Diferència entre les revisions de "Dominique Venner"
(→Obres) |
(Text reemplaça - 'Argel' a 'Alger') |
||
(No es mostren 6 edicions intermiges d'2 usuaris) | |||
Llínea 10: | Llínea 10: | ||
| lloc_mort = [[París]], [[França]] | | lloc_mort = [[París]], [[França]] | ||
}} | }} | ||
− | '''Dominique Venner''' ([[París]], [[16 d'abril]] de [[1935]] - | + | '''Dominique Venner''' ([[París]], [[16 d'abril]] de [[1935]] - ibídem, [[21 de maig]] de [[2013]]) fon un historiador i escritor [[França|francés]]. |
== Biografia == | == Biografia == | ||
− | Membre del moviment [[Jeune Nation]], va passar díhuit mesos en la [[Presó de la Santé]] a causa de la seua participació en l'organisació [[OAS]]. A l'eixida de presó | + | Membre del moviment [[Jeune Nation]], va passar díhuit mesos en la [[Presó de la Santé]] a causa de la seua participació en l'organisació [[OAS]]. A l'eixida de presó en l'[[autumne]] de [[1962]], va escriure un manifest titulat ''Pour une critique positive'' (''Per una crítica positiva''), en el que tractava temes com el fracàs del [[Putsch d'Alger de 1961|''putsch'' d'abril de 1961]] i de l'abisme existent<ref>« Zéro plus zéro, cela fait toujours zéro. L'addition des mythomanes, des comploteurs, des nostalgiques, des arrivistes, des «nationaux» donc, ne donnera jamais une force cohérente. Conserver l'espoir d'unir les incapables, c'est persévérer dans l'erreur. Les quelques éléments de valeur sont paralysés par les farfelus qui les entourent. Le jugement populaire ne s'y trompe pas. Aussi font-ils un mal considérable au nationalisme avec lequel ils sont fréquemment confondus. Ils font fuir les éléments sains et tarissent tout recrutement de qualité.<br />Avec eux, il ne peut être question d'union. Il faut, au contraire, proclamer les différences fondamentales qui les séparent du nationalisme. Les farfelus doivent être impitoyablement écartés. À cette condition, il sera possible d'attirer des éléments neufs, des partisans efficaces. »</ref> entre «nacionals» i «nacionalistes». Va preconisar la creació d'una organisació nacionalista revolucionària, «destinada al combat», «monolítica i hieratisada», «formada pel conjunt de tots els militants adherits al nacionalisme, abnegats i disciplinats». |
− | En 1963, creà junt a [[Alain de Benoist]] el periòdic i el moviment Europe-Action, en el que traballà també com a director. Participà en el moviment denominat Occident («Occident») i va formar part dels fundadors del [[GRECE]].<ref>''Nouvelle École'', août-septembre 1968.</ref> No obstant, no tornà a realisar activitats polítiques des de 1970. | + | En l'any [[1963]], creà junt a [[Alain de Benoist]] el periòdic i el moviment Europe-Action, en el que traballà també com a director. Participà en el moviment denominat Occident («Occident») i va formar part dels fundadors del [[GRECE]].<ref>''Nouvelle École'', août-septembre 1968.</ref> No obstant, no tornà a realisar activitats polítiques des de [[1970]]. |
− | Des d'eixe moment, es va convertir en escritor i es va especialisar en història. Ademés, va publicar numerosos llibres sobre les armes i la caça. Entre les seues principals obres destaquen ''Baltikum'' (1974), ''Le Blanc Soleil des vaincus'' (1975), ''Li Cœur rebelle'' (1994), ''Histoire critique de la Résistance'' (1995), ''Gettysburg'' (1995), ''Les Blancs et les Rouges'' (1997), ''Histoire de la Collaboration'' (2000) i ''Histoire du terrorisme'' (2002). | + | Des d'eixe moment, es va convertir en escritor i es va especialisar en història. Ademés, va publicar numerosos llibres sobre les armes i la caça. Entre les seues principals obres destaquen ''Baltikum'' ([[1974]]), ''Le Blanc Soleil des vaincus'' ([[1975]]), ''Li Cœur rebelle'' ([[1994]]), ''Histoire critique de la Résistance'' ([[1995]]), ''Gettysburg'' (1995), ''Les Blancs et les Rouges'' (1997), ''Histoire de la Collaboration'' ([[2000]]) i ''Histoire du terrorisme'' ([[2002]]). |
