Isis

Representació d'Isis

Isis és una de les principals deeses de la mitologia de l'Antic Egipte, el cult del qual es va estendre per tot lo món grecorromano. Apareix per primera volta durant l'Imperi Antic (c. 2686-2181 a. C.) com un dels principals personages del mit d'Osiris, en el que resucita al seu espós assessinat, el diví rei Osiris, i engendra i protegix al seu hereu, Horus.

Es creïa que ajudava als morts a entrar en l'atra vida com havia ajudat a Osiris i se la considerava la mare divina del faraó, a qui se li identificava en el deu Horus. La seua ajuda materna va ser invocada en encantaments de curació per a beneficiar a la gent comuna. En un principi va eixercitar un paper llimitat en els rituals reals i en els ritos dels temples egipcíacs, encara que va ser més prominent en els ritos funeraris i en els texts màgics. Per lo general, l'art la retratava com una dòna que lluïa en el seu cap un jeroglífic en forma de tro. Durant l'Imperi Nou (c. 1550-1070 a. C.), en assumir traces que originalment pertanyien a Hathor, la deesa predominant d'époques anteriors, Isis va aplegar a ser retratada en el tocat d'Hathor: un disc solar entre les banyes d'una vaca.

En el primer mileni abans de Crist, Osiris i Isis es varen convertir en les deitats egipcíaques més adorades, i Isis va assumir característiques de moltes atres deeses. Els governants d'Egipte i el seu veí del sur, Nubia, varen començar a construir temples dedicats principalment a Isis i el seu santuari de File era un centre religiós per a abdós regions per igual. El seu poder màgic era major que el dels demés deus i es dia que protegia al regne dels seus enemics, governava els cels i el món natural i tenia poder sobre el propi destí.

El seu cult va terminar en l'ascens del cristianisme en els sigles IV i V d. C. i pot haver influït en les seues creències i pràctiques, com la veneració a Maria, pero l'evidència d'esta influència és ambigua i a sovint controvertida. Isis seguix manifestant-se en la cultura occidental, particularment en l'esoterisme i el neopaganisme, a sovint com a personificació de la naturalea o com l'aspecte femení de la divinitat.

Iconografia

En l'art egipcíac se la representava generalment com una dòna en els atributs típics d'una deesa: un vestit envolvent, un bastó de papir en una mà i un signe d'anj en l'atra. El seu tocat original era el signe del tro que s'usava per a escriure el seu nom.

Funcions

El cicle del mit sobre la mort i resurrecció d'Osiris es va arreplegar per primera volta en els Texts de les Piràmides i es va convertir en el més elaborat i influent de la mitologia egipcíaca.​ Isis juga un paper més actiu en este escrit que els demés protagonistes, per lo que a mida que es desenrolla en la lliteratura des de l'Imperi Nou (c. 1550-1070 a. C.) fins al periodo ptolomaico (305-30 a. C.), es convertix en el personage lliterari més complex de totes les deidats egipcíaques.​ Al mateix temps, va assimilar característiques de moltes atres deeses, lo que va ampliar la seua significància molt més allà del mit d'Osiris.

Esposa i dolent

Isis és part de l'Enéada d'Heliópolis, una família de nou deus descendents del deu creador, Atum o Ra. Junt als seus germans, Osiris, Seth i Neftis, conformen la seua última generació, naixcuts de Geb, deu de la terra, i Nut, deesa del cel. La deitat creadora, el governant original del món, transmet la seua autoritat a través de les generacions masculines de l'Enéada, per a que Osiris es convertixca en rei: Isis, que és la seua esposa i germana, és la seua reina.​

Seth mata a Osiris i, en algunes versions del relat, desmembra el seu cadàver. Isis i Neftis, junt en atres deitats com Anubis, busquen els trossos del cos del seu germà i el recomponen.

El seu paper en les creències de la vida despuix de la mort estava basat en les d'este mit. Ajudava a restaurar l'integritat de les ànimes dels sers humans fallits, com lo havia fet en Osiris. De la mateixa manera que atres deeses, com Hathor, també va actuar com a mare dels difunts, als que proporcionava protecció i aliment.

Deesa mare

És tractada com la mare d'Horus inclús en les primeres còpies dels Texts de les Piràmides.30​ No obstant, hi ha indicis de que Hathor va ser considerada originalment com la seua mare,​ i atres tradicions consideren que una forma més antiga d'Horus és el fill de Nut i germà d'Isis i Osiris.​ Pot ser que Isis solament es convertira en la mare d'Horus quan el mit d'Osiris va prendre forma durant l'Imperi Antic,​ pero a través de la seua relació en ell va aplegar a ser vista com el paradigma de la devoció maternal.​

Horus s'equiparava en cada faraó viu i Osiris en els predecessors fallits. Isis era per lo tant la mare i esposa mitològica dels monarques.

