Diferència entre les revisions de "Ploma estilogràfica"
| (No es mostren 3 edicions intermiges d'3 usuaris) | |||
| Llínea 33: | Llínea 33: | ||
El plomí d'una ploma estilogràfica, també denominat plomilla, està fet generalment d'acer inoxidable o or. Els d'or estan banyats en una aleació que sol ser d'un metal del grup del platí. Erròneament, este material a sovint es denomina iridi, encara que rarament s'utilisa este metal en les aleacions. El plomí d'acer té una cobertura més resistent, puix el punt del plomí es desgasta més ràpidament per l'abrasió del paper. | El plomí d'una ploma estilogràfica, també denominat plomilla, està fet generalment d'acer inoxidable o or. Els d'or estan banyats en una aleació que sol ser d'un metal del grup del platí. Erròneament, este material a sovint es denomina iridi, encara que rarament s'utilisa este metal en les aleacions. El plomí d'acer té una cobertura més resistent, puix el punt del plomí es desgasta més ràpidament per l'abrasió del paper. | ||
| − | En el centre del plomí existix un | + | En el centre del plomí existix un chicotet forat, denominat respirader, que permet l'intercanvi d'aire per tinta en el depòsit. El plomí acaba en un punt a on la tinta es transferida al paper. Les plomes amples de caligrafia poden tindre varis clavills per a ajudar a distribuir la tinta per tota la vora. |
El plomí sol acabar en un punt redó de varis tamanys (fi, mig, ample), encara que també existixen atres formes, com oblic, oblic revers, itàlic, etc... Encara que l'ample de l'escritura depén de molts factors (tipo de paper, pressió, densitat de la tinta...) pot ser referent una relació com la que seguix: | El plomí sol acabar en un punt redó de varis tamanys (fi, mig, ample), encara que també existixen atres formes, com oblic, oblic revers, itàlic, etc... Encara que l'ample de l'escritura depén de molts factors (tipo de paper, pressió, densitat de la tinta...) pot ser referent una relació com la que seguix: | ||
| Llínea 42: | Llínea 42: | ||
*B - 1,2 mm - Gros | *B - 1,2 mm - Gros | ||
| − | + | Aixina mateix, cal resaltar que, per lo general, els punts de les marques japoneses són un poc més fines que els de les europees. | |
| + | |||
| + | Les estilogràfiques de la primera mitat del [[sigle XX]] solien tindre un plomí flexible, que satisfea els estils caligràfics de l'época. A partir dels [[anys 1940]], les preferències varen canviar cap a plomes més dures que permetien soportar la pressió en escriure en papers de carbó per a realisar duplicats. | ||
== Vore també == | == Vore també == | ||
* [[Francesc de Paula Martí]] | * [[Francesc de Paula Martí]] | ||
| − | + | ||
== Enllaços externs == | == Enllaços externs == | ||
{{Commonscat|Pilot fountain pens}} | {{Commonscat|Pilot fountain pens}} | ||
Última revisió del 11:52 21 jul 2024
.jpg)
La ploma estilogràfica o simplement estilogràfica (també nomenada estilograf o ploma font) és un instrument de dibuix tècnic i escritura que conté un depòsit de tinta líquida composta principalment d'aigua. La tinta permaneix dins del depòsit, per la pressió atmosfèrica, i alimenta al plomí (la peça en contacte en el paper) per capilaritat (els líquits viagen des d'un conducte ample cap a un estret, una llei de la física).
Història[editar | editar còdic]
El primer registre històric sobre una ploma en depòsit de tinta es remonta al sigle X. Es desconeixen els detalls sobre la seua manufactura i el seu funcionament. El progrés en el desenroll d'una ploma fiable fon llent fins a mitan del sigle XIX, per un enteniment imperfecte del paper que tenia la pressió atmosfèrica en la ploma, i de l'us de tintes altament corroents en molts sediments.
Encara que cal reservar la seua invenció a l'estenògraf i gravador espanyol Francisco de Paula Martí al començament del sigle XIX, anys despuix l'estat francés va concedir una patent a l'inventor rumà Petrache Poenaru, estudiant en París, per l'invent de la primera ploma estilogràfica en cartuig de tinta reemplaçable, en maig de 1827. Al començament de la década de 1850 va haver una acceleració de patents i de producció d'estilogràfiques. Solament despuix de l'introducció de dos invents claus, les estilogràfiques es varen convertir en un instrument popular per a l'escritura. Estes invencions varen ser el plomí d'or en punta d'iridi i l'ebonita per a la manufactura del cos.
Les primeres estilogràfiques que varen incloure estos components clau varen aparéixer a mitan del sigle XIX. En els anys 1870, Duncan MacKinnon, un canadenc que vivia en Nova York, i Alonzo T. Cross de Providence (Rhode Island) varen crear plomes estilogràfiques en un plomí buit i un aram com a vàlvula. Les plomes estilogràfiques eren molt usades per al disseny tècnic, fins que es va escomençar a produir en massa en els anys 1880.
