1080/10635150701656360.
  10. ↑ McGuire, J.A., Witt, C.C., Remsen, Jr., J.V., Dudley, R. & Altshuler, D.L.(2009).Journal of Ornithology.150: 155-165ISSN 2193-7192.doi:10.1007/s10336-008-0330-x.
  11. ↑ Current Biology.25(19): 888-898doi:10.1016/j.cub.2015.08.003.
  12. ↑ Evolution: Educació i divulgació.2(2): 248-256ISSN 1936-6426.doi:10.1007/s12052-009-0133-4.
  13. ↑ . Consultat el 2023-04-14.
  14. ↑ 14,00 14,01 14,02 14,03 14,04 14,05 14,06 14,07 14,08 14,09 14,10 . Consultat el 7 de març de 2023.
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 15,3 15,4 15,5 15,6 15,7 15,8 . Consultat el 7 de març de 2023.
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 . Consultat el 2023-04-14.
  17. ↑ (2005).Nutrition Journal.4: 36doi:10.1186/1475-2891-4-36.
  18. ↑ 18,0 18,1 . Consultat el 4 abril 2023.
  19. ↑ 19,0 19,1 19,2 19,3 . Consultat el 4 abril 2023.
  20. ↑ The Journal of Experimental Biology.207 Pt 8: 1345-1352doi:10.1242/jeb.00889.
  21. ↑ (2009).Proceedings of the Royal Society B: Biological Sciences.276(1664): 2109-2115doi:10.1098/rspb.2009.0090.
  22. ↑ 22,0 22,1 . Consultat el 17 d'abril de 2023.
  23. ↑ 23,0 23,1 . Consultat el 2023-04-04.
  24. ↑ . Consultat el 2023-04-23.
  25. ↑ Missagia, C.C.C., Vallejos, L.M., Almeida, J.M., & Alves, M.A.S. (2025). «On the occurrence of frugivorous behavior by hummingbirds across the Americas.» Ornithology Research 33(1): 1-10.
  26. ↑ Cade, T.J. & Greenwald, L.I. (1966) «pdf Drinking Behavior of Mousebirds in the Namib Desert, Southern Africa» The Auk 83 (1) ] archivat en Wayback Machine.
  27. ↑ (2023).Diversity.15
    54.doi:10.3390/d15010054.
  28. ↑ (2024).Parasitology.151: 191–199doi:10.1017/S0031182023001294.
  29. ↑ BirdLife International. (2024). Trochilidae Llista Roja d'espècies amenaçades de la IUCN Version 2025.1. Consultada el 30 d'agost de 2025.
  30. ↑ (febrer de 2022).North & Middle America Classification Committee.
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Trochilidae&oldid=492628»