Deesa de la màgia i el saber

També era coneguda pel seu poder màgic, que li va permetre reviure a Osiris i protegir i curar a Horus, ademés de per la seua astúcia.​ Pels seus coneiximents màgics, es dia que era «més inteligent que un milló de deus».

Deesa de l'univers

En els temps ptolemaicos l'esfera d'influència d'Isis podia incloure tot el cosmos.​ Com la deitat que protegia a Egipte i recolzava al seu rei, tenia poder sobre totes les nacions, i com a proveïdora de pluja, revitalisava el món natural.

Cult personal

A diferència de moltes deitats egipcíaques, a Isis rara volta se li resava o se l'invocava pel seu nom abans de finals de l'Imperi Nou.​ A partir del Periodo Tardà (c. 664 a. C.) es va convertir en una de les deitats més comunament mencionades en les fonts d'este periodo, que a sovint es referixen al seu caràcter amable i a la seua disposició a respondre a aquells que li demanen ajuda. Es varen fer centenars de mils d'amulets i estàtues votives d'Isis alletant a Horus durant el primer mileni abans de Crist,​ i en l'época romana va ser una de les deitats més comunament representades en l'art religiós de la llar, com les estatuilles i les pintures en panels.

Referències

• Delia, Diana (1998). «Isis, or the Moon». En Clarysse, Willy; Schoors, Anton; Willems, Harco, eds. Egyptian Religion: The Last Thousand Years. Studies Dedicated to the Memory of Jan Quaegebeur. Peeters
• Dunand, Françoise (2008). Isis, mère des dieux (en francés). Arles, Actes Sud/Babel. ISBN 978-2-7427-7715-0
• Faulkner, Raymond O. (1962). «A concise dictionary of Middle Egyptian». Griffith Institute (Oxford). p. 177. ISBN 9780900416323. OCLC 4466599
• Forrest, M. Isidora (2001). Isis Magic: Cultivating a Relationship with the Goddess of 10,000 Names. Llewellyn Worldwide. ISBN 978-1-56718-286-6
• Gasparini, Valentino (2011). «Isis and Osiris: Demonology vs. Henotheism?». Numen 58 (5/6): 697-728. JSTOR 23046225
• Griffiths, J. Gwyn (1960). The Conflict of Horus and Seth. Liverpool University Press. OCLC 473891027
• Hellmut Brunner: Die Texte aus den Gräbern der Herakleopolitenzeit von Siut. Augustin, Glückstadt/ Hamburgo/ Nueva York 1937, p. 17–26, 47
• Higgins, Sabrina (2012). «Divine Mothers: The Influence of Isis on the Virgin Mary in Egyptian Lactans-Iconography». Journal of the Canadian Society for Coptic Studies 3 (4): 71-90
• Quentin, Florence (2012). Isis l'Éternelle: Biographie d'une mythe féminin (en francés). Albin Michel. ISBN 978-2-226-24022-4
• Traunecker, Claude (2001) [1992], The Gods of Egypt, Lorton, David (traductor), Cornell University Press, ISBN 0-8014-3834-9
• Wilkinson, Richard H. (2003). The Complete Gods and Goddesses of Ancient Egypt. Thames & Hudson. pp. 173–174

Bibliografia

• Alvar Ezquerra, Jaime (1981). «El culto a Isis en Hispania». La religión romana en Hispania. CSIC Ministerio de Cultura. ISBN 84-7483-238-1
• Baltrušaitis, Jurgis (2006) [1996]. En busca de Isis. Introducción a la egiptomanía (María Teresa Gallego Urrutia, María Isabel Reverte, trads.). Madrid: Ediciones Siruela. ISBN 84-7844-329-0.
• Budge, E. A. Wallis: El libro egipcio de los muertos. Málaga: Editorial Sirio, 2007. ISBN 978-84-7808-532-3
• Bommas, Martin (2012). «Isis, Osiris, and Serapis». En Riggs, Christina, ed. The Oxford Handbook of Roman Egypt. Oxford University Press. ISBN 978-0-19-957145-1
• Castel, Elisa: Gran Diccionario de Mitología Egipcia, en egiptologia.com
• Grimal, Nicolas. Historia del Antiguo Egipto. Akal. ISBN 84-460-0621-9
• Lara Peinado, Federico (2009). Libro de los Muertos (Julia García Lenberg, trad.) (5 edición). Madrid: Tecnos. ISBN 9788481642421
• Melton, J. Gordon (2009), Encyclopedia of American Religions (8.ª edición), Gale Cengage Learning, ISBN 0-7876-9696-X
• Takács, Sarolta A. (1995). Isis and Sarapis in the Roman World. Brill. ISBN 978-90-04-10121-0
• Witt, R. E. (1997) [1971]. Isis in the Ancient World. Johns Hopkins University Press. ISBN 978-0-8018-5642-6

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Isis.