Diferència entre les revisions de "En Pelayo"
m (Text reemplaça - '''']]' a ']] '''') |
|||
| (No es mostren 25 edicions intermiges d'6 usuaris) | |||
| Llínea 1: | Llínea 1: | ||
| − | '''Pelayo I''' ( | + | [[Image:Don Pelayo.jpg|thumb|250px|right|Estàtua de Don Pelayo en Covadonga, Astúries]] |
| + | '''Pelayo I''' ([[690]] - † [[737]]), és el caudill [[asturià]] que va protagonisar una rebelió contra el govern musulmà i va fundar el [[Regne d'Astúries]] del qual en fon el primer rei ([[722]]-[[737]]). | ||
== El problema de les fonts == | == El problema de les fonts == | ||
| − | A l'escassejar | + | A l'escassejar les fonts i ser estes tardanes (les cristianes són del [[sigle X]]), s'ha teixit una llegenda sobre esta figura. Pero tant si era un representant de l'aristocràcia local asturiana i no un fugitiu [[got (germànics)|got]], de suposta estirp règia procedent de la facció vençuda dels seguidors de l'últim [[reis gots]] [[Roderic]], com si és tractava, lo que és més provable, d'un individu d'orige got que gojava de respecte i influència entre els asturians, sembla fora de tot dubte l'existència del personage històric que confirmen les ''Cròniques'' d'[[Alfons II d'Astúries|Alfons II]] com les també cròniques musulmanes, que pretenen menysprear la figura política i militar del caudill asturià. |
== La llegenda == | == La llegenda == | ||
| − | Pelayo I, noble visigot, fill d'un Duc també visigot nomenat [[Fàvila]] i net del [[rei]] [[Recesvint]]. És desconeix el seu lloc de naiximent, pero diverses fonts li atribuïxen un orige gallec, asturià, càntabre o | + | Pelayo I, noble visigot, fill d'un Duc també visigot nomenat [[Fàvila]] i net del [[rei]] [[Recesvint]]. És desconeix el seu lloc de naiximent, pero diverses fonts li atribuïxen un orige gallec, asturià, càntabre o inclús cordovés, totes elles en notable intenció de justificació política. |
A causa de les intrigues entre la noblea visigoda, el rei [[Vítisa]] va conspirar per a assessinar a son pare. Pelayo va fugir al [[Principat d'Astúries|Astúries]], a on tenia amics o família i posteriorment, sentint-se insegur a la [[Península Ibèrica|Península]], va marchar com a pelegrí a [[Jerusalem]], encara que este últim extrem algunes fonts ho desmentiren. Allí va permanéixer fins a la mort de Vítiza ([[710]]) i l'ascens de [[Roderic]], de qui era partidari. En este va formar part de la guàrdia del rei i com a tal va combatre a la [[batalla de Guadalete]] a l'abril i maig de l'any [[711]]. | A causa de les intrigues entre la noblea visigoda, el rei [[Vítisa]] va conspirar per a assessinar a son pare. Pelayo va fugir al [[Principat d'Astúries|Astúries]], a on tenia amics o família i posteriorment, sentint-se insegur a la [[Península Ibèrica|Península]], va marchar com a pelegrí a [[Jerusalem]], encara que este últim extrem algunes fonts ho desmentiren. Allí va permanéixer fins a la mort de Vítiza ([[710]]) i l'ascens de [[Roderic]], de qui era partidari. En este va formar part de la guàrdia del rei i com a tal va combatre a la [[batalla de Guadalete]] a l'abril i maig de l'any [[711]]. | ||
| − | + | Despuix de la batalla és va refugiar en [[Toledo]], i a la caiguda de la ciutat en l'any [[714]], mentres uns atres escapaven a [[França]], ell va tornar a la seua terra natal, [[Astúries]], supostament custodiant el tesor del rei visigot. | |
| − | Les primeres incursions àraps en el nort | + | Les primeres incursions àraps en el nort varen ser les de [[Musa ibn Nusair]] en l'any [[716]] que va prendre les ciutats de ''Lucus Asturum'' ([[Lugo de Llanera]]) i [[Gijón]], a on va deixar a càrrec al governador [[Munuza]]. Les famílies dominants del restant de ciutats asturianes varen capitular i provablement també la família de Pelayo. |
