Gramàtica de la lingua franca nova

La gramàtica de la lingua franca nova (elefen) és una simplificació de la gramàtica comuna de les llengües romàniques espanyola, francesa, italiana, catalana i portuguesa. Es sembla a la dels criolls de les llengües romàniques com l'haitià i el chabacà.

Alfabet i pronunciació

Alfabet

L'elefen utilisa l'alfabet més conegut del món: el llatí.

• Minúscules
  • a b c d e f g h i j l m n o p r s t u v x z
• Mayúscules
  • A B C D E F G H I J L M N O P R S T U V X Z

Les lletres «K», «Q», «W» i «Y» no apareixen en els noms comuns. S'utilisen per a conservar la forma original dels noms propis, aixina com dels noms escrits en llengües estrangeres.

En unes cent paraules internacionals d'orige no romànic, podem escriure «W» en lloc d'«U», i «Y» en lloc d'«I», per a presentar una ortografia més fàcil de reconéixer: ioga/yoga, piniin/pinyin, sueter/sweter, ueb/web. Ademés d'estos casos, usem «K», «Q», «W» i «Y» solament per a conservar les formes originals de noms propis i de paraules estrangeres.

La lletra «H» no és comuna, pero es pot trobar en noms tècnics i culturals.

Mayúscules

La mayúscula s'utilisa al principi de l'oració, aixina com en els noms propis. Quan un nom propi està format per vàries paraules, cada una d'elles escomença en mayúscula, menys les paraules com la o de:

• Persones reals o imaginàries, aixina com animals personificats i coses
  • Maria, San Paulo, Barack Obama, Seniora Braun, Jan de Hartog, Oscar de la Renta, Mickey Mouse
• Organisacions; per eixemple: societats i associacions
  • Ikea, Nasiones Unida, Organiza Mundal de Sania
• Territoris polítics; per eixemple: nacions, estats i ciutats
  • Frans, Atina, Site de New York, Statos Unida de America
• Llocs geogràfics; per eixemple: rius, oceans, llacs, montanyes
  • la Alpes, Rio Amazon, Mar Atlantica
• Lletres de l'alfabet
  • E, N

Pero, per als títuls de les obres d'art, aixina com de les obres lliteràries, tan solament du mayúscula la primera paraula (aixina com els noms propis, si els conté):

• Un sonia de un note de mediaestate – Somi d'una nit d'estiu
• La frates Karamazov – Els germans Karamazov
• Tocata e fuga en D minor – Tocata i fuga en re menor

Algunes voltes, com en els anuncis, les mayúscules s'usen per a EMFATISAR paraules o frases sanceres.

L'elefen utilisa minúscules a on algunes llengües utilisarien mayúscules:

• Dies de la semana
  • lundi, jovedi – dilluns, dijous
• Mesos
  • marto, novembre – març, novembre
• Dies festius
  • natal, ramadan, pascua – Nadal, Ramadà, Pasqua
• Sigles
  • la sentenio dudes-un – el sigle XXI
• Llengües i pobles
  • catalan, xines – el català, el chinenc
• Abreujaments
  • lfn, pf

Noms de les lletres

Les següents sílabes són els noms de les lletres en el discurs, per eixemple, quan es lletreja una paraula:

• a be ce de e ef ge hax i je ka el em en o pe qua er es te u ve wa ex ya ze

Els seus noms es poden posar en plural: as, bes, efes.

En escriure, un pot presentar la lletra tal com, en mayúscula o afegint -s per al plural:

• La parola “matematica” ave tre As, du Ms (pronunciada emes), e un E. – La paraula «matemàtica» té tres as, dos emes i una e.

Frases

La majoria de les frases en elefen contenen un grup verbal, que representa generalment una acció. Un grup verbal consistix en un verp i en els modificadors, tals com a adverbis o grups preposicionals.

Subjecte i objecte

Els dos sintagmes nominals més importants són el subjecte i l'objecte. El seu sentit precís depén del verp, pero grosso modo, el subjecte és el que realisa l'acció, i l'objecte, el que està directament relacionat en ella.

En elefen, el subjecte precedix sempre al verp i l'objecte va darrere:

• La gato xasa la scural. – El gat (subjecte) … caça (verp) … a la farda (objecte).
• La can dormi. – El gos (subjecte) … dorm (verp).

En alguns casos, per estil o clarificació, es pot posar l'objecte del verp al començ de la frase. En estos casos, l'objecte deu estar seguit d'una coma, i un pronom per a l'objecte que és usat despuix del verp:

• La gatos, me no gusta los. – Els gats, no m'agraden ells.

La majoria dels verps necessiten un subjecte, pero hi ha molts que no necessiten un objecte.

Complements

L'atribut és un element freqüent en la frase. Es tracta d'un element descriptiu complementari, el qual pot anar precedit de verps com es (ser/estar), deveni (convertir-se), pare (semblar) i resta (permanéixer):

• Computadores es macinas. – Els ordenadors (subjecte) … són (verp) … màquines (atribut).
• La aira pare umida. – L'aire (subjecte) … sembla (verp) … humit (atribut).
• La patatas ia resta calda. – Les creïlles (subjecte) … permaneixen (verp) … calents (atribut).
• La idea es ce tu canta. – L'idea (subjecte) … és (verp) … que tu cantes (atribut: proposició).

Preposicions

Un atre element important en la frase és el grup preposicional, que necessita un substantiu o verp que li precedixca o li unixca a la frase.

• La om ia cade tra sua seja. – L'home (subjecte) … va caure (verp) … per la seua cadira grup preposicional).
• En la note, la stelas apare. – En la nit, (grup preposicional) … les estreles (subjecte) … apareixen (verp).
• Me dona a tu esta poma. – Yo (subjecte) … et (grup preposicional) … done (verp) … esta poma (objecte).
• Tu no aspeta como tua foto. – Tu (subjecte) … no aparentes (verp) … com en la teua foto (grup preposicional).

Proposicions

Algunes frases contenen també proposicions, que són com chicotetes frases en l'interior de la frase principal (proposicions subordinades). Poden modificar als sintagmes nominals, els sintagmes verbals o l'oració principal:

• La om ci ia abita asi ia vade a Paris. – L'home que viu ací es va anar a París.
• El va visita en julio, cuando la clima es bon. – Visitarà en juliol, quan faça bo.
• On no ia permete me fa la cosas como me ia desira. – No em deixava fer les coses com yo volia.
• Me pensa ce el es bela. – Pense que és bella.

Substantius

Els substantius solen ser introduïts per determinants, i poden anar seguits d'adjectius i de grups preposicionals, per a crear un grup nominal. Els sustantius representen els objectes físics, tals com a persones, llocs o coses pero igualment representen conceptes abstractes, similars gramaticalment.

Plural

S'afig -s al substantiu per a formar el plural. Si el substantiu en singular termina en consonant, s'afig -es. La terminació del plural no modifica l'accentuació de la paraula:

• gato, gatos – gat, gats
• om, omes – home, hòmens

Els adjectius, que modifiquen a un substantiu, no canvien en plural. Pero si els amprem com a substantius, es deu afegir la marca de plural quan siga necessari:

• la bones, la males, e la feas – els bons, les males i les lleges
• multe belas – molt bonicos/boniques

Alguns substantius, plurals en atres llengües, són singulars en elefen:

• El regarda un sisor con un binoculo. – Ell mira unes tisores en unes ulleres de llarga vista.
• On usa un bretela per suporta sua pantalon. – S'utilisen els tirants per a subjectar els pantalons.
• Me ia compra esta oculo de sol en Nederland. – Vaig comprar estes ulleres de sol en els Països Baixos.

