Neró

Bust de Neró

Neró Claudio César Augusto Germànic (en llatí: Nero Claudius Caesar Augustus Germanicus, 15 de decembre de 37 - 9 de juny de 68),​ va ser emperador de l'Imperi romà des del 13 d'octubre de 54 fins a la seua mort, i el seu regnat va marcar el final de la dinastia Julia-Clàudia. Naixcut del matrimoni entre Cneo Domicio Enobarbo i Agripina la Menor, va accedir al tro despuix de la mort del seu tio Claudio, qui anteriorment ho havia adoptat i nomenat successor en detriment del seu propi fill, Britànic.

Pertanyia a la Família Júlia-Clàudia, formada pels familiars i hereus directes d'August, el fundador de l'imperi.

Biografia

Era l'únic fill de Cneo Domicio Enobarbo i Agripina, germana de l'emperador Calígula.

El seu pare era net de Cneo Domicio Enobarbo i Emilia Lépida a través del seu fill Lucio Domicio Enobarbo. Cneo era net de Marco Antonio i Octavia la Menor a través de la seua filla Antonia la Major. A través d'Octavia era per tant nebot net de César August. El pare va servir com pretor i com a membre de la guàrdia personal de Calígula durant el viage del futur emperador a les províncies d'Orient.​ Segons Suetonio, el pare de Neró era un assessí i l'emperador Tiberi li va acusar de traïció, adulteri i incest.​ Solament la mort del propi Tiberi va fer que es lliurara dels càrrecs que se li varen imputar. Cneo va morir d'un edema en giner de l'any 40, quan Neró acabava de complir dos anys.​ Neró s'assemblava molt físicament al seu pare i també tenia el cabell castany rojós, d'a on procedia el sobrenom familiar: enobarp, barba de color bronze.​

La seua mare, Agripina, era bisneta de César August i la seua esposa Escribonia a través de la seua filla Julia Augusta i del seu marit Marco Vipsanio Agripa. El pare d'Agripina, Germànic, era net de l'esposa d'August, Livia, per un costat i de Marco Antonio i Octavia per un atre. Germànic era ademés fill adoptiu de Tiberi. Una série d'antics historiadors acusen a la mare de Neró d'assessinar al seu propi marit, l'emperador Claudio.

Accés al tro

Agripina coronant en una corona de llorer a Neró, com a símbol de l'ascensió al poder d'est

Les possibilitats de que Neró ascendira al tro eren molt escasses, ya que el seu tio matern, Calígula, va començar el seu regnat a l'edat de 24 anys, temps més que suficient per a tindre o nomenar als seus propis hereus. Ademés, la seua mare va perdre el favor de Calígula i despuix de la mort del seu espós en 39 va estar en l'exili.​ Calígula va administrar l'herència de Neró i li la va enviar a la seua tia Domicia Lépida.​

Ans que Calígula escomençara a moure la llenta maquinària dels preparatius per a la seua successió, va ser assessinat junt a la seua esposa Milonia Cesonia i la seua filla Julia Drusila en l'any 41.​ L'assessinat de Calígula va elevar al tro al tio del finat emperador, Claudi​ qui, una volta en el poder, va permetre a Agripina retornar del desterro.​

Claudi hi havia estat casat en dos ocasions abans de contraure matrimoni en Mesalina.​ Frut d'este matrimoni havien naixcut Claudio Druso, fallit durant l'adolescència i una filla. En Mesalina va tindre dos fills, Claudia Octavia i Britànic.​ Claudio no obstant va tindre que ordenar l'eixecució de Mesalina despuix del complot que esta va urdir per a derrocar-li.​ En l'any 49, Claudio es va casar per quarta volta en Agripina.​ Per a recolzar-se políticament en un hereu, Claudio va adoptar al fill de la seua quarta esposa i neboda, Neró, en l'any 50, passant este a cridar-se Claudi Nerón César Druso.​ En ser major que el seu germanastre Britànic, Neró es va convertir en hereu al tro.​

Neró va ser proclamat adult a l'edat de catorze anys.​ Va ser nomenat procònsul i va entrar per primera volta en el Senat, ademés de disertar davant la Cambra. Va realisar les seues primeres aparicions públiques junt a Claudi i va aparéixer en les monedes emeses durant el govern del seu tio i padastre com el seu successor.​ Es va casar ademés en la seua germanastra Claudia Octavia.

Quan Claudio va morir en l'any 54, Neró va ascendir al tro com el seu immediat successor. Encara que existixen discrepàncies entre els antics relats sobre la mort de Claudi, molts d'estos establixen a Agripina com l'assessina, alegant que la mare de Neró ho va enverinar.​ No obstant, no existixen proves de dita acusació.​

Nerón es va convertir per tant en emperador als 16 anys d'edat, sent molt jove encara. Segons diverses fonts antigues, va estar fortament influenciat per la seua mare durant la primera etapa del seu regnat, pel seu tutor Séneca i pel Prefecto del pretori, Sext Afranio Burro. Els primers anys del seu regnat es coneixen com a eixemple de bona administració, en els que els assunts de l'Imperi es varen tractar de manera efectiva i el Senat va gojar d'influència i poder en els assunts de l'Estat.​

Durant el seu regnat es va portar a terme una série d'importants proyectes de construcció. Per a previndre el paludisme, Neró va arreplegar les enrunes resultants despuix de l'incendi.​ Ademés, també va erigir la Domus Aurea i va tractar d'excavar un canal navegable a través de l'istme de Corinto.​ Tots estos i atres proyectes varen buidar pràcticament el Tesor.