| − | En [[718]] va tindre lloc una primera revolta encapçalada per Pelayo que va fracassar. La causa fon que Munuza s'havia casat per la força en la seua germana Adosinda. Pelai fon | + | En l'any [[718]] va tindre lloc una primera revolta encapçalada per Pelayo que va fracassar. La causa fon que Munuza s'havia casat per la força en la seua germana Adosinda. Pelai fon detengut i enviat a [[Córdova]]. No obstant això, va conseguir escapar i tornar a Astúries a on va encapçalar una segona revolta i és va refugiar en les montanyes. |
| − | |||
| − | |||
| + | Munuza va enviar al general [[al Qama]] a sometre als rebels. Este va entrar pel [[port de Tarna]], va remontar el riu [[Nalón]] i va arribar a ''Lucus Asturum''. Des d'allí va anar a la vall de Ceps, a on estaven els cristians i en l'any [[722]], va tindre lloc la [[Batalla de Covadonga]], a on fon derrotat per Pelayo. | ||
== Conseqüències == | == Conseqüències == | ||
| Llínea 23: | Llínea 23: | ||
Pelayo I, va establir el seu govern en [[Ceps d'Onís]]. | Pelayo I, va establir el seu govern en [[Ceps d'Onís]]. | ||
| − | La revolta de | + | La revolta de Pelayo de l'any [[722]] mai hauria triumfat sola, ya que l'eixercit àrap era molt més poderós, pero despuix de rebre els noticies de Covadonga, [[Pere de Cantàbria]] és va unir a la lluita en totes les forçes del seu [[ducat de Cantàbria|ducat]]. També molts nobles visigots i població cristiana de la [[Hispània]] somesa varen emigrar al nort per a unir-se a la revolució de Pelayo. |
== Núpcies i descendents == | == Núpcies i descendents == | ||
| − | És va casar en | + | És va casar en [[Gaudiosa]] i d'este matrimoni va nàixer: |
| − | * | + | * [[Fàfila]] ( ? - [[739]]), [[rei d'Astúries]] |
| − | * [[Ermessenda d'Astúries]], casada en | + | * [[Ermessenda d'Astúries]], casada en [[Alfons I d'Astúries]], fill de [[Pere de Cantàbria]] |
| + | [[File:Tumba de Don Pelayo.JPG|thumb|250px|Tomba de D. Pelayo]] | ||
== Mort de Pelai == | == Mort de Pelai == | ||
| − | |||
| − | {{ | + | Va morir en Ceps d'Onís, a on tenia la seua cort, en l'any [[737]]. Va ser sepultat en l'iglésia de Santa Eulàlia d'Abamia, pròxima a [[Covadonga]], que ell havia fundat. Posteriorment les seues despulles varen ser traslladades per [[Alfons X de Castella]] a Covadonga. |
| + | |||
| + | == Referències == | ||
| + | * Barbero, Abilio & Vigil, Marcelo. 1978, "La formación del feudalismo en la Península ibérica". Colección biblioteca histórica de España. RBA | ||
| + | * González García , Alberto (2020). «Las relaciones exteriores del Reino de Asturias: política, cultura y economía». Nuevas visiones del Reino de Asturias. Oviedo: Real Instituto de Estudios Asturianos. pp. 265-300 | ||
| + | * Mínguez Fernández, José Mª. 1991, "Poder político, monarquía y sociedad en el reino astur-leonés en el período de su configuración". En Estructuras y formas del poder en la historia (pgs. 73-88). Universidad de Salamanca | ||
| + | * Torrente Fernández, Mª Isabel. 1990, "La Monarquía asturiana. Su realidad y los relatos históricos". En Historia de Asturias V. III (pgs. 309-324). Oviedo | ||
| + | |||
| + | == Bibliografia == | ||
| + | |||
| + | * Arco y Garay, Ricardo del (1954). Sepulcros de la Casa Real de Castilla. Madrid: Instituto Jerónimo Zurita. Consejo Superior de Investigaciones Científicas. OCLC 11366237 | ||
| + | * Barrau-Dihigo, Louis (1989). Historia política del reino asturiano (718-910). Gijón: Silveiro Cañada. ISBN 84-7286-273-9 | ||
| + | * Besga Marroquín, Armando (2000). Orígenes hispano-godos del Reino de Asturias. Oviedo: Real Instituto de Estudios Asturianos | ||
| + | * Blazquez y Delgado-Aguilera, Antonio (1925). «La Crónica de Alfonso III». Estudios de Historia y Critica Medio-Evales. Real Monasterio de El Escorial | ||