Entre les seues últimes obres, destaca en particular ''Histoire et tradition des Européens'' (2002), obra en la qual l'autor definix quins eren, segons ell, les bases culturals comunes del continent europeu. | Entre les seues últimes obres, destaca en particular ''Histoire et tradition des Européens'' (2002), obra en la qual l'autor definix quins eren, segons ell, les bases culturals comunes del continent europeu. | ||
− | Aixina mateix, va ser director de la revista ''[[Enquête sur l'histoire]]'', fins a la seua desaparició a finals dels anys 90. En | + | Aixina mateix, va ser director de la revista ''[[Enquête sur l'histoire]]'', fins a la seua desaparició a finals dels anys 90. En l'any 2002, va fundar ''[[La Nouvelle Revue d'Histoire]]'', una revista que s'edita semestralment i que tracta temes relacionats en tòpics de l'història. Quatre anys més tart, en [[2006]], la publicació va ser rebatejada en el nom de ''NRH''<ref>[http://www.n-r-h.net/index.html Site de la revue]</ref> i en ella es va entrevistar a personalitats com [[Bernard Lugan]], [[Jean Tulard]], [[Aymeric Chauprade]], [[Alain Decaux]], [[François-Georges Dreyfus]] i [[Jacqueline de Romilly]]. |
El 21 de maig de 2013, Venner es va suïcidar poc despuix de les quatre de la tart —hora francesa— d'un tir en la boca davant l'altar major de la [[Catedral de Notre Dona'm (París)|catedral de Notre Dame]], en [[París]], en una pistola belga d'una sola bala, obligant a les autoritats a desestajar el temple. Es creu que la seua motivació va ser una protesta contra el matrimoni homosexual.<ref name="decés"/><ref name="decés2"/><ref name="decés3"/> Venner tenia 78 anys. | El 21 de maig de 2013, Venner es va suïcidar poc despuix de les quatre de la tart —hora francesa— d'un tir en la boca davant l'altar major de la [[Catedral de Notre Dona'm (París)|catedral de Notre Dame]], en [[París]], en una pistola belga d'una sola bala, obligant a les autoritats a desestajar el temple. Es creu que la seua motivació va ser una protesta contra el matrimoni homosexual.<ref name="decés"/><ref name="decés2"/><ref name="decés3"/> Venner tenia 78 anys. | ||
Llínea 87: | Llínea 87: | ||
<references/> | <references/> | ||
+ | [[Categoria:Biografies]] | ||
+ | [[Categoria:Escritors]] | ||
[[Categoria:Escritors de París]] | [[Categoria:Escritors de París]] | ||
[[Categoria:Historiadors de França del sigle XX]] | [[Categoria:Historiadors de França del sigle XX]] |
Última revisió del 01:09 17 oct 2022
Dominique Venner | |||
---|---|---|---|
Nacionalitat: | Francesa | ||
Ocupació: | Historiador, escritor i militar | ||
Naiximent: | 16 d'abril de 1935 | ||
Lloc de naiximent: | París, França | ||
Defunció: | 21 de maig de 2013 | ||
Lloc de defunció: | París, França |
Dominique Venner (París, 16 d'abril de 1935 - ibídem, 21 de maig de 2013) fon un historiador i escritor francés.
Biografia[editar | editar còdic]
Membre del moviment Jeune Nation, va passar díhuit mesos en la Presó de la Santé a causa de la seua participació en l'organisació OAS. A l'eixida de presó en l'autumne de 1962, va escriure un manifest titulat Pour une critique positive (Per una crítica positiva), en el que tractava temes com el fracàs del putsch d'abril de 1961 i de l'abisme existent[1] entre «nacionals» i «nacionalistes». Va preconisar la creació d'una organisació nacionalista revolucionària, «destinada al combat», «monolítica i hieratisada», «formada pel conjunt de tots els militants adherits al nacionalisme, abnegats i disciplinats».
En l'any 1963, creà junt a Alain de Benoist el periòdic i el moviment Europe-Action, en el que traballà també com a director. Participà en el moviment denominat Occident («Occident») i va formar part dels fundadors del GRECE.[2] No obstant, no tornà a realisar activitats polítiques des de 1970.