Sustantius contables i no contables

De la mateixa manera que en moltes atres llengües, l'elefen distinguix sustantius contables i no contables. Un sustantiu contable pot ser modificat per un número i pren la -s del plural. Els sustantius contables representen en general els objectes físics, identificables individualment, tals com a cases, gats o pensaments: Per eixemple:

• un auto; la autos; cuatro autos – un coche; els coches, quatre coches
• un gato; multe gatos; un milion gatos – un gat; molts gats; un milló de gats

Pel contrari, els sustantius no contables no prenen en general la -s del plural. Els sustantius no contables representen en general les masses sense individualitat definida, tals com a líquits (aigua, suc), pols (sucre, arena), substàncies (metal, fusta), o qualitats abstractes (elegància, llentitut). Quan els modifiquen un número o un quantitatiu, se'ls afig una unitat de mida per a aclarir. Per eixemple:

• la acua; alga acua; tre tases de acua – aigua; una miqueta d'aigua; tres tasses d'aigua
• lenio; multe lenio; du pesos de lenio – fusta; molta fusta, dos troncs de fusta

Es poden utilisar sustantius no contables com a contables. Es tracta de situacions particulars:

• Du cafes, per favore. – Dos cafens, per favor.
• Me ia proba multe cesos. – He provat molts formages.
• On no pote compara la belias de Paris e Venezia. – No es poden comparar les bellees de París i Venècia.

Gènero

Els sustantius no solen indicar el seu gènero. Per a distinguir-los, s'utilisen els adjectius mas i fema:

• un cavalo mas – un cavall
• un cavalo fema – una egua

No obstant, per a alguns noms de parentesc, el masculí pren una -o i el femení una -a:

• avo, ava – yayo, yaya
• fio, fia – fill, filla
• neto, neta – net, neta
• sobrino, sobrina – nebot, neboda
• sposo, sposa – espose, esposa
• tio, tia – tio, tia
• xico, xica – chic, chica

Pero per a algunes parelles s'utilisen noms diferents per a cada sexe:

• cavalor, dama – cavaller, dama
• dio, diva – deu, deesa
• om, fem – home, dòna
• padre, madre – pare, mare
• re, rea – rei, regna
• senior, seniora – senyor, senyora
• frate, sore – germà, germana

El sufix -esa és rar i servix per a formar la variant femenina d'algunes condicions socials històriques:

• abade, abadesa – abat, abadesa
• baron, baronesa – baró, baronesa
• conte, contesa – comte, comtesa
• duxe, duxesa – duc, duquesa
• imperor, imperoresa – emperador, emperatriu
• marci, marcesa – marqués, marquesa
• prinse, prinsesa – príncip, princesa
• tsar, tsaresa – sar, sarina

Grups nominals

Un grup nominal consistix en un sustantiu i els seus modificadors: determinants, que precedixen al sustantiu, i els adjectius i grups preposicionals, que li seguixen.

Els dos grups nominals principals en l'oració són el subjecte i l'objecte. El subjecte precedix al verp, i l'objecte li seguix. Atres grups nominals són habitualment introduïts per preposicions per a aclarir el seu paper.

Un grup nominal deu normalment contindre un determinant – a voltes, simplement una marca de plural -s. Pero esta regla no s'aplica als noms propis, ni als dies de la semana, ni als mesos ni a les llengües ni als sustantius no contables:

• Desembre es calda en Australia. – Decembre és calorós en Austràlia.
• Nederlandes es mea lingua orijinal. – El neerlandés és la meua llengua materna.
• Me gusta pan. – M'agrada el pa.

Es relaixa la regla quan el grup nominal seguix a una preposició, sobretot en les expressions fixes:

• El es la comandor de polisia. – És el cap de policia.
• Me no gusta come bur de aracide. – No m'agrada la crema de cacaus.
• Nos vade a scola. – Anem a l'escola.
• Acel es un problem sin solve en matematica. – És un problema sense solució en matemàtiques.
• Un virgula pare nesesada per claria. – Una coma sembla necessària per a aclarir.

Un adjectiu o determinant pot ser modificat per un adverbi que li precedix. Tenint en conte que són semblats als adjectius, en una enumeració, estan separats per una menge o per i. En parlar, és la melodia de l'oració la que marca la diferència:

• Sola un poma multe putrida ia resta. – Solament queda una poma podrida.
• Me ia encontra un fem bela, joven, e intelijente. – He trobat una dòna bella, jove i inteligent.

A voltes un sustantiu s'utilisa per a simbolisar un membre qualsevol de la seua classe. En este cas, poc importa si s'utilisa l'o un, o si el sustantiu es troba en singular o en plural.

• La arpa es un strumento musical. – L'arpa és un instrument musical.
• Un arpa es un strumento musical. – Una arpa és un instrument musical.
• Arpas es strumentos musical. – Les arpes són instruments musicals.

Un pronom és una variant particular d'un grup nominal. Normalment, no es pot modificar.

Aposició

Es diuen que dos grups nominals es troben en aposició quan el segon seguix directament al primer i els dos representen a la mateixa persona o cosa. En la majoria dels casos, el segon identifica la persona o cosa:

• la Rio Amazona – el riu Amazones
• la Mar Pasifica – l'oceà Pacífic
• la Isola Skye – l'illa Skye
• la Universia Harvard – l'Universitat d'Harvard
• la Funda Ford – la Fundació Ford
• Re George 5 – El rei George V
• San Jacobo la major – Sant Jacobo el Major
• Piotr la grande – Pedro el Grande
• mea ami Simon – el meu amic Simon
• la parola “inverno” – la paraula “hivern”
• la libro La prinse peti – el llibre El Principet

Els acrònims i les lletres simples poden seguir directament a un sustantiu per a modificar-lo:

• La disionario es ance disponable como un fix PDF. – El diccionari es troba igualment disponible en PDF.
• El ia porta un camisa T blu de escota V. – Ella duya posada una camiseta blava en un escot en V.

A voltes, dos sustantius s'apliquen per igual a un objecte o persona. En estos casos, els sustantius s'unixen en un guió:

• un produor-dirijor – un productor-director
• un primador-scanador – una impressora-escàner

En tots els casos, la marca de plural (-s o -es) s'aplica a abdós substantius:

• la statos-membros – els estats membres
• produores-dirijores – productors-directors

El verp nomi (que significa “cridar/nomenar”) constituïx un cas aparte:

• Nos ia nomi el Orion. – Li hem nomenat Orió.
• Me nomi esta forma un obelisce. — Cride a esta forma un obelisc.

Determinants

Un determinant és una paraula que modifica un substantiu per a descriure la seua identitat i la seua cantitat. Aparte de la -s del plural (que és considerat com un determinant en elefen), els determinants es coloquen sempre davant del substantiu.

Existixen diferents classes de determinants. He ací un eixemple tipo de cada u d'ells: tota, la, esta, cual, cada, mea, multe, otra.

Predeterminants

Tota significa “tot” o “tots”. Indica la totalitat del sustantiu que descriu. Al contrari que cada, tota tracta el tot com una unitat, i no com a individus separats:

• Tota linguas es asurda. – Totes les llengües són absurdes.
• Me va ama tu per tota tempo. – T'amaré tot el temps.
• La lete ia vade a tota locas. – La llet fon a totes parts.
• On ia oia la musica tra tota la vila. – Es va escoltar la música en tot el poble.