Els productors dominants en els Estats Units en este periodo eren Waterman, Plumingo, Wirt, en Nova York i Bloomsburg (Pennsilvània) respectivament. Waterman pronte va sobrepassar a Wirt, junt en moltes companyies que s'originaven per a reblir el recent creat mercat de la ploma estilogràfica, i es va mantindre com a líder de mercat fins als anys 1920.
En eixe moment les plomes es recarregaven desentornellant una part del depòsit buit i afegint la tinta en un contagotes. Est era un sistema llent i embrutava molt. Ademés, les estilogràfiques tendien a derramar tinta dins dels capuchons i en la junta per a on s'obria el depòsit per a reblir-ho.
Quan el problema dels materials havia segut superat i el fluix de tinta s'havia corregit, lo següent fon solucionar el método de reblir i els derrames. Un dels sistemes d'omplit més exitós fon el de depòsit flexible Crescent en 1897 per Conklin, seguit pel de recalat lateral de Waterman. En 1912 Walter A. Sheaffer va introduir el sistema de palanca, paralelament al sistema de botó de Parker.
Mentrestant, els inventors dirigien la seua atenció al problema dels escapes. Les primeres solucions varen vindre en forma d'una ploma de "seguritat" en un plomí retràctil que permetia que el depòsit de tinta fora tapat com una botella. Un dels èxits en açò fon el de Brown de la Caw's Pen and Ink Co. i de Morris W. Moore de Boston. En 1907 Waterman va començar a comercialisar una ploma de seguritat, aplegant a ser ràpidament la ploma més venuda del seu tipo.
Per a les estilogràfiques sense plomí retràctil, l'us d'un capuchó de roll que sagellava la ploma va solucionar en eficàcia el problema dels derrames. Estes plomes també eren comercialisades com a plomes de seguritat com la Parker Jack Knife Safety i la Swan Safety Screw-Cap.
En Europa, l'alemà Günther Wagner Ruperstinky va introduir la ploma Pelikan en 1929, basada en patents adquirides de plomes estilogràfiques de tinta sòlida de la factoria de Slavoljub Eduard Penkala en Croàcia. Les següents décades varen dur més alvanços tecnològics, com la substitució de l'ebonita pel celuloide, lo que permetia crear plomes en un ranc de color i disseny més ampli.
Durant els anys 1940 i 1950, les estilogràfiques encara conservaven el seu domini. Els primers bolígrafs eren cars, en tendència als derrames i un fluix irregular de la tinta. En eixe periodo varen aparéixer models clàssics com la Parker 51, la Sheaffer Triumph i la Eversharp Skyline.
En els anys 1960, gràcies a algunes millores, els bolígrafs varen començar a dominar el mercat de l'escritura. No obstant, les plomes estilogràfiques de cartuchos recarregables encara eren comuns en països com Alemània o França. Atres empreses, com Montblanc, es dirigien a un mercat més selecte, creant plomes com a objectes de lux més que per a l'escritura diària.
En l'actualitat, les tendències se centren en plomes estilogràfiques rebujables de vius colors, en preus assequibles i un sistema de cartuchos com a método de reomplit.
El plomí[editar | editar còdic]
El plomí d'una ploma estilogràfica, també denominat plomilla, està fet generalment d'acer inoxidable o or. Els d'or estan banyats en una aleació que sol ser d'un metal del grup del platí. Erròneament, este material a sovint es denomina iridi, encara que rarament s'utilisa este metal en les aleacions. El plomí d'acer té una cobertura més resistent, puix el punt del plomí es desgasta més ràpidament per l'abrasió del paper.
En el centre del plomí existix un chicotet forat, denominat respirader, que permet l'intercanvi d'aire per tinta en el depòsit. El plomí acaba en un punt a on la tinta es transferida al paper. Les plomes amples de caligrafia poden tindre varis clavills per a ajudar a distribuir la tinta per tota la vora.
El plomí sol acabar en un punt redó de varis tamanys (fi, mig, ample), encara que també existixen atres formes, com oblic, oblic revers, itàlic, etc... Encara que l'ample de l'escritura depén de molts factors (tipo de paper, pressió, densitat de la tinta...) pot ser referent una relació com la que seguix:
- EF - 0,6 mm - Extrafí
- F - 0,8 mm - Fi
- M - 1,0 mm - Mig
- B - 1,2 mm - Gros
Aixina mateix, cal resaltar que, per lo general, els punts de les marques japoneses són un poc més fines que els de les europees.
Les estilogràfiques de la primera mitat del sigle XX solien tindre un plomí flexible, que satisfea els estils caligràfics de l'época. A partir dels anys 1940, les preferències varen canviar cap a plomes més dures que permetien soportar la pressió en escriure en papers de carbó per a realisar duplicats.
Vore també[editar | editar còdic]
Enllaços externs[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Ploma estilogràfica.