Alcorà

L'Alcorà (en àrap القرآن, al-Qur'ān, /qur'ʔaːn/, "llectura en veu alta", "recitació", "predicació") és el llibre sagrat de l'islam. Per als musulmans, este llibre conté la paraula de Deu (Alà), revelada al profeta Mahoma per mig de l'àngel Gabriel. Es tracta igualment del primer llibre escrit en àrap.

Mahoma va transmetre oralment les revelacions que rebia i els auditors les varen transcriure en fulles de palmera, trossos de cuiro o ossos. A la mort del Profeta, en l'any 632, es varen escomençar a reunir els texts fins a quedar fixats, durant el califat d'Uthman (644-655), en la forma que hui presenten: 114 capítuls (sures), cada u dividit en versículs (aleies).

l'Alcorà també és nomenat, entre atres denominacions, furqān (discriminació entre el be i el mal), dikr (amonestació), hudā (guia) o simplement kitāb (llibre).

Tota l'obra gira al voltant del tawhid o principi de la unitat absoluta de l'existència, que queda condensat en la fòrmula Lā 'ilāha 'illā Llāhu, "No hi ha més divinitat que Déu", e inclús Lā 'ilāha 'illāhu, "No hi ha més divinitat que Deu". Este és el núcleu de la cosmovisió islàmica, del que es desprén una concepció holística de l'existència com a un tot integrat.

Crítiques

Mentres que l'Alcorà és l'escritura sagrada de l'islam, les crítiques a este llibre han segut freqüents a lo llarc de l'història.

Algunes de les crítiques principals se centren en:

1. Errors científics, teològics i històrics.
2. Els valors morals que presenta.
3. Contradiccions dins del propi llibre.

Fiabilitat

Fiabilitat de l'Alcorà

Els musulmans creuen que l'Alcorà és la paraula perfecta de Deu, i com tal no pot contindre errors ni contradiccions, i ha de ser perfectament compatible en la ciència. Els musulmans creuen que és tan perfecta que els seus llectors han de concloure que és d'orige diví i no humà.

Els crítics argumenten que:

• conté versículs difícils d'entendre o contradictoris.
• conté explicacions cosmològiques contradictòries.

Fiabilitat dels hadits

Els hadits són les paraules i fets de la vida de Mahoma. Foren escrits més de 200 anys despuix de la mort de Mahoma. Per als musulmans, són d'importància secundària, despuix de l'Alcorà encara que alguns erudits posen émfasis en la perpètua unió dels musulmans en les seues tradicions per a donar-los credibilitat. Moltes pràctiques islàmiques, com els cinc pilars, provenen dels hadits.

No obstant això, hi ha diverses crítiques sobre la fiabilitat històrica dels hadits.

Dins de l'islam, les diferents escoles posseïxen opinions diferents sobre la selecció dels hadits.

Els chiítes accepten la Sunna de Mahoma, pero també la d'Alí i la dels Imants, tenint la seua pròpia colecció de hadits.

Cites

El fals profeta Mahoma, en aquell mal plantat paraís, que va destinar pels seus sequaços, els va negar l'entrada a les dones, llimitant la seua felicitat al delit de vore des de fora la glòria, que havien de posseir dins els hòmens. I cert que seria molt bona esta de les casades vore en aquella benaventurança, composta tota de malenteses, als seus marits en els braços d'atres consorts, que per a este efecte va fingir fabricades de nou aquell gran artífex de quimeres. Bastava per comprendre quant pot errar l'home, vore admés este deliri en una gran part del món.

Benito Jerónimo Feijoo: Teatre crític universal, tom primer (1726), discurs 16, secció I, núm. 2.

(...) Penseu, per eixemple, en l'Alcorà. Este llibre ha bastat per a fundar una religió, que difosa pel món satisfa la necessitat metafísica de millons d'hòmens des de fa mil dos-cents anys. Servix de fonament a la seua moral, els inspira un gran menyspreu de la mort i entusiasme per a guerres sagnants i vastes conquistes. En este llibre trobem la més trista i miserable figura del deisme. Tal volta haja perdut molt en les traduccions, pero no he pogut descobrir en ell ni una sola idea d'algun valor, lo que prova que la capacitat metafísica no va a l'una de la necessitat metafísica.

Arthur Schopenhauer: L'amor, les dones i la mort (1819), traducció de A. López White (PDF), 1902, pàg. 183.

Les fizo ell[1] un grand libro departido por capítulos, al que ellos llaman alcorán, e tanta nemiga et tanta falsedad escrivió ell en aquellas zoharas,[2] esto es mandamientos, que verguença es a omne de dezirlo nin de oyrlo, et mucho más ya de seguirlo; e pero estas zoharas le recebieron aquellos pueblos malaventurados seyendo beldos de la ponçon[3] del diablo et adormidos en el pecado de la luxuria, e oy en día los tienen et están muy firmes en su porfía e non se quieren llegar nin acoger a la carrera de la verdadera fe nin aver en sí la ley de Dios nin el su enseñamiento.

Alfonso X el Sabio: Primera Crónica General (h. 1284), ed. de Menéndez Pidal, tomo I, cap. 493, pág. 274, ISBN 978-84-249-3490-3