Ambos significa “els dos”. Es pot amprar en lloc de tota, quan es diu que tota la cantitat es llimita a dos. El sustantiu deu estar en plural:

• Ambos gamas es debil. – Les dos cames són dèbils.

Semànticamente, tota i ambos no es diferencien dels quantitatius, pero se'ls tracta com una classe aparte per la seua sintaxis: es coloquen davant de qualsevol un atre determinant en el grup nominal, incloent la.

També poden ser utilisats com a pronoms.

Artículs

L'elefen posseïx dos artículs – l'artícul determinat la, i l'artícul indeterminat un. “Determinat” (o “definit”) vol dir que el sustantiu indica una cosa “ya definida”, i que, en conseqüència, no es referix a res nou.

L'introduïx un sustantiu referint-se a alguna cosa o algú conegut per l'interlocutor. S'utilisa en les següents situacions:15​

• S'ha mencionat ya la cosa:
  • Me ia compra un casa. La casa es peti. – Vaig comprar una casa. La casa és chicoteta.
• L'interlocutor pot fàcilment endevinar que la cosa existix:
  • Me ia compra un casa. La cosina es grande. – Vaig comprar una casa. La cuina és gran.
• El restant de la frase és suficientment clara.
  • El ia perde la numeros de telefon de sua amis. – Ha perdut el número de teléfon dels seus amics.
• L'interlocutor pot comprendre-ho:
  • La musica es bela, no? – La música és bella, ¿no?
• La cosa és ben coneguda per tots. Es tracta de dominis de coneiximent i sustantius abstractes:
  • La luna es multe distante de la tera. – La lluna esta molt distant de la terra.
  • Me no comprende la matematica. – No comprenc les matemàtiques.
  • El ama la cafe. – Li agrada el café.
  • El ama la cafe. – La felicitat és més important que la riquea.

Un introduïx un sustantiu singular que expressa qualsevol cosa que l'interlocutor encara no coneix. No es pot usar en sustantius plurals o no contables.

• Me vole leje un libro. – Vullc llegir un llibre.
• Un gato ia veni en la sala. – Un gat ha entrat en la sala.

Algunes llengües posseïxen artículs partitius que indiquen les cantitats no especificades d'un sustantiu no contable. L'elefen ampra l'o inclús cap artícul:

• Me gusta la cafe. – M'agrada el café.
• Me gusta cafe. – M'agrada el café.
• Me bevi cafe. – Bec café.

Demostratius

Els demostratius designen lo que el sustantiu expressa, situant-li en el temps o en l'espai o en el text mateix.15​

Esta significa “este/esta/estos/estes”. És semblat a la, i designa sempre alguna cosa propenca a l'interlocutor, ya siga física o metafòricament:

• Me posese esta casa. – Posseïxc esta casa.
• Esta libros es merveliosa. – Estos llibres són maravellosos.
• Me gusta esta cafe. – M'agrada el café.
• Esta mense ia es difisil. – Este més ha segut difícil.
• Esta frase conteni sinco parolas. – Esta frase conté cinc paraules.

Acel significa “aquell/aquella/aquells/aquelles”. Es sembla a la, pero designa una cosa lluntana de l'interlocutor o, a lo manco, més alluntada que la que representa esta:​

• Acel xico regarda acel xicas. – Aquell chic mira a aquelles chiques.
• Atenta denova en acel modo. – Intenta-ho de nou d'aquella forma.
• Acel torta es noncomable. – Aquell pastiç és incomestible.

Esta i acel es poden transformar en pronoms.

Interrogatius

Els interrogatius servixen per a formular preguntes.

Cual fa una pregunta d'identitat o espècie:

• Cual animal es acel? – ¿Quin animal és aquell?
• Cual vejetales es la plu bon? – ¿Qué vegetals són els millors?
• Tu veni de cual pais? – ¿De quin país vens?
• Cual pinta tu prefere? – ¿Quina pintura preferixes?

Quant significa “quànt”, en un sustantiu contable o no contable:

• Cuanto casas es en tua strada? – ¿Quantes cases hi ha en el teu carrer?
• Cuanto pan tu pote come? – ¿Quant pa pots menjar?

Com i quant s'usen també en preguntes indirectes.

Determinants de selecció

Estos determinants seleccionen els individus d'un conjunt:

• cada – cada
• cualce – no importa quin
• alga – alguna cosa, una certa cantitat, una miqueta de
• no – res de, ni
• sola – solament, sola, soles

Cada significa “cada”, si es consideren els elements un per un, per separat. El sustantiu és contable pero singular:

• Cada can ave un nom. – Cada gos té un nom.
• Me no ia leje cada parola. – No he llegit totes les paraules (cada paraula).
• Tu fa la mesma era a cada ves. – Comets el mateix error cada volta.

Cualce significa “no importa com, qualsevol” – no importa lo que el subjecte elegixca. El sustantiu, per lo general, és contable:

• Prende cualce carta. – Elegix una carta (qualsevol, no importa quin).
• Cualce contenadores va sufisi. – Els contenidors seran suficients (no importa quins).

Alga indica que no s'especifica l'identitat de lo expressat pel sustantiu:

Alga significa “una certa cantitat/una miqueta de” o “alguna cosa”, i indica una cantitat no especificada de les que s'expressa pel sustantiu. A sovint es dona a entendre que la cantitat no especificada és relativament chicoteta – de lo contrari es diria multe – pero no massa chicoteta que seria poca:

• Me ia leje acel en alga libro. – Lo leí en un libro (cualquiera).
• Cisa me va reveni a alga dia. – Puedo volver algún día.
• Alga cosa es rompeda. – Algo se ha roto.

Utilisat en el sustantiu incontable o un substantiu plural contable, alga indica que tampoc s'especifica la cantitat de que s'expressa en el sustantiu:

• Me va leje alga libros. – Vaig a llegir alguns llibres.
• Alga polvo ia cade de la sofito. – Va caure pols del sostre.
• El ave alga pan en sua sesto. – Dispon de pa en la canastra.

No vol dir “no”, “cap cantitat” o “res de”. Indica que lo expressat pel sustantiu està absent o inexistent:

• Me ave no arbores en mea jardin. – No tinc arbres en el meu jardí.
• Tu va senti no dole. – No sentirà res (cap dolor).
• No arbor es plu alta ca la tore Eiffel. – Cap arbre és més alt que Torre Eiffel.
• Me ia encontra no person en la parce. – No he conegut a ningú en el parc.

Sola significa “solament”, “únic” – només hi ha un i no un atre, per lo manco, que siga important:

• El es la sola dotor en la vila. – És l'únic mege en la ciutat.
• Estas es la sola du parolas cual nos no comprende. – Estes són les úniques dos paraules que no entenem.
• Me va destrui la mur con un sola colpa. – Vaig a destruir el mur d'un sol colp.

Estos determinants, llevat no i sola, es poden utilisar com a pronoms. Són pronoms especials, cadun, cualcun, algun, i nun, que es referixen a les persones. Per a referir-se a les coses, als determinants simplement els seguix cosa.

Possessius

Els adjectius possessius són mea, tua, nosa, i vosa:

• Mea gato ia come un mus. – El meu gat es va menjar una rata.
• Me gusta multe tua dansa. – M'agrada molt el teu ball.
• Nosa ecipo va gania la premio. – El nostre equip guanyarà el premi.

També es pot indicar la possessió en una frase de me, de tu, etcétera:

• Acel es la casa de tu. – Aquella és la teua casa.