Des d'eixe moment, es va convertir en escritor i es va especialisar en història. Ademés, va publicar numerosos llibres sobre les armes i la caça. Entre les seues principals obres destaquen Baltikum (1974), Le Blanc Soleil des vaincus (1975), Li Cœur rebelle (1994), Histoire critique de la Résistance (1995), Gettysburg (1995), Les Blancs et les Rouges (1997), Histoire de la Collaboration (2000) i Histoire du terrorisme (2002).
Entre les seues últimes obres, destaca en particular Histoire et tradition des Européens (2002), obra en la qual l'autor definix quins eren, segons ell, les bases culturals comunes del continent europeu.
Aixina mateix, va ser director de la revista Enquête sur l'histoire, fins a la seua desaparició a finals dels anys 90. En l'any 2002, va fundar La Nouvelle Revue d'Histoire, una revista que s'edita semestralment i que tracta temes relacionats en tòpics de l'història. Quatre anys més tart, en 2006, la publicació va ser rebatejada en el nom de NRH[3] i en ella es va entrevistar a personalitats com Bernard Lugan, Jean Tulard, Aymeric Chauprade, Alain Decaux, François-Georges Dreyfus i Jacqueline de Romilly.
El 21 de maig de 2013, Venner es va suïcidar poc despuix de les quatre de la tart —hora francesa— d'un tir en la boca davant l'altar major de la catedral de Notre Dame, en París, en una pistola belga d'una sola bala, obligant a les autoritats a desestajar el temple. Es creu que la seua motivació va ser una protesta contra el matrimoni homosexual.[4][5][6] Venner tenia 78 anys.
"Va ser una escena apocalíptica que mai s'havia produït en este lloc", va comentar monsenyor Patrick Jacquin, rector de la célebre catedral. Les 1500 persones que es trobaven en l'iglésia en el moment del drama varen ser ràpidament evacuades.
"Em suïcide per a despertar les consciències dormides. Em subleve aixina contra la fatalitat", va dir Venner en un últim mensage publicat de matí en el seu blog.
Desconegut pel gran públic, Venner era un personage d'envergadura en l'història de l'extrema dreta contemporànea. Prolífic ensagiste, als 78 anys era considerat el teòric del nou nacionalisme francés i sobretot de la seua renaixença despuix de la Segona Guerra. Una sòrt d'eminència grisa, supervivent de tots els combats perduts per eixa família política des de la lliberació, i guia ideològic de tota una generació.
En nom d'un "dret a la diferència", les seues teories defenien una jerarquisació de les civilisacions, que acordaven als europeus un ranc superior. Europa, dia, corria el perill de diluir-se i ser sumergida per les migracions de poblacions aplegades del Sur.
Aterrat per l'espectre de la "decadència" i obnubilat per la qüestió "identitària", Venner va ratificar les seues obsessions en eixe últim post. En guerra contra el món modern, en eixe mensage expressa el seu rebuig visceral a "la llei infame" del "matrimoni per a tots". Eixe text, que autorisa les bodes gai, va ser aprovat la semana anterior pel Parlament francés. Venner també reitera aversió "als musulmans que anegaran Occident" i vaticina "el gran reemplaç de poblacions en França i en Europa".
Obres[editar | editar còdic]
- Guide de la contestation: les hommes, les faits, les événements, Robert Laffont, Paris, 1968, 256 p. [sin ISBN]
- Ils sont fous, ces gauchistes! Pensées. Choisies et parfois commentées par Dominique Venner, Éd. de la Pensée moderne, Paris, 1970, 251 p. [sin ISBN]
- Guide de la politique, Balland, Paris, 1972, 447 p. + 12 p. [sin ISBN]
- Pistolets et revolvers, Éd. de la Pensée moderne et Jacques Grancher, coll. « Le Livre des armes » n° 1, Paris, 1972, 326 p. [sin ISBN]
- Les Corps d'élite du passé (dir.), Balland, Paris, 1972, 391 p. [pas d'ISBN] – Réunit : Les Chevaliers teutoniques, par Jean-Jacques Mourreau, Janissaires, par Philippe Conrad, Mousquetaires, par Arnaud Jacomet, Grenadiers de la Garde, par Jean Piverd, et Cadets, par Claude Jacquemart.