| + | * Caveda y Nava, José (1879). Examen crítico de la restauración de la monarquía visigoda en el siglo VIII. Madrid: Memorias de la Real Academia de la Historia | ||
| + | * García Moreno, Luis Agustín (1997). Prosopografía del reino visigodo de Toledo. Salamanca: Universidad de Salamanca | ||
| + | * García Villada, S.I., Zacarías (1918). Textos Latinos de la Edad Media Española - Crónica de Alfonso III. Madrid: Junta para Ampliacíon de Estudios e Investigadores Científicas - Centro de Estudios Históricos | ||
| + | * Manzano Moreno, Eduardo (2018) [2010]. Épocas medievales. Vol. 2 de la Historia de España, dirigida por Josep Fontana y Ramón Villares. Segunda reimpresión en rústica. Barcelona-Madrid: Crítica/Marcial Pons. ISBN 978-84-9892-808-2 | ||
| + | * Valle Poo, Francisco (2000). El solar de un Viejo Reino (Cangas de Onís-Covadonga-Picos de Europa) (1.ª edición). Ediciones Nobel S.A. ISBN 84-8459-004-6 | ||
| + | |||
| + | == Enllaços externs == | ||
| + | {{Commonscat|Pelayo I of Asturias in art}} | ||
| + | [[Categoria:Biografies]] | ||
[[Categoria:Reis d'Astúries]] | [[Categoria:Reis d'Astúries]] | ||
Última revisió del 09:36 29 abr 2024
Pelayo I (690 - † 737), és el caudill asturià que va protagonisar una rebelió contra el govern musulmà i va fundar el Regne d'Astúries del qual en fon el primer rei (722-737).
El problema de les fonts[editar | editar còdic]
A l'escassejar les fonts i ser estes tardanes (les cristianes són del sigle X), s'ha teixit una llegenda sobre esta figura. Pero tant si era un representant de l'aristocràcia local asturiana i no un fugitiu got, de suposta estirp règia procedent de la facció vençuda dels seguidors de l'últim reis gots Roderic, com si és tractava, lo que és més provable, d'un individu d'orige got que gojava de respecte i influència entre els asturians, sembla fora de tot dubte l'existència del personage històric que confirmen les Cròniques d'Alfons II com les també cròniques musulmanes, que pretenen menysprear la figura política i militar del caudill asturià.
La llegenda[editar | editar còdic]
Pelayo I, noble visigot, fill d'un Duc també visigot nomenat Fàvila i net del rei Recesvint. És desconeix el seu lloc de naiximent, pero diverses fonts li atribuïxen un orige gallec, asturià, càntabre o inclús cordovés, totes elles en notable intenció de justificació política.
A causa de les intrigues entre la noblea visigoda, el rei Vítisa va conspirar per a assessinar a son pare. Pelayo va fugir al Astúries, a on tenia amics o família i posteriorment, sentint-se insegur a la Península, va marchar com a pelegrí a Jerusalem, encara que este últim extrem algunes fonts ho desmentiren. Allí va permanéixer fins a la mort de Vítiza (710) i l'ascens de Roderic, de qui era partidari. En este va formar part de la guàrdia del rei i com a tal va combatre a la batalla de Guadalete a l'abril i maig de l'any 711.
Despuix de la batalla és va refugiar en Toledo, i a la caiguda de la ciutat en l'any 714, mentres uns atres escapaven a França, ell va tornar a la seua terra natal, Astúries, supostament custodiant el tesor del rei visigot.
Les primeres incursions àraps en el nort varen ser les de Musa ibn Nusair en l'any 716 que va prendre les ciutats de Lucus Asturum (Lugo de Llanera) i Gijón, a on va deixar a càrrec al governador Munuza. Les famílies dominants del restant de ciutats asturianes varen capitular i provablement també la família de Pelayo.
En l'any 718 va tindre lloc una primera revolta encapçalada per Pelayo que va fracassar. La causa fon que Munuza s'havia casat per la força en la seua germana Adosinda. Pelai fon detengut i enviat a Córdova. No obstant això, va conseguir escapar i tornar a Astúries a on va encapçalar una segona revolta i és va refugiar en les montanyes.