La tercera persona és l'adjectiu possessiu sua, sense importar que el pronom equivalent seria el, lo, los, on o se:

• La ipopotamo abri sua boca. – L'hipopótam obri la boca (la seua boca).
• Nos regarda sua dentes. – Nos fixem en les seues dents.

Per a expressar d'ells (o de sí en plural), es pot usar el determinant lor en lloc de sua. Pero no és obligatori. Sua es pot usar sempre (i és més tradicional), pero en algunes frases lor pot ser més clar:

• La otelor mostra lor sala a sua visitores. - L'hotelera mostra la sala corresponent als seus visitants. (la sala dels visitants, no la sala de l'hotelera)
• La visitores gusta multe lor sala / sua sala. - Als visitants els agrada molt la sala que els va tocar / la seua sala.
• Ance la otelor gusta lor sala. - També a l'hotelera li agrada la seua pròpia sala.

Quantitatius

Els quantitatius permeten expressar la cantitat que és indicada pel sustantiu:

• -s – (plural)
• un – un/a
• du, tre, cuatro… – dos, tres, quatre…
• multe – molt
• poca – poc
• plu – més (de)
• la plu – la majoria (de), el màxim (de), la major part
• min – menys (de)
• la min – la minoria (de), el mínim (de), la menor part

El marcador de plural -s és el determinant quantitatiu de base. Un sintagma nominal que incloga un sustantiu plural, no requerix cap atre determinant:

• Me va leje libros. – Vaig a llegir (alguns) llibres.
• Me va leje la libros. – Vaig a llegir els llibres.

Ademés de l'artícul indefinit, un és el número «un», indica una unitat de lo referenciat pel sustantiu. Per tant, el sustantiu deu ser contable i singular:

• Me ave un frate e du sores. – Tinc un germà i dos germanes.

Els atres números cardinals (du, tre, cuatro, etcétera) són també quantificadors.

• Me ave tre gatos obesa. – Tinc tres gats grossos.
• Me ave cuatro plu anios ca mea frate. – Soc quatre anys major que el meu germà.

Multe significa «molts». Indica una gran cantitat de lo referenciat pel sustantiu, i s'usa en sustantius contables i incontables:

• Esta casa sta ja asi tra multe anios. – Esta casa ya es manté ací durant molts anys.
• La pijones come multe pan. – Les colomes mengen molt pa.

Poca és lo contrari de multe, i indica una chicoteta cantitat. Significa «poc»:

• Me reconose poca persones. – Reconec algunes persones (en realitat, no moltes).
• El pote dona poca aida. – Pot donar una miqueta d'ajuda (en realitat, no molta)
• Compare: Me pote leje alga parolas. — Soc capaç de llegir unes quantes paraules (un número chicotet).

Plu significa «més». Indica una cantitat major de lo referenciat pel sustantiu, i es pot usar en sustantius contables i incontables. La plu significa «la majoria», la cantitat més gran:

• Tu ave plu libros ca me. – Vosté té més llibres que yo.
• La plu linguas es bela. – La majoria de les llengües són belles.
• Plu pan es en la cosina. – Hi ha més pa en la cuina.
• La plu fango es repulsante. – La majoria del fanc és repugnant.

Min és lo contrari de plu, i significa «menys», indica una cantitat més chicoteta, i es pot usar en sustantius contables i incontables. La min significa «la minoria», la menor cantitat:

• Me desira min vejetales ca el. – Vullc menys verdura que ella.
• Tu ia leje la min libros de cualcun ci me conose. – De tots els que conec, has llegit menys llibres.
• El ave min interesa a cada dia. – Cada dia té menys interés.

Es poden usar tots els quantitatius com a pronoms.

Determinants de similitut

Atres quatre determinants concernixen la similitut o la diferència:

La mesma significa «el mateix» / «la mateixa» / «els mateixos» / «les mateixes» o «lo mateix». Normalment, no es pot ometre la paraula la, a pesar de que es pot canviar per esta o acel:

• Tu porta la mesma calsetas como me. – Dus els mateixos calcetins que yo.
• La gera ia comensa en la mesma anio. – La guerra va començar el mateix any.
• Nos va reveni a esta mesma tema pos un semana. – Tornarem sobre este tema en una semana.

Otra significa «un atre» / «uns atres» / «atra» o «unes atres».

• Nos ave aora esta tre otra problemes. – Tenim estos atres problemes ara.
• La otra solve ia es plu bon. – L'atra solució era millor.
• Tu ave otra pan? – ¿Té vosté un atre pa?

Tal significa «tal/s», «eixe tipo de», «d'eixe estil», de tal o com espècie:

• Me construi un macina de tempo. – Estic construint una màquina del temps.
• Tal cosa es nonposible. – Tal cosa és impossible.
• Me xerca un abeor. – Estic buscant a un apicultor.
• Me no conose un tal person. – No conec a tal persona.
• Esce tu vole repinti la sala? – ¿Vols repintar l'habitació?
• Me prefere evita tal labora. – Preferixc evitar eixe tipo de treball.
• Esce tu ave plu libros como estas? – ¿Tens més llibres com estos?
• Si, me ave du otra tal libros. – Sí, tinc atres dos llibres d'eixe estil.

Propre indica la pertinença de la cosa pel nom al seu posseïdor. És especialment útil despuix del determinant sua per a aclarir que el significat és reflexiu: la cosa indicada pertany al subjecte de la frase:

• Me propre idea es an plu strana. – La meua pròpia idea és encara més estranya.
• El ia trova la xarpe de sua sposo e ia pone lo sirca sua propre colo. – Va trobar la tovalleta del seu marit i li la va posar al voltant del seu propi coll.

Orde dels determinants

Els determinants seguixen este orde:

• Els predeterminants tota i ambos, quan apareixen, es coloquen davant de tots els demés.
• Despuix vénen els artículs, els demostratius, els interrogatius, determinants de selecció, o els possessius. Normalment, hi ha solament un d'estos determinants en un sintagma nominal.
• A continuació, es poden trobar quantitatius o determinants de similitut. Un determinant de similitut mai és la primera paraula d'un grup nominal contable singular. Sempre va precedit d'un atre determinant, o de dos, si un d'ells és un predeterminant (per eixemple tota la otra libro).
• Els adjectius bon i mal, a pesar de que no són determinants, per lo general es coloquen davant del sustantiu i despuix de tots els determinants.

Per eixemple:

• El ia colie sua poca posesedas e parti. – Va arreplegar les seues escasses pertinences i es va anar.
• Un otra problem es la manca de aira fresca asi. – Un atre problema és la falta d'aire fresc ací.
• Nos no ia tradui ancora acel otra cuatro frases. – Encara no hem traduït aquelles quatre frases.
• Tota la omes ia vade a la costa. – Tots els hòmens varen anar a la costa.

Pronoms

Un pronom és una paraula que substituïx a un grup nominal més llarc.

Pronoms personals

• me – yo, el meu, me
• tu – tu, et, el seu, vosté, vós
• el – ell, ella, això, li, la, lo (una persona)
• lo – ell, ella, això, li, la, lo (una cosa)
• nos – nosatres, nos
• vos – vosatres, vostés, les seues
• los – ells, elles, els, les, els, els seus

Grups pronominals

Tu és el singular i vos és el plural en totes les situacions, formals i informals.

El s'usa per a referir-se a persones i animals, com a mamífers i aus. Pot ser aplicat metafòricament també a atres criatures, als robots, a la Lluna, a tormentes, etc.

Lo s'usa per a referir-se a les coses, criatures simples, idees, conceptes, etc.

