Diferència entre les revisions de "Sardenya"
(Canvie mapa, bandera i escut. Els anteriors eren de l'antic regne de Sardenya.) |
|||
| Llínea 53: | Llínea 53: | ||
Esta illa es troba en el centre de la [[mar Mediterrànea]] occidental, entre [[Còrsega]] al nort de la que la separa l'[[estret de Bonifaci]], la península italiana a l'est, [[Tunis]] al sur, i les [[illes Balears]] a l'oest. Ocupa una superfície de 24 090 km². | Esta illa es troba en el centre de la [[mar Mediterrànea]] occidental, entre [[Còrsega]] al nort de la que la separa l'[[estret de Bonifaci]], la península italiana a l'est, [[Tunis]] al sur, i les [[illes Balears]] a l'oest. Ocupa una superfície de 24 090 km². | ||
| − | L'illa té una geoformació antiga i, a diferència de [[Sicília]] i l'Itàlia continental, no té risc sísmic. Les seues roques daten del [[Paleozoic]] (fins a 500 millons d'anys d'antiguetat). Les terres altes de l'illa estan formades de granit, esquist, basalt ( | + | L'illa té una geoformació antiga i, a diferència de [[Sicília]] i l'Itàlia continental, no té risc sísmic. Les seues roques daten del [[Paleozoic]] (fins a 500 millons d'anys d'antiguetat). Les terres altes de l'illa estan formades de granit, esquist, basalt (nomenats gerres o ''gollei'') i calcàrea dolomítica (nomenats ''tonneri''), en una altitut mija entre 300 i 1000 metros. |
L'illa és molt ventosa; el vent dominant és el [[Mistral (vent)|mistral]], que procedix del noroest a lo llarc de tot l'any, encara que sobretot bufa en l'hivern i la primavera. Normalment és sec i fresca, i a voltes alcança velocitats molt altes. També es troba en certa freqüència el [[xaloc]]. Estos vents han favorit l'implantació d'alguns parcs eòlics sobre les crestes d'alguns relleus i en algunes plantes industrials (Macchiareddu i Fiume Sant). | L'illa és molt ventosa; el vent dominant és el [[Mistral (vent)|mistral]], que procedix del noroest a lo llarc de tot l'any, encara que sobretot bufa en l'hivern i la primavera. Normalment és sec i fresca, i a voltes alcança velocitats molt altes. També es troba en certa freqüència el [[xaloc]]. Estos vents han favorit l'implantació d'alguns parcs eòlics sobre les crestes d'alguns relleus i en algunes plantes industrials (Macchiareddu i Fiume Sant). | ||
Revisió de 10:34 24 jun 2022
| Sardenya Sardigna, Sardinna | |||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Regió autònoma d'Itàlia | |||||||||||||
| |||||||||||||
| |||||||||||||
Sardenya (Sardegna en italià, Sardigna o Sardinna en sart i Sardenya en alguerés) és una illa en el centre de la mar Mediterrànea occidental, situada entre Còrsega al nort, la península itàlica al est, Túnis al sur, i les Illes Balears al oest.
Història
En els sigles XII i XIII, Gènova, Pisa i els Estats Pontificis varen lluitar llarc temps per impondre el seu poder en les Jujadoríes. A finals del sigle XIII el papa Bonifaci VIII va establir que Sardenya passara a la Corona d'Aragó, formalisant-se la cessió en l'any 1324, quan el llavors infant Alfons, futur Alfons IV, «el Benigne», presa Sardenya durant els últims anys del regnat de Jaume II.[2]
Geografia física
Esta illa es troba en el centre de la mar Mediterrànea occidental, entre Còrsega al nort de la que la separa l'estret de Bonifaci, la península italiana a l'est, Tunis al sur, i les illes Balears a l'oest. Ocupa una superfície de 24 090 km².
L'illa té una geoformació antiga i, a diferència de Sicília i l'Itàlia continental, no té risc sísmic. Les seues roques daten del Paleozoic (fins a 500 millons d'anys d'antiguetat). Les terres altes de l'illa estan formades de granit, esquist, basalt (nomenats gerres o gollei) i calcàrea dolomítica (nomenats tonneri), en una altitut mija entre 300 i 1000 metros.
L'illa és molt ventosa; el vent dominant és el mistral, que procedix del noroest a lo llarc de tot l'any, encara que sobretot bufa en l'hivern i la primavera. Normalment és sec i fresca, i a voltes alcança velocitats molt altes. També es troba en certa freqüència el xaloc. Estos vents han favorit l'implantació d'alguns parcs eòlics sobre les crestes d'alguns relleus i en algunes plantes industrials (Macchiareddu i Fiume Sant).
Referències
- ↑
- ↑ Cfr. «La expansión: el Casal d'Aragó (1213-1412) / L'expansió: el Casal d'Aragó (1213-1412)», en Ernest Belenguer, Felipe V. Garín Llombart y Carmen Morte García, La Corona de Aragón. El poder y la imagen de la Edad Media a la Edad Moderna (siglos XII - XVIII), Sociedad Estatal para la Acción Cultural Exterior (SEACEX), Generalidad Valenciana y Ministerio de Cultura de España - Lunwerg, 2006. ISBN 84-9785-261-3
| ||||||||||