Munuza va enviar al general al Qama a sometre als rebels. Este va entrar pel port de Tarna, va remontar el riu Nalón i va arribar a Lucus Asturum. Des d'allí va anar a la vall de Ceps, a on estaven els cristians i en l'any 722, va tindre lloc la Batalla de Covadonga, a on fon derrotat per Pelayo.
Conseqüències[editar | editar còdic]
En la derrota, Munuza va abandonar Gijón i va intentar eixir d'Astúries, sent derrotat en Olalíes. En esta fugida Pelayo va poder entrar a Gijón sense esforç.
Pelayo I, va establir el seu govern en Ceps d'Onís.
La revolta de Pelayo de l'any 722 mai hauria triumfat sola, ya que l'eixercit àrap era molt més poderós, pero despuix de rebre els noticies de Covadonga, Pere de Cantàbria és va unir a la lluita en totes les forçes del seu ducat. També molts nobles visigots i població cristiana de la Hispània somesa varen emigrar al nort per a unir-se a la revolució de Pelayo.
Núpcies i descendents[editar | editar còdic]
És va casar en Gaudiosa i d'este matrimoni va nàixer:
- Fàfila ( ? - 739), rei d'Astúries
- Ermessenda d'Astúries, casada en Alfons I d'Astúries, fill de Pere de Cantàbria
Mort de Pelai[editar | editar còdic]
Va morir en Ceps d'Onís, a on tenia la seua cort, en l'any 737. Va ser sepultat en l'iglésia de Santa Eulàlia d'Abamia, pròxima a Covadonga, que ell havia fundat. Posteriorment les seues despulles varen ser traslladades per Alfons X de Castella a Covadonga.
Referències[editar | editar còdic]
- Barbero, Abilio & Vigil, Marcelo. 1978, "La formación del feudalismo en la Península ibérica". Colección biblioteca histórica de España. RBA
- González García , Alberto (2020). «Las relaciones exteriores del Reino de Asturias: política, cultura y economía». Nuevas visiones del Reino de Asturias. Oviedo: Real Instituto de Estudios Asturianos. pp. 265-300
- Mínguez Fernández, José Mª. 1991, "Poder político, monarquía y sociedad en el reino astur-leonés en el período de su configuración". En Estructuras y formas del poder en la historia (pgs. 73-88). Universidad de Salamanca
- Torrente Fernández, Mª Isabel. 1990, "La Monarquía asturiana. Su realidad y los relatos históricos". En Historia de Asturias V. III (pgs. 309-324). Oviedo
Bibliografia[editar | editar còdic]
- Arco y Garay, Ricardo del (1954). Sepulcros de la Casa Real de Castilla. Madrid: Instituto Jerónimo Zurita. Consejo Superior de Investigaciones Científicas. OCLC 11366237
- Barrau-Dihigo, Louis (1989). Historia política del reino asturiano (718-910). Gijón: Silveiro Cañada. ISBN 84-7286-273-9
- Besga Marroquín, Armando (2000). Orígenes hispano-godos del Reino de Asturias. Oviedo: Real Instituto de Estudios Asturianos
- Blazquez y Delgado-Aguilera, Antonio (1925). «La Crónica de Alfonso III». Estudios de Historia y Critica Medio-Evales. Real Monasterio de El Escorial
- Caveda y Nava, José (1879). Examen crítico de la restauración de la monarquía visigoda en el siglo VIII. Madrid: Memorias de la Real Academia de la Historia
- García Moreno, Luis Agustín (1997). Prosopografía del reino visigodo de Toledo. Salamanca: Universidad de Salamanca
- García Villada, S.I., Zacarías (1918). Textos Latinos de la Edad Media Española - Crónica de Alfonso III. Madrid: Junta para Ampliacíon de Estudios e Investigadores Científicas - Centro de Estudios Históricos
- Manzano Moreno, Eduardo (2018) [2010]. Épocas medievales. Vol. 2 de la Historia de España, dirigida por Josep Fontana y Ramón Villares. Segunda reimpresión en rústica. Barcelona-Madrid: Crítica/Marcial Pons. ISBN 978-84-9892-808-2
- Valle Poo, Francisco (2000). El solar de un Viejo Reino (Cangas de Onís-Covadonga-Picos de Europa) (1.ª edición). Ediciones Nobel S.A. ISBN 84-8459-004-6
Enllaços externs[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre En Pelayo.