Los s'usa com a plural d'el i lo.

L'elefen normalment no distinguix entre “ell” i “ella”. Les formes elo (“ell”) i ela (“ella”) són rares, pero es poden usar per a evitar la repetició excessiva dels noms de les persones quan es parla d'un home i una dòna en el mateix context.

• Do es Joana? El es en la jardin. – ¿A on està Joana? Ella està en el jardí.
• Do es mea come de matina? Lo es en la cosina. – ¿A on està el meu desdejuni? Està en la cuina.

Un pronom personal pot tindre a continuació una proposició relativa. Si el sentit està clar, es pot suprimir el pronom, deixant al pronom relatiu una doble funció:

• El recorda sempre la nomes de los, ci el ia encontra. – Recorda sempre els noms de quí va trobar.
• Me respeta tu, ci es tan saja. – Et respecte (a tu), que eres tan sapient.
• El ci osa, gania. – Aquell que gosa, gana.
• Ci osa, gania. – Qui gosa, gana.

On és per lo general un pronom indefinit. Significa «les persones en general» o «una persona qualsevol». A sovint, permet evitar l'us de la veu passiva:

• On dise ce tu va parti. – Es diu que partiràs.
• On debe repete la verbo. – Es deu repetir el verp. / El verp deu repetir-se.

S'és el pronom reflexiu de la tercera persona, tant del singular com del plural. Indica el subjecte del verp, no sent mai el subjecte:

• Lo limpi se. – Ell es neteja.
• Los lava se. – Ells es llaven.

Els pronoms possessius («el meu», «el teu», etc.) són els determinants possessius («el meu», «el teu», etc.), precedits per la:

• Me ia trova mea libros, ma tu no ia trova la tuas. – Vaig trobar els meus llibres; pero tu no vares trobar els teus.
• Lo es ance plu grande ca la mea. – També és més gran que el meu.
• No toca acel jueta! Lo no es la tua. – ¡No toques eixe joguet! No és teu.

Pronoms determinants

Aixina com es pot amprar un adjectiu com a substantiu, es pot convertir la major part de determinants en pronoms. Els pronoms esta, acel i una atra formen sempre el plural afegint -s. Alguns atres pronoms també poden afegir -s si açò clarifica el significat:

• tota, totas – tot, tota, tots, totes
• ambos – abdós (els dos)
• esta, estas – est, esta, estos, estes
• acel, aceles – aquell, aquella, aquells, aquelles
• cualce – qualsevol, qualssevol
• cada – cada u, cada una
• alga – algun, alguna, alguns, algunes
• cual – quin, quins, quines
• multe – molt
• poca – poc
• plu – més
• la plu – la majoria, la major part
• min – menys
• la min – la minoria, la menor part
• un/la otra, (la) otras – un atre, una atra, uns atres, unes atres
• la mesma, la mesmas – el mateix, la mateixa, els mateixos, les mateixes
• un tal, tales – un d'eixos, un d'ells, un aixina

Eixemples:

• Estas aspeta bela! – ¡Estos tenen bona pinta!
• Prende cualce. – Pren un (qualsevol, no importa quin).
• Me no vole judi, car me gusta egal cada. – No vullc prendre partit, perque m'agraden per igual.
• Me vole grasia cada de esta persones. – Vullc donar les gràcies a cada una d'estes persones.
• Alga(s) pensa ancora ce la mundo es plata. – Alguns pensen encara que la Terra és plana.
• Tu ia versa mal la vino. Alga es sur la table. – Has servit mal el vi. Alguna cosa s'ha derramat en la taula.
• Multe(s) de nos es programores. – Molts de nosatres som programadors.
• Me no ia regarda multe(s) de acel filmas. – No he vist moltes d'eixes películes.
• Me reconose poca(s) de la persones en la fola. – Reconec poques persones entre la multitut.
• Plu va ariva pronto. – Pronte aplegaran més.
• Alga parolas es clar, ma on no pote leje fasil la plu. – Algunes paraules són clares; pero la major part no és fàcil llegir-les.
• Tu ave min ca me. – Tens menys que yo.
• Me vole bonveni tota(s) de vos. – Vullc donar la benvinguda a tots vostés.
• Me ia compra sinco libros nova, ma me ia lasa tota(s) en la bus. – He comprat cinc llibres nous; pero els he deixat tots en l'autobús.
• Ambos de la enfantes jua felis. – Abdós chiquets juguen alegrement.

Els números poden utilisar-se com a pronoms per a indicar els grups d'un tamany determinat. Eixos pronoms no prenen generalment la -s del plural i no necessiten determinant:

• Tre de mea amis va ariva a esta sera. – Tres dels meus amics venen esta vesprada.
• Cuanto pizas tu ia come? – ¿Quantes pizzes has menjat?
• Cuatro! – ¡Quatre!
• La cuatro de nos va come en junta. – Anem a menjar els quatre junts.
• Un de mea gatos manca. – Em falta un dels meus gats.
• La tre ia abita en la mesma aparte. – Els tres viuen en el mateix pis.

Per a indicar els múltiples imprecisos de números com sento, mil o milion, s'afig la -s de plural:

• On ia ave miles de persones a la conserta. – Hi havia mils de persones en el concert.
• A cada anio, miliones migra a otra paises. – Cada any, millons emigren a atres països.
• On ia vacui miles de plu persones de locas inondada par la deluvias. – S'han evacuat a mils de persones de llocs inundats per la pluja.
• On pote fatura plu sentos per servi. – Es poden demanar alguns centenars més per a servir-los.

No es pot transformar l'en pronom. Es deu usar el, lo i los:

• La casa de mea padre es plu grande ca lo de mea frate. – La casa del meu pare és més gran que la del meu germà.
• Lo es ance plu grande ce lo cual me intende compra. – És més gran que la que tinc intenció de comprar.

No es pot utilisar no com a pronom, pero es pot utilisar nun i no cosa. El número zero pot també utilisar-se com a pronom.

L'expressió idiomàtica la un la otra (o lunlotra) significa «un/una l'atra» / «els uns/unes les atres ». Posseïx variants com la un o la otra (l'u o l'atre, etc.), la un pos la otra (o pos lunlotra, «l'un despuix de l'atre», etc.) aixina com la un sur la otra (o sur lunlotra, «l'un sobre l'atre», etc.):

• La xicos colpa la un la otra / lunlotra. – Els chics es colpegen els uns als atres.
• Me pila mea crepes la un sur la otra / sur lunlotra. – Apile les meues tortetes, els uns sobre els atres.

En algunes frases, a un pronom li seguix un verp, per lo que cap el malentés d'un determinant seguit d'un verp reutilisat com a substantiu. Per eixemple, fòra de context, no es pot estar segur de que acel veni de Italia significa «l'acció d'aplegar d'Itàlia» o «aquell que ve d'Itàlia». En la majoria dels casos, el context fa que el significat siga evident. No obstant, els principiants i els que volen evitar qualsevol risc d'ambigüitat, poden agregar un simple sustantiu – com person o cosa – despuix del determinant en lloc de convertir-ho en un pronom:

• Acel cosa veni de Italia. – Eixa cosa ve d'Itàlia.
• Recorda ce alga persones (o algas) abita en sua auto. – Recorda que algunes persones viuen en els seus coches.

