Diferència entre les revisions de "Agapit I (Sant)"
| (No es mostren 13 edicions intermiges d'5 usuaris) | |||
| Llínea 1: | Llínea 1: | ||
| − | + | [[File:Agapito I papa.png|thumb|Agapit I, Papa]] | |
| − | + | '''LVII [[Papa]] de l'[[Iglésia Católica]]. Agapit I, Sant''' | |
| + | |||
| + | El su pontificat va ser de l'any [[535]] a l'any [[536]]. | ||
La seua data de naiximent és incerta; va morir el [[22 d'abril]] del [[536]] en [[Costantinoble]]. | La seua data de naiximent és incerta; va morir el [[22 d'abril]] del [[536]] en [[Costantinoble]]. | ||
==Resenyes històriques== | ==Resenyes històriques== | ||
| − | Fon fill de Gordianus, un sacerdot Romà que havia segut assessinat durant els disturbis en els dies del | + | Fon fill de Gordianus, un sacerdot [[Antiga Roma|Romà]] que havia segut assessinat durant els disturbis en els dies del Papa [[Symmachus]]. |
El seu primer acte oficial fon cremar en presència de l'assamblea del clero, l'[[anatema]] que [[Bonifaci II]] havia pronunciat en contra de [[Dioscurus]], el seu últim rival, ordenant fora preservat en els [[archius Romans]]. | El seu primer acte oficial fon cremar en presència de l'assamblea del clero, l'[[anatema]] que [[Bonifaci II]] havia pronunciat en contra de [[Dioscurus]], el seu últim rival, ordenant fora preservat en els [[archius Romans]]. | ||
| − | El va confirmar el decret del [[Concili de Cartago]], | + | El va confirmar el decret del [[Concili de Cartago]], despuix de la lliberació d'[[Àfrica]], de l'encolla de [[Vàndal]], segons els convertits de l'Arrianisme, varen ser declarats inelegibles a les Santes Ordenes i aquells ya ordenats, varen ser admesos merament per a donar la comunió. |
| − | Va acceptar una apelació de [[Contumeliosus]], [[Bisbe de Riez]], a qui un Concili en [[Marsella]] havia condenat per immoralitat, ordenant a [[Sant Caesarius d'Àries]] otorgar a l'acusat un nou juí davant dels delegats papals. Mentrestant, [[Belisarius]], | + | Va acceptar una apelació de [[Contumeliosus]], [[Bisbe de Riez]], a qui un Concili en [[Marsella]] havia condenat per immoralitat, ordenant a [[Sant Caesarius d'Àries]] otorgar a l'acusat un nou juí davant dels delegats papals. Mentrestant, [[Belisarius]], despuix de la senzilla conquiste de [[Sicília]], es preparava per a una invasió d'[[Itàlia]]. |
El rei [[Gòtic]], [[Theodehad]], com a últim recurs, va mendicar al vell pontífex procedir a Costantinoble i portar la seua influència per a torejar en l'[[Emperador Justinià]]. | El rei [[Gòtic]], [[Theodehad]], com a últim recurs, va mendicar al vell pontífex procedir a Costantinoble i portar la seua influència per a torejar en l'[[Emperador Justinià]]. | ||
| Llínea 18: | Llínea 20: | ||
Per a pagar els costs de l'embaixada, Agapito es va vore obligat a prometre les naus sagrades de l'[[Iglésia de Roma]]. | Per a pagar els costs de l'embaixada, Agapito es va vore obligat a prometre les naus sagrades de l'[[Iglésia de Roma]]. | ||
| − | Es va embarcar en ple hivern en cinc bisbes i un seguit imponent. | + | Es va embarcar en ple hivern en cinc bisbes i un seguit imponent. En [[febrer]] de l'any [[536]], va aparéixer en la capital De l'Est i fon rebut en tots els honors que convenen al cap de l'[[Iglésia Catòlica]]. |
| − | Com ell havia previst sens dubte, l'objecte aparent de la seua visita fon condenat al fracàs. Justinià no podria ser desviat de la seua resolució per a restablir els drets de l'Imperi a Itàlia. Pero des del punt de vista eclesiàstic, la visita del | + | Com ell havia previst sens dubte, l'objecte aparent de la seua visita fon condenat al fracàs. Justinià no podria ser desviat de la seua resolució per a restablir els drets de l'Imperi a Itàlia. Pero des del punt de vista eclesiàstic, la visita del Papa a Costantinoble va marcar un triumf escassament menys memorable que les campanyes de [[Belisario]]. |