- Monsieur Colt, Balland, coll. « Un Homme, une arme », Paris, 1972, 242 p. + 40 p. [sin ISBN]
- Carabines et fusils de chasse, Éd. de la Pensée moderne et Jacques Grancher, coll. « Le Livre des armes » n° 2, Paris, 1973, 310 p. [sin ISBN]
- Baltikum: dans le Reich de la défaite, le combat des corps-francs, 1918-1923, Robert Laffont, coll. « L'Histoire que nous vivons », Paris, 1974, 365 p. + 16 p. [sin ISBN]
- Armes de combat individuelles, Éd. de la Pensée moderne et Jacques Grancher, coll. « Le Livre des armes » n° 3, Paris, 1974, 310 p. [sin ISBN]
- Le Blanc Soleil des vaincus: l'épopée sudiste et la guerre de Sécession, 1607-1865, La Table ronde, Paris, 1975, 300 p. [sin ISBN]
- Les Armes de la Résistance, Éd. de la Pensée moderne et Jacques Grancher, coll. « Le Livre des armes » n° 4, Paris, 1976, 330 p. [sin ISBN]
- [Collectif], Les Armes de cavalerie (dir.), Argout, Paris, 1977, 144 p. ISBN 2-902297-05-X Hors-série n° 4 de la revue Gazette des armes
- Les Armes blanches du IIIPlantilla:E Reich, Éd. de la Pensée moderne et Jacques Grancher, coll. « Le Livre des armes » n° 5, Paris, 1977, 298 p. [sin ISBN]
- Westerling: guérilla story, Hachette, coll. « Les Grands aventuriers », Paris, 1977, 319 p. ISBN 2-01-002908-9
- Les Armes américaines, Éd. de la Pensée moderne et Jacques Grancher, coll. « Le Livre des armes » n° 6, Paris, 1978, 309 p. [sin ISBN]
- Les Corps-francs allemands de la Baltique: la naissance du nazisme, Le Livre de poche, n° 5136, Paris, 1978, 508 p. ISBN 2-253-01992-5
- Dominique Venner, Thomas Schreiber et Jérôme Brisset, Grandes énigmes de notre temps, Famot, Genève, 1978, 248 p. + 24 p. [sin ISBN]
- Les Armes à feu françaises, Éd. de la Pensée moderne et Jacques Grancher, coll. « Le Livre des armes » n° 7, Paris, 1979, 334 p. [sin ISBN]
- Les Armes russes et soviétiques, Éd. de la Pensée moderne et Jacques Grancher, coll. « Le Livre des armes » n° 8, Paris, 1980, 276 p. [sin ISBN]
- Le Grand livre des armes, Jacques Grancher, Paris, 1980, 79 p. [sin ISBN]
- Histoire de l'Armée rouge. Tome 1: La Révolution et la guerre civile : 1917-1924, Plon, Paris, 1981, 301 p. + 16 p. ISBN 2-259-00717-1
- Le Mauser 96, Éd. du Guépard, Paris, 1982, 94 p. ISBN 2-86527-027-0
- Dagues et couteaux, Éd. de la Pensée moderne et Jacques Grancher, coll. « Le Livre des armes » n° 9, Paris, 1983, 318 p. [sin ISBN]
- Histoire des armes de chasse, Jacques Grancher, Paris, 1984, 219 p. + 16 p. [sin ISBN]
- Le Guide de l'aventure, Pygmalion, Paris, 1986, [pagination non connue] ISBN 2-85704-215-9
- Les Armes blanches: sabres et épées, Éd. de la Pensée moderne et Jacques Grancher, coll. « Le Livre des armes » n° 10, Paris, 1986, 317 p. [sin ISBN]
- Les Armes de poing: de 1850 à nos jours, Larousse, Paris, 1988, 198 p. ISBN 2-03-506214-4
- Treize meurtres exemplaires: terreur et crimes politiques au XXPlantilla:E siècle, Plon, Paris, 1988, 299 p. ISBN 2-259-01858-0
- L'Assassin du président Kennedy, Perrin, coll. « Vérités et légendes », Paris, 1989, 196 p. + 8 p. ISBN 2-262-00646-6
- L'Arme de chasse aujourd'hui, Jacques Grancher, coll. « Le Livre des armes » n° 11, Paris, 1990, 350 p. [sin ISBN]
- Les Beaux-arts de la chasse, Jacques Grancher, coll. « Passions », Paris, 1992, 241 p. [ISBN desconocido]