En alguns casos, es vol deixar clar que el sustantiu verbal no és un verp. En paraules com a alga, multe, i poca, es pot afegir d'entre el determinant i el sustantiu; el determinant es convertix llavors en un pronom, pero el sustantiu no es convertix en un verp. En els determinants com esta i acel, es pot agregar la davant del determinant:

• La profesor ia demanda alga de atende. – El professor va demanar una miqueta d'atenció.
• Multe de labora pote es evitada. – Es pot evitar una gran cantitat de treball.
• La esta deside no es un bon resulta. – Esta decisió no és un bon resultat.

Preguntes

L'elefen té dos pronoms, que servixen per a fer preguntes:

• cual? – «¿quin?» (= cual cosa?) o «¿qué?»
• ci? – «¿quí?» (= cual person?)

Ci solament és pronom, i no pot usar-se com a determinant.

Cual és principalment un determinant, pero també s'usa a sovint com a pronom, si s'accepta el chicotet risc de que expressions tals com cual veni de Italia puguen ser malinterpretades.

Eixemples:

• Cual tu gusta? – ¿Quin t'agrada?
• Cual tu prefere, la rojas o la verdes? – ¿Quins preferixes: les roges o les verdes?
• Ci vole es un milionor? – ¿Quí vol ser millonari?
• Tu vade a la sinema con ci? – ¿En quí vas al cine?
• Cual es en la caxa? – ¿Qué hi ha en la caixa?
• Vos prefere cual? – ¿Qué és lo que preferixes?

També s'usa ci i cual en preguntes indirectes.

Pronoms relatius

Cual i ci funcionen també com a pronoms relatius, introduint una proposició relativa:

• cual – que
• ci – qui (= la person cual…)

El pronom relatiu per a una persona o un animal és ci. El pronom relatiu per a una cosa és cual:

• Esta es la fem de ci me ia compra mea auto. – Esta és la dòna a la qual vaig comprar el meu coche.
• La fem de ci me ia oblida sua nom es denova a la porte. – La dòna de qui em vaig oblidar el seu nom està de nou en la porta.
• A, vide la patetas ci segue sua madre! – ¡Ah, mira els ànetets que seguixen a la seua mare!
• La libro cual me leje es tro longa. – El llibre que lligc és massa llarc.
• La casa en cual nos abita es tro peti. – La casa en que vivim és massa menuda.
• La superstisios – me gusta esta parola! – cual me ia investiga es riable. – Les supersticións – m'agrada eixa paraula –, sobre les que vaig investigar, són ridícules.
• El esperia un sonia cual el teme. – Ella experimenta un somi que tem.
• Compara: El esperia un sonia ce el teme. – Ella experimenta un somi (en el qual) té por.

En algunes oracions de relatiu, la frase principal omet el sustantiu al que la frase es referixca. El propi pronom relatiu apareix en el lloc del sustantiu. En tals casos, per a evitar confusions, es pot utilisar lo cual en lloc de cual i el ci en lloc de ci:

• Acel es lo cual me ia comprende. Me ia comprende acel informa. - Això és lo que vaig entendre. Vaig entendre aquell informe.
• Me comprende lo sur cual on ia instrui me. On ia instrui me sur alga cosa, e me comprende lo. - Entenc això sobre la qual cosa se'm va instruir. Se'm va instruir sobre una cosa, i ho comprenc.
• Me no recorda (el) ci me ia vide. Me ia vide el, ma me no recorda el. - No recort a ella a qui ya vaig vore. La vaig vore, pero no la recorde.
• Me no recorda (el) a ci me ia parla. Me ia parla a el, ma me no recorda el. - No recort a ell, a qui li vaig parlar. Li vaig parlar a ell, pero no li recorde.

Atres pronoms

Hi ha quatre pronoms especials per a indicar a les persones. Solament s'usen en singular:

• algun – «algun», «algú» (= alga un, alga person)
• cualcun – «qualsevol», «qualsevol persona» (= cualce un, cualce person)
• cadun – «cada u», «cada qui» (= cada un, cada person)
• nun – ningú (= no un, no person)

Eixemples:

• Algun entre nos es la asasinor. – Algú entre nosatres és l'assessí.
• Dise acel broma a cualcun, e el va rie. – Conta eixe succeït a qualsevol persona i riurà.
• Cadun debe reseta un premio. – Cada u deu rebre un premi.
• Me senta en la atrio per un ora, e nun ia parla a me. – Em sent en la sala durant una hora i ningú em dirigix la paraula.

Els corresponents de algun, cualcun, cadun i nun per a les coses són alga cosa («alguna cosa»), cualce cosa («qualsevol/a»), cada cosa (ídem) i no cosa («res»).

Normalment, els pronoms no són modificables per determinants o adjectius, pero poden ser modificats per grups preposicionals:

• Nos en la sindicato esije plu diretos. – Reivindiquem més drets en el sindicat.
• Tota de la lenio es danada. – Tota la fusta està estropejada.
• La plu de esta linguas es difisil. – La major part d'eixes llengües són difícils.

Adjectius

Un adjectiu és una paraula que modifica el sentit d'un substantiu. Representa les qualitats de lo que és indicat pel substantiu.

En elefen, els adjectius no varien en gènero ni en número.

Orde de les paraules

La major part dels adjectius es coloca darrere del sustantiu al que modifiquen. No obstant, bon (“bo/a”) i mal (“mal/a”) se solen colocar davant del sustantiu, llevat si són ells mateixos els modificats:

• un bon can – un bon gos
• un can plu bon – un gos millor
• la mal enfante – el chiquet mal
• un mal can bon instruida – un mal gos ben ensenyat
• bon enfantes mal comprendeda – chiquets bons malentesos

En la majoria dels casos, és possible afegir més d'un adjectiu calificatiu sense causar confusió. Pero en alguns casos, un dels adjectius pot ser entés com un adverbi, lo que altera el significat de l'adjectiu següent. Es pot colocar i entre els adjectius per a evitar confusió:

• la nara vera longa – l'història molt llarga (vera= adverbi)
• la nara vera e longa – l'història verdadera i llarga (vera = adjectiu)
• la om grande, forte, e stupida – l'home gran, fort i estúpit (tres adjectius)

En alguns casos, es pot colocar un adjectiu davant del sustantiu: per raons d'estil en poesies o narracions, o quan es tracta d'adjectius de pes similar:

• la peti casa bela – la casita encantadora
• un fea arbor vea – un arbre vell i lleig

Els adjectius que més convenen per a este us són els més simples i curts, com bela, fea, nova, vea, grande, i peti.

Comparació

Es formen els adjectius de comparació afegint els adverbis plu («més») i min («menys»). «Que» és ca en elefen:

• La cosina es plu calda ca la jardin. – La cuina és més calorosa que el jardí.
• Esta leto es min comfortosa ca me ia previde. – Este llit és menys confortable de lo que pensava.

Es formen els adjectius superlatius afegint els adverbis la plu («el més») i la min («el menys»):

• La sol es la ojeto la plu calda en la sistem solal. – El Sol és l'astre més calent del sistema solar.
• El ia ave un fia la plu bela en la mundo. – Ell tenia una filla, la més bella del món.

Es pot combinar un ordinal en la construcció superlativa:

• Vega es la stela sinco la plu briliante en la sielo de note. – Vega és la quinta estrela més lluenta en el firmament.
• El ia deveni la om tre de la plu ricas en la mundo. – Es va convertir en el tercer home més ric del món.

Els comparatius d'igualtat es formen en la combinació tan… como… («tan… com…»):

• La arbor ia es tan alta como un casa. – L'arbre és tan gran com una casa.