El llavors ocupant de la [[Seu Bizantina]] era un cert Anthimus, qui sense l'autoritat dels cànons havia deixat la seua seu episcopal en [[Trebizond]], per a unir el cripto-Monophysites que, en unió en l'[[Emperadriu Teodora]], intrigaven per a socavar l'autoritat del[[ Concili de Calcedònia]]. | El llavors ocupant de la [[Seu Bizantina]] era un cert Anthimus, qui sense l'autoritat dels cànons havia deixat la seua seu episcopal en [[Trebizond]], per a unir el cripto-Monophysites que, en unió en l'[[Emperadriu Teodora]], intrigaven per a socavar l'autoritat del[[ Concili de Calcedònia]]. | ||
| Llínea 26: | Llínea 28: | ||
Contra les protestes de l'ortodox, l'Emperadriu finalment va assentar a Anthimus en la cadira patriarcal. | Contra les protestes de l'ortodox, l'Emperadriu finalment va assentar a Anthimus en la cadira patriarcal. | ||
| − | No be va haver arribat el | + | No be va haver arribat el Papa, la majoria prominent del clero va mostrar càrrecs en contra del nou patriarca, com un intrús i un herètic. Agapito li va ordenar fer una professió escrita de la fe i tornar a la seua seu abandonada; sobre la seua negativa, va rebujar tindre qualsevol relació en ell. |
| − | Açò va enfadar l'Emperador, que havia | + | Açò va enfadar l'Emperador, que havia segut enganyat per la seua esposa quant a l'ortodòxia del seu favorit, arribant al punt d'amenaçar al papa en el desterro. |
Agapito va contestar en l'esperit: | Agapito va contestar en l'esperit: | ||
| Llínea 36: | Llínea 38: | ||
}} | }} | ||
| − | Este atrevit llenguage va fer que Justinià prenguera una pausa; sent convençut finalment que Anthimus era poc sòlit en la fe, no va fer cap objecció al papa a eixercitar la plenitut dels seus poders a depondre i suspendre l'intrús, i, per primera vegada en | + | Este atrevit llenguage va fer que Justinià prenguera una pausa; sent convençut finalment que Anthimus era poc sòlit en la fe, no va fer cap objecció al papa a eixercitar la plenitut dels seus poders a depondre i suspendre l'intrús, i, per primera vegada en l'història de l'Iglésia, consagrar personalment al seu successor llegalment triat, Mennas. |
Este memorable eixercici de la prerrogativa papal no es va oblidar pronte pels Orientals, que, junt en els Llatins, ho veneren com un sant. | Este memorable eixercici de la prerrogativa papal no es va oblidar pronte pels Orientals, que, junt en els Llatins, ho veneren com un sant. | ||
| Llínea 42: | Llínea 44: | ||
Per a purificar-ho de qualsevol sospita d'ajudar a l'heregia, Justinià va entregar al papa una confessió escrita de la fe, que l'últim va acceptar en la juïciosa clàusula: | Per a purificar-ho de qualsevol sospita d'ajudar a l'heregia, Justinià va entregar al papa una confessió escrita de la fe, que l'últim va acceptar en la juïciosa clàusula: | ||
| − | {{cita| '''"encara que no poguera admetre en un llaic el dret d'ensenyar la religió, | + | {{cita| '''"encara que no poguera admetre en un llaic el dret d'ensenyar la religió, varen observar en plaer que l'afany de l'Emperador estava en perfecte acort en les decisions dels Pares"'''.}} |
| − | Poc | + | Poc despuix Agapito va caure malalt i va morir, despuix d'un gloriós regnat de deu mesos. Els seus restos varen ser introduïts en un ataüt i dirigits a [[Roma]], sent depositats en Sant Pere. |
La seua memòria es manté el [[20 de setembre]], el dia de la seua deposició. Els grecs ho commemoren el [[22 abril]], dia de la seua mort. | La seua memòria es manté el [[20 de setembre]], el dia de la seua deposició. Els grecs ho commemoren el [[22 abril]], dia de la seua mort. | ||
| + | |||
| + | [[Categoria:Biografies]] | ||
| + | [[Categoria:Religió]] | ||
| + | [[Categoria:Catolicisme]] | ||
| + | [[Categoria:Sants]] | ||
| + | [[Categoria:Sants catòlics]] | ||
| + | [[Categoria:Papes]] | ||
Última revisió del 17:08 25 ago 2024
LVII Papa de l'Iglésia Católica. Agapit I, Sant
El su pontificat va ser de l'any 535 a l'any 536.