- Le Couteau de chasse, Crépin-Leblond, coll. « Saga des armes et de l'armement », Paris, 1992, 134 p. ISBN 2-7030-0099-5
- Le Cœur rebelle, Les Belles-Lettres, Paris, 1994, 201 p. ISBN 2-251-44032-1
- Gettysburg, Éd. du Rocher, Monaco et Paris, 1995, 321 p. ISBN 2-268-01910-1
- Histoire critique de la Résistance, Pygmalion, Collection rouge et blanche, Paris, 1995, 500 p. ISBN 2-85704-444-5
- Les armes qui ont fait l'histoire. Tome 1, Crépin-Leblond, coll. « Saga des armes et de l'armement », Montrouge, 1996, 174 p. ISBN 2-7030-0148-7
- Revolvers et pistolets américains: l'univers des armes (avec la collaboration de Philippe Fossat et Rudy Holst), Solar, coll. « L'Univers des armes », 1996, 141 p. ISBN 2-263-02429-8
- Histoire d'un fascisme allemand: les corps-francs du Baltikum et la révolution (sous-titré du Reich de la défaite à la nuit des longs couteaux 1918-1934), Pygmalion, Collection rouge et blanche, Paris, 1996, 380 p. + 16 p. ISBN 2-85704-479-8
- Les Blancs et les Rouges: histoire de la guerre civile russe, 1917-1921, Pygmalion, Collection rouge et blanche, Paris, 1997, 396 p. + 16 p. ISBN 2-85704-518-2
- Encyclopédie des armes de chasse: carabines, fusils, optique, munitions, Maloine, Paris, 1997, 444 p. ISBN 2-224-02363-4
- Dictionnaire amoureux de la chasse, Plon, coll. « Dictionnaire amoureux », Paris, 2000, 586 p. ISBN 2-259-19198-3
- Histoire de la Collaboration (suivi des dictionnaires des acteurs, partis et journaux), Pygmalion, Paris, 2000, 766 p. ISBN 2-85704-642-1
- Histoire du terrorisme, Pygmalion et Gérard Watelet, Paris, 2002, 248 p. ISBN 2-85704-749-5
- Histoire et tradition des Européens: 30 000 ans d'identité, Éd. du Rocher, Monaco et Paris, 2002, 273 p. ISBN 2-268-04162-X
- De Gaulle: la grandeur et le néant : essai, Éd. du Rocher, Monaco et Paris, 2004, 304 p. ISBN 2-268-05202-8
- Le Siècle de 1914. Utopies, guerres et révolutions en Europe au XXe siècle, Pygmalion, Paris, 2006, 408 p. ISBN 2-85704-832-7
- Europa y su destino. De ayer a mañana, Ediciones Áltera, Madrid, 2010, 248 p. ISBN 978-84-96840-73-7
Referències[editar | editar còdic]
- ↑ « Zéro plus zéro, cela fait toujours zéro. L'addition des mythomanes, des comploteurs, des nostalgiques, des arrivistes, des «nationaux» donc, ne donnera jamais une force cohérente. Conserver l'espoir d'unir les incapables, c'est persévérer dans l'erreur. Les quelques éléments de valeur sont paralysés par les farfelus qui les entourent. Le jugement populaire ne s'y trompe pas. Aussi font-ils un mal considérable au nationalisme avec lequel ils sont fréquemment confondus. Ils font fuir les éléments sains et tarissent tout recrutement de qualité.
Avec eux, il ne peut être question d'union. Il faut, au contraire, proclamer les différences fondamentales qui les séparent du nationalisme. Les farfelus doivent être impitoyablement écartés. À cette condition, il sera possible d'attirer des éléments neufs, des partisans efficaces. » - ↑ Nouvelle École, août-septembre 1968.
- ↑ Site de la revue
- ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>
no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadadecés
- ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>
no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadadecés2
- ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>
no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadadecés3