Llengües celtes

Domini de les llengües celtes en la antiguetat.

Les llengües celtes són un grup d'idiomes pertanyents a la família indoeuropea, en la que s'inclouen:

• Irlandés
• Escocés
• Manés
• Galés
• Bretó
• i totes aquelles llengües mortes d'esta família que en un temps parlaren els pobles celtes en Europa.

Història

Procedent del proto-indoeuropeu, el grup de llengües cèltiques ocupa una posició intermija, conrològicament parlant, dins de la família indoeuropea, fent la seua aparició despuix de les llengües anatòlies (2000 a. C.), el grec (1400 a. C.), les llengües índiques (1000 a. C.), les llengües iranies (700 a. C.) i les llengües itàliques (600 a. C.), pero ans de les llengües germanes (sigle I d. C.), el armeni (sigle V), el tocari (sigle VII), les llengües eslaves (sigle IV), les llengües bàltiques (sigle XV) i el idioma albanés (sigle XVI).

Estes foren parlades pels pobles celtes, una série de pobles i tribus de la Europa Central i Occidental que compartien unes característiques culturals similars: creències religioses, estructura social, estils artístics, sistemes de producció, etc, pero sobre tot, estos pobles parlaven una llengua comú, o més ben dit una série de dialectes inteligibles entre si. En nom per a designar-se a si mateixos utilisaven gal- o kel- com mostra el nom de ses llengües i els noms d epobles celtes: Galli, Gàlatae, Galaici, Gaelige, Kel (toi), Gàlatai. D'ahi que els grecs els dien keltoi i els romans galli (pronunciat gal·li(. El nom celta procceix del grec keltoi, nom que gastaven els geògrafs grecs en la primera mitat del I milenari a. C. per a designar als pobles que habitaven Europa central. La primera referència ad est poble la trobem en la Ora Marítima de Avieno, procònsul en Àfrica en el 336 d. C., basant-se en un original grec del sigle VI a. C., encara que s'encontren escampades diverses alusions als celtes en Hecateu de Milet, Heròdot i Aristòtels.

L'aparició de les llengües celtes està marcada pel debat sobre les teories al respecte, que tendixen a ser contradictòries entre si. Una d'elles afirma que les llengües cèltiques insulars són una unitat front a les llengües cèltiques continentals. Atra de les teories propugna la existència d'una relació galo-britònica d'un orige més arcaic, front al goidèlic, el idioma celtíber i el idioma lepòntic.

Més tart els celtes apareixerien en els registres romans com els galli, nom que permaneixqué en la denominació de determinats pobles com els galos, els gàlates, o regions com la Gàlia, Gallaecia o Galizia que és com els denomiraren els romans. L'unitat llingüística d'estos pobles es posta de manifest per Tàcit al percibir la similitut entres les llengúes brytòniques i les gales i San Jerònim deixà constància en els seus escrits de que la llengua dels gàlates resultava paregut al dialecte galo de Trèveris.

Els pobles celtes, a lo llarc de l'història s'expandiren entre els sigles VIII i V a. C. des del seu núcleu original centre-europeu cara a les atres regions, ocupant el nort i centre de França (la Gàlia), la vall del Po en el nort d'Itàlia, la mitat nort-occidental de la Península Ibèrica, aixina com la major part de les illes britàniques. També se varen estendre pels Balcans, alcançant inclús una comarca d'Àsia Menor, que serà coneguda com Galatia. En totes estes migracions la seua llengua els acomanyà allà a on anaren; en el sigle I a. C. s'estenien per gran part d'Europa, des de l'actual Turquia (Galacia) fins a Portugal.

Parlades ampliamente en Europa occidental en el primer milenari a. C., des dels temps del romans han experimenta una decadència gradual, be reemplazades primer pel llatí i posteriorment per les llengües romanç en França, Portugal, Italia i Espanya, be desplazades i sustituides per atres rames com la germana en les illes Britàniques i Europa Central o la eslava en els Balcans, o be per la disipació e integració del poble celta i de les seues llengües disn de noves realitats històriques. A pesar d'això, hagué chicotetes illes llingüístiques que varen sobrevivir molt temps a esta situació, haguent testimonis de gàlates parlants de llengua celta en el sigle IV d. C.

Encara que les llengües cèltiques encontraren refuti a la romanisació en el extrem noroccidental d'Europa, en les Illes Britàniques. Allí les llengües natives gaèliques i britòniques mantingueren la seua hegemonia fins a l'Edat Mija, sent la llengua peredominant en el Regne d'Escòcia i en els comtats i regnes irlandesos i galesos.

El seu decaïment en Gran Bretanya començà en les invasions anglosaxones, quedant reduïda la seua presència tras Muralla de Offa a Gales, i al Regne d'Escòcia. Uns sigles més tart també començaren a pedre pes i presència les llengües cèltiques en estes regions i en Irlanda degut principalment a la pèrdua d'independència política i cultural, aixina com pel aillament econòmic, en detriment del llavors pujant Regne d'Anglaterra en el sigle XVI, si be este procés se donà de manera lenta i constant des de sigles arrere. La llengua parlada en l'illa de Man se voria molt influenciada per aports nòrdics, frut de les succesives invasions vikingues.

El orige del bretó, si be se podria pensar fàcilment degut a la seua situació geogràfica que és un reducte de la llengua gala parlada en época prerromana en l'actual França, se remonta a migracions de birtànics (principalment de les zones de Cornualles i Gales) en el sigle V d. C. que fugien de les invasions anglosaxones a Gran Bretanya, establint-se despuix de creuar el canal de la Mancha en la costa d'Armòrica, l'actual Bretanya. Alguns d'estos britans arribaren inclús a la península ibèrica, a les regions de Galícia i Astúries.

Pese al seu lent decliu en els sigles, hui dia encara sobreviuen, únicament, quatre llengües de la rama cèltica, llimitades a chicotetes regions d'Europa: el idioma irlandés o gaèlic irlandés en Irlanda, el Idioma gaèlic escocés (nom que porta a la confusió en el també dit escocés, idioma germànic) en Escòcia, el idioma galés en Gales i el idioma bretó en Bretanya.

Aixina mateix, fins al sigle XVIII en Cornaulles se parlava el idioma còrnic, de gran semblança en el bretó i el galés. Hasda principis del sigle XX en l'illa de Man se parlava el idioma manés. També, frut de la emigració, n'hi han chicotetes colònies de parlants de llengua celta en la Patagònia argentina i en algunes parts de Canadà.

Encara que en major o en menor mesura pero en la majoria dels casos molt reduit generàlment les llengües posteriorment parlades en regions de llengua celta mantenen un substracte cèltic en el seu vocabulari, com pot ser el espanyol, el francés, el portugués, el anglés o el alemà.

Vore també

• Nacions celtes