Com a amant de les arts i del plaure, va construir una série de gimnasis i teatres en els que se celebraven actuacions a l'estil grec.​ També es varen celebrar molts combats de gladiadors.​ L'emperador va establir els Quinquenal Neronia,​ uns esplèndits jocs en els que se celebraven com a novetat interpretacions de poesia i teatre. No obstant, el teatre no era ben vist en Roma, ya que es considerava immoral i característic de les classes baixes​ i es va escomençar ademés a qüestionar la càrrega que supondria per a l'Erari la celebració d'estos jocs.​

Incendi de Roma

Abraham Janssens: Nero, (1620)

Durant la nit del 19 de juliol de l'any 64 es va declarar en Roma un incendi que va devastar gran part de la ciutat. El fòc es va iniciar en el surest del Circ Màxim, a on es localisaven uns llocs que venien productes inflamables.​

Segons Tácito, el fòc es va estendre ràpidament i va durar cinc dies.​ Es varen destruir per complet quatre dels catorze districtes de la ciutat i atres sèt varen quedar molt danyats.​ L'únic historiador que descriu l'incendi, d'entre els que vivien en eixa época, és Plini el Vell,​ mentres que els demés historiadors de l'época, Flavio Josefo, Dion Crisóstomo, Plutarco i Epicteto, no mencionen l'acontenyiment en les seues obres.

No està realment clar quina va ser la causa de l'incendi, si va ser un accident o va ser premeditat.​ Suetonio i Dion Casio defenen la teoria de que va ser el propi Nerón qui ho va causar en l'objectiu de reconstruir la ciutat al seu gust.​ Tácito menciona que alguns cristians es varen declarar culpables del delicte, (encara que no podem saber si esta confessió va ser induïda baix tortura), i com a resultat d'això varen detindre a molts atres.​ Lo cert és que els incendis accidentals varen ser comuns en l'Antiga Roma.​ Baix els regnats de Vitelio (69)​ i de Tito (80),​ va haver atres dos més.

Mort

A finals de l'any 67 o principis de 68, Cayo Juliol Vindex, governador de la Gallia Lugdunensis, es va rebelar contra la política fiscal de Neró.​ L'emperador va enviar a Lucio Verginio Rufo, governador de Germania Superior, a sofocar el tumult​ i Víndex, en l'objectiu de recaptar aliats, va demanar respal a Galba, governador d'Hispania Tarraconense.​ Verginio Rufo, no obstant, va derrotar a Víndex i este es va suïcidar,​ mentres que Galba, per la seua banda, va acabar sent declarat enemic públic.​

Neró havia recuperat el control militar de l'Imperi, pero açò va ser utilisat en contra seua pels seus enemics en Roma. En juny de 68, el Senat va votar que Galba fora proclamat com a emperador​ i va declarar «enemic públic» a Neró,​ utilisant per a això a la Guàrdia Pretoriana, que havia segut sobornada, i al seu prefecto Ninfidio Sabino, que ambicionava convertir-se en emperador.

Segons Suetonio, Neró va fugir de Roma a través de la Via Salaria.1​ No obstant, a pesar d'haver fugit, Neró es va preparar per a suïcidar-se​ en ajuda del seu secretari Epafrodito,​ qui ho va apunyalar quan un soldat romà s'aproximava.​ Segons Dion Casio, les últimes paraules de Neró varen demostrar el seu amor a les arts: ¡Quin artiste mor en mi!​

Referències

• Cayo Suetonio Tranquilo, Vidas de los Doce Césares, VI: Vida de Nerón (Vita Neronis)
• Josefo Antiquitates Iudiacae XIX. Dión Casio Historia de Roma LX
• Plinio el Viejo Naturalis Historia, XVII
• Suetonio Claudio 15. Dión Casio Historia de Roma LXI 33

Bibliografia

• Camplin, E. (2006). Nerón. Ediciones Turner, Madrid, ISBN 978-84-7506-750-6
• Cornelio Tácito, Anales
• Dion Casio, Historia romana. LXIII
• Fernández Uriel, Pilar y Palop, Luis (2000). Nerón: La imagen deformada. Aldebarán Ediciones, Madrid, ISBN 978-84-95414-01-4.
• Flavio Josefo, Guerra judaica, Antigüedades judías.
• Grimal, Pierre (2000). El imperio romano. Barcelona, Editorial Cátedra. pp. 127-132. ISBN 978-84-8432-069-2
• Kleiner, Fred S. (1985). The Arch of Nero in Rome: a study of the Roman honorary arch before and under Nero. Giorgio Bretschneider, Rome.
• Suetonio Tranquilo, Cayo. Vida de los doce césares. Obra completa. Madrid: Editorial Gredos

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Neró.

Predecessor: Claudi

Emperador romà 54 - 68

Successor: Galva