Adjectius com a substantius

Es pot transformar un adjectiu en un sustantiu el sentit del qual és un ser que posseïx la qualitat d'eixe adjectiu. El sustantiu resultant seguix les regles habituals dels sustantius: pren la -s del plural, depén de determinants i pot ser modificat per adjectius:

• Esta anelo es perfeta sirculo. Lo es un sirculo perfeta. – Este anell és perfectament circular. És un círcul perfecte.
• Marilyn es un blonde, e seniores prefere blondes. – Marilyn és rossa i els hòmens les preferixen rosses.

Adverbis

De la mateixa manera que els adjectius són paraules que modifiquen els substantius; els adverbis són paraules que modifiquen casi qualsevol atra cosa: verps, adjectius, atres adverbis, determinants, preposicions, sintagmes nominals i inclús frases sanceres. Normalment, els adverbis donen informació sobre lloc, temps, circumstància, causa, forma o grau.

Posició

En elefen, els adverbis i els adjectius té la mateixa forma. La diferència es veu clarament en la posició: els adjectius seguixen als sustantius, els adverbis seguixen als verps i precedixen a atres paraules:

• La om ia studia atendosa la testo. – L'home va estudiar detenidament el text. (modificant al verp)
• Me ia veni asi en un tren riable lenta. – Vaig vindre ací en un tren ridículament llent. (modificant a l'adjectiu)
• La tren ia move asurda lenta. – El tren es va moure absurdament llent. (modificant a un atre adverbi)
• Me no oia multe bon tu. – No puc sentir-te molt be. («multe» modifica «bon», i «multe bon» modifica «oia»)
• Cuasi sento persones ia espeta sur la plataforma. – Casi un centenar de persones esperaven en el moll. (modificant a un quantificador)
• On ia escava un buco direta ante mea porte. – Varen cavar un forat just en front de la meua porta. (modificant a una preposició)
• Sola la manico es rompeda. – Solament el mànec està trencat. (modificant el sintagma nominal)
• Strana, el ia porta un balde de pexes. – Curiosament, ell duya una gaveta de peixos. (modificant una frase)

Un adverbi (o una frase adverbial) que modifica a un verp (o la frase sancera) també es pot colocar al principi de l'oració. I si no provoca confusió, un adverbi pot situar-se també despuix de l'objecte d'un verp o en el final de la frase:

• El dansa bon. – Ella balla be.
• Pronto el va cade. – Pronte caurà.
• Surprendente, el es un xico multe bon. – Sorprenentment, és un molt bon chic.
• Me no oia tu multe bon. – No puc sentir-te molt be.
• pero: Me leje felis la libro. – Leo el llibre feliçment.

En alguns casos, un adverbi davant d'un adjectiu pot estar unit per un guió per a aclarir el significat:

• la parolas nova-creada – les paraules recent creades

Es pot aclarir també un significat verbal dient en modo o a grau:

• La melodia es bela en modo surprendente. – La melodia és sorprenentment bona.

Verps

Un verp expressa l'eixecució o la cessació d'una acció (córrer, parar),una relació (tindre, perdre) o un estat. En elefen els verps no canvien la seua forma per a indicar, per eixemple, els temps o els modos. En el seu lloc s'utilisen adverbis – especialment les tres partícules preverbals ia, va i ta. Un verp pot usar-se com un substantiu sense fer canvis.

Preposicions

Una preposició és una paraula especial que introduïx un grup nominal, formant una frase preposicional. Una frase preposicional normalment modifica un substantiu, pronom, adjectiu, adverbi o pot modificar una frase completa. La preposició indica com el sintagma nominal es referix a l'estructura continguda, mostrant la funció que té en la modificació.

L'elefen té 22 preposicions: a, ante, asta, ca, como, con, contra, de, en, entre, estra, longo, par, per, pos, sin, sirca, su, supra, sur, tra i ultra.

a

A significa «en» (a voltes, es pot traduir com «a» en valencià). Presenta un lloc o un temps com un punt simple, o com un espai general o periodo, ignorant la seua estructura interna:

• Nos senta a la table. – Estem assentats a la taula.
• Me va encontra tu a la crus de vias. – Nos trobem en el creuament.
• La scala apoia a la mur. – L'escala està recolzada en el mur.
• Tua casa es a lado de mea casa. – La teua casa està al costat de la meua.
• El reposa a casa. – Està descansant en casa.
• Sudan es a sude de Misre. – Sudan està al sur d'Egipte.
• La barco es a mar. – El barco està en la mar.
• El ia fini la labora a la comensa de la anio. – Ha acabat el treball al principi de l'any.
• A medianote, on va vide focos artal. – A mijanit, hi haurà fòcs artificials.
• Me debe parti a la ora des-ses. – Tinc que anar-me a les setze hores.

Per extensió en sentit figurat, a introduïx el punt de referència en una relació:

• Tu sta tro prosima a la borda. – Estàs parada massa prop de la vora.
• La forma de Italia es simil a un gama. – La forma d'Itàlia és similar a una cama.
• Esta pen parteni a me. – Esta ploma em pertany.
• Cual aveni si on no conforma a la regulas? – ¿Qué passa si un no s'ajusta a les regles?
• A la min tredes persones espeta. – A lo manco trenta persones estan esperant.

Ademés, a pot expressar el moviment cap a un punt. Açò inclou moviments metafòrics com les transferències als beneficiaris, i canvia a un estat nou:

• Me viaja a New York. – Estic viajant a Nova York.
• Pone tua libros a via. – Posa els teus llibres a distància.
• El leva sua oios a la sielo. – Alça els seus ulls al cel.
• El ia dona un oso a la can. – Li ha donat un os al gos.
• La sorsor ia cambia se a un capra. – El mac es va transformar en una cabra.
• La seja ia cade a pesos. – La cadira va caure en péntols.
• La xico ia ajunta sua nom a la lista. – El chic ha afegit el seu nom a la llista.
• Dise a me tua nom. – Digues-me el teu nom.
• Me no va responde a acel demanda. – No vaig a respondre a eixa pregunta.
• Nos desira a tu un bon aniversario. – Et desigem un bon natalici.
• Tua idea pare asurda a me. – La teua idea em sembla absurda.
• Me pasea longo la strada, de un fini a la otra. – Passege a lo llarc del carrer, d'un extrem fins a l'atre.
• Tu irita me de tempo a tempo. – Tu em molestes de tant en tant.
• La note progresa a la lus prima. – La nit alvança cap al trenc d'alba.
• De lundi a jovedi es cuatro dias. – De dilluns a dijous hi ha quatre dies.

De fet, qualsevol preposició que indica una ubicació també pot indicar moviment cap a eixa ubicació. Per eixemple, en me pone mea libros en mea saco (“Pose els meus llibres en el meu bosso”), en, òbviament, implica el moviment “adins”. Quan es necessita un aclariment adicional, as pot colocar abans de la preposició per a aclarir el sentit de moviment cap a:

• Core a la casa. – Corre a la casa.
• Core en la casa. – Corre en la casa.
• Core a en la casa. – Corre dins la casa.
• La gato salta sur la table. – El gat bota en la taula.
• La gato salta a sur la table. – El gat bota sobre la taula.

Un us especial d'és davant una preposició, per a crear un adverbi. Si la preposició denota un lloc, la combinació sugerix el moviment en la direcció indicada. A ante i a pos també s'utilisen per a referir-se als temps anterior o posterior:

• La can core a ante. – El gos corre cap a avant.
• Tu pote pone tua saco a supra. – Pots posar el teu sac dalt.
• La sumerjor ia vade a su. – El buç s'ha sumergit.
• Vide a su. – Mira avall.
• Me ia visita esta vila a ante. – He visitat este poble abans.
• Nos pote reveni a pos. – Podem tornar despuix.

