Diferència entre les revisions de "S"
Anar a la navegació
Anar a la busca
(Pàgina nova, en el contingut: «La '''S''', '''s''' en minúscula, és la dècima novena lletra de l'alfabet valencià i dècima quinta de les consonants. El seu nom en valencià...») |
|||
| (No es mostren 6 edicions intermiges d'3 usuaris) | |||
| Llínea 1: | Llínea 1: | ||
| − | La '''S''', '''s''' en minúscula, és la dècima novena [[lletra]] de l'[[alfabet valencià]] i dècima quinta de les [[consonant]]s. El seu nom en valencià és '''es''', pero per castellanisme també se la coneix com a '''esse''. | + | [[Archiu:Latin S.png|150px|miniaturadeimagen|Lletra S]] |
| + | La '''S''', '''s''' en minúscula, és la dècima novena [[lletra]] de l'[[alfabet valencià]] i dècima quinta de les [[consonant]]s. El seu nom en valencià és '''es''', pero per castellanisme també se la coneix com a '''esse'''. | ||
== Fonètica == | == Fonètica == | ||
| − | En valencià la lletra es quan va sola entre dos vocals se pronuncia com a es sonora, igual que la lletra [[Z|zeta]] en totes les posicions. En el restant de casos se pronuncia sorda, i si es vol que una es entre vocals siga també sorda, se gastarà | + | En [[valencià]] la lletra es quan va sola entre dos vocals se pronuncia com a es sonora, igual que la lletra [[Z|zeta]] en totes les posicions. També es pronuncia sonora quan és l'última lletra d'una paraula i la que va despuix escomença en vocal o consonant sonora, com per eixemple en ''el'''s''' hòmens'', ''me'''s''' o manco'', ''le'''s''' yayes''... En el restant de casos se pronuncia sorda, i si es vol que una es entre vocals siga també sorda, se gastarà el dígraf [[Ss (dígraf)|doble es]]. |
| − | És molt comú en l'Horta de | + | És molt comú en l'[[Horta de Valéncia]] la pronunciació sorda de la es entre vocals, açò és un vulgarisme nomenat apichament, inadmissible en el valencià estàndart oral, que sempre farà distinció entre es sorda i es sonora. |
== Ortografia == | == Ortografia == | ||
| Llínea 19: | Llínea 20: | ||
# En derivats de gentilicis: andalús, andalusos; francés, francesos. | # En derivats de gentilicis: andalús, andalusos; francés, francesos. | ||
# En el femení dels substantius que signifiquen ofici, professió, dignitat, títul o càrrec: abat, abadesa; duc, duquesa; príncip, princesa. | # En el femení dels substantius que signifiquen ofici, professió, dignitat, títul o càrrec: abat, abadesa; duc, duquesa; príncip, princesa. | ||
| + | # En final de paraula si la que va despuix escomença per vocal o consonant sonora: el''s'' hòmens, mé''s'' o manco, le''s'' yayes... | ||
== Vore també== | == Vore també== | ||
*[[Alfabet valencià]] | *[[Alfabet valencià]] | ||
*[[Dígraf]] | *[[Dígraf]] | ||
| + | |||
| + | == Enllaços externs == | ||
| + | {{DGLV|S}} | ||
| + | {{Commonscat|S}} | ||
[[Categoria:Llingüística]] | [[Categoria:Llingüística]] | ||
Última revisió del 21:21 28 set 2022
La S, s en minúscula, és la dècima novena lletra de l'alfabet valencià i dècima quinta de les consonants. El seu nom en valencià és es, pero per castellanisme també se la coneix com a esse.
Fonètica[editar | editar còdic]
En valencià la lletra es quan va sola entre dos vocals se pronuncia com a es sonora, igual que la lletra zeta en totes les posicions. També es pronuncia sonora quan és l'última lletra d'una paraula i la que va despuix escomença en vocal o consonant sonora, com per eixemple en els hòmens, mes o manco, les yayes... En el restant de casos se pronuncia sorda, i si es vol que una es entre vocals siga també sorda, se gastarà el dígraf doble es.
És molt comú en l'Horta de Valéncia la pronunciació sorda de la es entre vocals, açò és un vulgarisme nomenat apichament, inadmissible en el valencià estàndart oral, que sempre farà distinció entre es sorda i es sonora.
Ortografia[editar | editar còdic]
S'escriu es[editar | editar còdic]
- En sò de [s] (es sorda) (sap):
- En inicial de paraula: solt, sabut.
- Darrere de consonant: ansa, dacsa.
- Darrere dels prefixos llatins i grecs: ante-, contra-, sobre-, supra-, uni-, bi-, tri-, anti-, hipo-, para-, mono-, di-, tetra-, poli-, etc., i de la a- en valor negatiu: asilàbic.
- En final de paraula encara que en derivar se conserve senzilla per transformar-se en sonora o es duplique per continuar sorda: mes, mesos; nas, nassos.
- En sò de [z] (es sonora) (cosa):
- En posició intervocàlica: casa, promesa.
- En els prefixos DES-, DIS-, seguits de vocal, H o consonant sonora: desaiguar, desheretar, desviure.
- En els participis: d’entés, entesa, entesos, enteses; d’imprés, impresa, impresos, impreses.
- En derivats de gentilicis: andalús, andalusos; francés, francesos.
- En el femení dels substantius que signifiquen ofici, professió, dignitat, títul o càrrec: abat, abadesa; duc, duquesa; príncip, princesa.
- En final de paraula si la que va despuix escomença per vocal o consonant sonora: els hòmens, més o manco, les yayes...
Vore també[editar | editar còdic]
Enllaços externs[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre S.