La seua data de naiximent és incerta; va morir el 22 d'abril del 536 en Costantinoble.
Resenyes històriques[editar | editar còdic]
Fon fill de Gordianus, un sacerdot Romà que havia segut assessinat durant els disturbis en els dies del Papa Symmachus.
El seu primer acte oficial fon cremar en presència de l'assamblea del clero, l'anatema que Bonifaci II havia pronunciat en contra de Dioscurus, el seu últim rival, ordenant fora preservat en els archius Romans.
El va confirmar el decret del Concili de Cartago, despuix de la lliberació d'Àfrica, de l'encolla de Vàndal, segons els convertits de l'Arrianisme, varen ser declarats inelegibles a les Santes Ordenes i aquells ya ordenats, varen ser admesos merament per a donar la comunió.
Va acceptar una apelació de Contumeliosus, Bisbe de Riez, a qui un Concili en Marsella havia condenat per immoralitat, ordenant a Sant Caesarius d'Àries otorgar a l'acusat un nou juí davant dels delegats papals. Mentrestant, Belisarius, despuix de la senzilla conquiste de Sicília, es preparava per a una invasió d'Itàlia.
El rei Gòtic, Theodehad, com a últim recurs, va mendicar al vell pontífex procedir a Costantinoble i portar la seua influència per a torejar en l'Emperador Justinià.
Per a pagar els costs de l'embaixada, Agapito es va vore obligat a prometre les naus sagrades de l'Iglésia de Roma.
Es va embarcar en ple hivern en cinc bisbes i un seguit imponent. En febrer de l'any 536, va aparéixer en la capital De l'Est i fon rebut en tots els honors que convenen al cap de l'Iglésia Catòlica.
Com ell havia previst sens dubte, l'objecte aparent de la seua visita fon condenat al fracàs. Justinià no podria ser desviat de la seua resolució per a restablir els drets de l'Imperi a Itàlia. Pero des del punt de vista eclesiàstic, la visita del Papa a Costantinoble va marcar un triumf escassament menys memorable que les campanyes de Belisario.
El llavors ocupant de la Seu Bizantina era un cert Anthimus, qui sense l'autoritat dels cànons havia deixat la seua seu episcopal en Trebizond, per a unir el cripto-Monophysites que, en unió en l'Emperadriu Teodora, intrigaven per a socavar l'autoritat delConcili de Calcedònia.
Contra les protestes de l'ortodox, l'Emperadriu finalment va assentar a Anthimus en la cadira patriarcal.
No be va haver arribat el Papa, la majoria prominent del clero va mostrar càrrecs en contra del nou patriarca, com un intrús i un herètic. Agapito li va ordenar fer una professió escrita de la fe i tornar a la seua seu abandonada; sobre la seua negativa, va rebujar tindre qualsevol relació en ell.
Açò va enfadar l'Emperador, que havia segut enganyat per la seua esposa quant a l'ortodòxia del seu favorit, arribant al punt d'amenaçar al papa en el desterro.
Agapito va contestar en l'esperit:
Este atrevit llenguage va fer que Justinià prenguera una pausa; sent convençut finalment que Anthimus era poc sòlit en la fe, no va fer cap objecció al papa a eixercitar la plenitut dels seus poders a depondre i suspendre l'intrús, i, per primera vegada en l'història de l'Iglésia, consagrar personalment al seu successor llegalment triat, Mennas.
Este memorable eixercici de la prerrogativa papal no es va oblidar pronte pels Orientals, que, junt en els Llatins, ho veneren com un sant.
Per a purificar-ho de qualsevol sospita d'ajudar a l'heregia, Justinià va entregar al papa una confessió escrita de la fe, que l'últim va acceptar en la juïciosa clàusula:
Poc despuix Agapito va caure malalt i va morir, despuix d'un gloriós regnat de deu mesos. Els seus restos varen ser introduïts en un ataüt i dirigits a Roma, sent depositats en Sant Pere.
La seua memòria es manté el 20 de setembre, el dia de la seua deposició. Els grecs ho commemoren el 22 abril, dia de la seua mort.