Un atre us especial d'a és afegir un complement a l'objecte en una oració. (En alguns casos, atres preposicions també es poden utilisar per a este propòsit.)

• El ia pinti sua casa a blanca. – Ha pintat la seua casa de blanc.
• Me va servi la gambas a/en fria. – Serviré les gambes fredes.
• Los ia eleje Maria a/per presidente. – Han elegit a María com a president.

El complement pot ser un infinitiu. Per es pot utilisar en lloc d'a, pero llavors el significat és que el subjecte del verp principal té l'intenció de realisar l'acció del verp infinitiu. A indica que el subjecte propon a l'objecte que ho faça:

• El comanda la soldatos a ataca la fortres. – S'ordena als soldats per a atacar la fortalea.
• Me va instrui vos a parla la lingua. – Vos ensenyaré a parlar la llengua.

Conjuncions

Una conjunció és una paraula que unix dos proposicions. Hi ha dos tipos: coordinants i subordinants.

Preguntes

Hi ha tres tipos de preguntes: aquelles que poden ser contestades en un simple “sí” o “no”, les que presenten una gama d'opcions per a elegir, i les que demanen una informació particular.

Ademés, les preguntes poden ser directes (“¿On anem?”) o indirectes (“Et vaig preguntar cap a on anem”, “No sé lo que soc”). Les preguntes directes terminen en un signe d'interrogat (?).

Proposicions

De la mateixa forma que la frase, la proposició conté un subjecte i un verp, pero forma part d'una oració més gran.

Cada frase conté una proposició principal. Esta es pot modificar de vàries formes per una o més proposicions subordinades. Si una proposició subordinada modifica una frase nominal se li denomina proposició relativa. Si modifica un verp o la preposició principal sancera, es diu una proposició adverbial. I si fa la funció d'un sustantiu, proposició nominal.

Ademés, una oració pot contindre més d'una proposició principal.

Formació de paraules

En elefen, les paraules noves poden crear-se per l'adició de prefixos o sufixos a paraules ya existents, o combinant dos paraules en un nom compost.

També es pot usar un adjectiu o un verp com un substantiu, sense modificar-los.

Prefixos

Quan s'afig un prefix que termina en una consonant a una paraula que comença en la mateixa consonant, esta consonant només s'escriu una volta (inter+rede → interede, non+nesesada → nonesesada).

Anti- significa “anti-”. Permet formar adjectius i substantius que indiquen oposició:

• sosia → antisosial – antisocial
• avion → antiavional – antiaèreu
• proton → antiproton – antiprotó

Auto- significa “auto-”. Permet formar substantius, verps i adjectius que indiquen accions reflexives o automàtiques:

• respeta – respeto → autorespeta – amor-propi
• flue – fluix → autofluix – reenviar automàticament a la llínea
• adere – adherir → autoaderente – autoadhesiu

Abreviatures

En elefen s'utilisen un cert número d'abreviatures. Les lletres no van seguides de punts.

S'utilisen moltes abreviatures per a paraules o frases corrents. No s'utilisen mayúscules, llevat en cas d'inici de frase.

L'elefen utilisa també abreviatures provinents d'atres llengües i que són reconegudes internacionalment i també les abreviatures del sistema mètric:

Per a les formes curtes dels noms propis i els títuls, s'ampren les lletres mayúscules. No obstant, les paraules com la i de – que no apareixen en lletres mayúscules en la forma plena del nom – són ignorades en les abreviatures. Estos noms són a voltes introduïts per la, inclús quan són abreviats:

Alguns noms propis són més coneguts internacionalment per la seua abreviatura original per lo que es conserva en elefen:

Puntuació

Per lo general, l'elefen deixa la puntuació a elecció de qui escriu, les úniques normes són les de claritat i coherència. No obstant, hi ha certes convencions bàsiques, que són les mateixes que les de la major part de les llengües europees. La primera lletra d'una frase deu començar en una mayúscula.

Principals signes de puntuació

Una frase acaba generalment en un punt ( . ).

Si una frase és una pregunta directa termina en un signe d'interrogació ( ? ).

El signe d'exclamació ( ! ) s'usa al final d'una frase que, parlada, tindria una intensitat emocional.

La coma ( , ) indica una pausa natural en una frase, a voltes només s'inclou per a separar clarament una part d'una frase d'una atra (com una proposició). S'utilisen comes per a separar els elements d'una llista.

En l'escritura de números, es pot utilisar un punt o una coma per a separar la part sancera de la decimal. Grups adjacents de tres dígits poden estar separats per espais.

Els dos punts ( : ) introduïx una exposició més detallada de lo que precedix. Utilise una lletra mayúscula despuix dels dos punts si lo que seguix és una oració completa, pero no ho faça si és una llista o una part d'una frase.

El punt i coma ( ; ) pot usar-se en lloc d'un punt entre dos frases en un sentit pròxim o complementari. També poden separar els elements d'una llista, quan siguen llarcs o contenen les seues pròpies comes.

No coloque un espai davant d'un signe de puntuació primari. Pero deixe un espai a continuació, llevat al final d'un paràgraf.

Cometes

Un signe de cometes apareix al principi i al final de les paraules que es presenten com una cita directa. Hi ha vàries formes de cometes : ' “ ‹…› «…».

En elefen, la forma " és la que s'utilisa normalment, perque és clara, fàcil d'escriure i reconeguda a a nivell internacional. Quan una cita apareix dins d'una atra, es coloca ' en el principi i final de la cita interior. En bona tipografia, per eixemple en els llibres, s'usen la formes curves “” i ‘’, pero estes formes no són necessàries per a la comunicació habitual. No deixe espai entre les cometes i el text citat.

En algunes llengües apareix una ralla ( — ) en un diàlec quan una nova persona comença a parlar, en lloc de les cometes. Recomanem evitar això en elefen, perque és menys clar i pot confondre's en l'us de guions.

Quan se citen les paraules d'un personage en una història, a sovint s'acompanya d'una etiqueta que indica que està parlant i la seua forma. En elefen, per a este tipo de frases lo millor és colocar un guió entre esta etiqueta i cada part de la cita. D'esta forma és fàcil conservar la puntuació exacta de la frase original:

• La vendor murmura – “Ma lo no es tan simple, mea ami.”
• “Me acorda.” – la om responde felis.
• “Perce tu es asi?” – la fem demanda.
• “Cisa” – la bonvolor sujesta – “me pote aida.”
• “Me ave un ami nomida Freda,” – el esplica – “ci es un tortuga.”

Quan es parla de llengües i se cita una paraula o frase, per a fer menció d'ella, només té que usar les cometes:

• Me gusta la parola “xuxa”.
• Sua sposa ia comenta – “Me gusta la parola ‘xuxa’.”

Atres signes

Els punts suspensius ( … ) sugerixen una pausa o indiquen que algunes paraules han quedat en suspens.

Els guions ( – o — ) i els paréntesis ( (…) ) rodegen els comentaris insertats en el fluix normal d'una frase.

El apòstrofe ( ' ) indica que la vocal s'omet. Açò normalment solament es produïx en poesia.

En elefen els símbols de la moneda (€, ¥, £, $, etc.) poden colocar-se abans o despuix de les sifres, segons la costum del país en qüestió.

Hi ha atres signes de puntuació, pero el seu us té poca relació en les regles d'elefen.