Imperi romà

Imperi Romà Imperivm Romanvm
Senyera Escut Archiu:Situacioimperiromà.png
Capital:	Roma
Ciutat més poblada:
Forma de Govern:	Monarquia
President:	Al
Llengües:	Llatí, Grec
Ubicació:
Altitut:
Superfície:	6,000,000 km2
Població:	88,000,000
Densitat:
Gentilici:	Romà/Romana
Moneda:	Denari, Sesterci, Sòlit bizantí
Prefix Telefònic:	{{{Prefix Telefònic}}}
Us Horari:
Domini de Internet:
Membre de:

El imperi romà començà en el any 27 a. C., al otorgarse-li a Octavio el títul e August. El Senat li va concedir el caràcter de imperator a perpetuitat pare de la pàtria i primer dels senadors (Princeps Senatus). Fon considerat fill del César divinisat, i se li otorgà poder consulara perpetuitat. Baix el manteniment de les formes republicanes, se va avançant paulatinament a un sistema de poder monàrquic i militariste.

Tenia potestat ccensòria, que li permetia confeccionar la llista dels senadors, i contava en la auctoritas, per la qual auxiliava a tots els demés funcionaris. Aixina dirigia la política exterior, dictava normes, dites consitucions imperials, falcava moneda i proposava candidactes per a les magistratures (que van desapareint, a mesura que les seues funcions van a anar desempenyànt-se per nous funcionaris designats per el emperador).

Els Comicis pràcticament desapareixqueren, adquirint el Senat, potestat llegislativa, ademés de triar als magistrats. La seua funció se va vore reduida a consagrar, per aclamació, al Emperador i als magistrats, en un caràcter de mer formalisme. A este periodo se li coneix en el nom e Alt Imperi, succedint-se en acabant de August, quatre dinasties de emperadors: la dels Julio-Claudis, conformà per els sucesors de August, la dels Flavis, la dels Antonins i la dels Severs. Tots governaren en un poder casi absolut, basat fonamentalment en el eixercit. LEs fronteres del imperi se sigueren expandint, anexionant-se, Mauritania, ene l nort de Àfrica en el any 37, Anglaterra en el any 84 i Dàcia en el any 105. Durant el govern de August, se posà fi a les guerres civils, i començà aviure's en orde, seguritat i prosperitat, en gran floreiximent artistic i cultural, coneixent-se esta etapa com dela pax romana.

La màxima extensió del Imperi fon atenyida en Trajà, qui va vencer als parts i conquistà en el any 117, Armènia i la Mesopotàmia. Les distintes províncies incorporades a la dominació romana se varen dividir en senatorials e imperials. LEs primeres,e staven baix la administració del senat, siguent les ya pacificades. Les segones,e staven baix el control del Emperador, que designava als seus governants. Allí se trobaven les llegions. Al estar deividida la potestat provincial entre el Princep i el Senat, se ha parlat d'una diarquia (en grec: dos pders sobirans). En tot i això, al ser el Emperador el que otorgava la funció senatorial, el controlava.

La ciutat me´s important del imperi, era Roma, sa capital. En ella es manifestava una gran opulència, a on els membres del orde senatorial i els rics cabalelrs habitaven en els domus, residències molt luxoses, encara que la majoria de la població vivia molt modestament, en els insulae, cases de inquilinato de hasda quatre pisos, insegures e incòmodes. En la mort d'Alexandre, en el any 235, termina la dinastia dels Svers, i el imperi es va somergir en la anarquia. El govern en molts casos, estigué a carrec de caps militars, que governaven poc temps, succedint-se gran cantitat de governants que de seguida eren derrocats, per atre cap militar més poderós. El Baiz Imperi, o Dominat, dit aixina, perque al front del poder se trobava un Dominus (amo i sinyor), un rei en característiques de divinitat, escomença en Dioclecià, que governà entre els anys 284 i 305, establint el sistema de la tetrarquia i pacificant el territori. El imperi fon dividit en una zona occidental, baix el seu govern, i en atra oriental, a càrrec de Maximí, abdós en el títul de Augusts, pero triant un César, cada u, configurant-se quatre poders imperials.

Després de vint anys de govern o a causa de sa mort, els Augusts eren reemplaçats per els Césars, que al mateix temps, trien els seus Césars. Per a evitar les disputes entre els poders politics i militars, posà en laconducció dels eixèrcits, que duplicaren sos membres, a militars, indepenents del govern civil de les províncies. Aumentà la burocràcia i centralisà. Acrecentà, al subdividir-les, el número de províncies, totes depenents del Dominus, agrupades en diòcesis governades per vicaris.

Durant el seu govern se va perseguir als cristians feroçment, disposant-se per edicte la obligació del cult imperial. Temples i llibres foren destruits i el cristians varen patir la càrcel i tortures. En el any 311, Galerio, dictà el Edicte de tolerància, i en any 313, se promulgà el Edicte de Milà qeu proclamava la neutralitat del estat en matèria religiosa.

En Constantí es dividix el Imperi, per al seu millor govern, en quatre prefectures: Orient, Iliria, Itàlia i les Galies. Este emperador va seguir el avanç pac a la Roma cristiana convocant al Concili de Nicea, primer concili ecumènic. En el any 395, Teodosi I, dividix el Imperi entre els seus dos fills: Honori, a qui li va correspondre el imperi de Occident, en capital en Roma i Arcadi, a qui li va correspondre el de Orient, en capital en Constantinopla. La crisis va sobrevindre a arrel del aument dels gasts originats en un estat burocràtic i militarisat i la presió dels pobles bàrbaros per ingresar a les fronteres imperials, els que foren en molts casos admesos per a tasques rurals i prestar servicis militars. En el any 476, el Imperi d'Occident, caigué en poder dels pobles bàrbaros. El de Orient, més sòlit econòmicament, va subsistir hasda 1453, en que Constatinopla caigué en poder dels turcs otomans.

Economia

Archiu:Monedaromana.jpg

Moneda Romana.

L'economia del Imperi Romà era la pròpia d'un imperi esclaviste: els esclaus trebalaven obviament de forma gratuita, lo qual produia una enorm riquea. Les diferents ciutats i províncie sestaven conectades per una ret de comunicacions, vies i ports, que fomentaven el comerç notablement.

Encara que la vida es centrava en les ciutats, la majoria dels habitants vivien en el camp, a on cultivaven la terra i cuidaven el guanyat. Els cultius més importants eren el blat, la vinya i els olius, també àbres frutals, hortalices, llegums i lli. Els romans milloraren les tècniques agrícoles introduint el arat romà, molins més eficaços, com el grà, el prensat d'oli, tècniques de regadiu i el us de fem.

Societat

Archiu:Escalasocietatromana.png

Societat Romana.

La població romana està constituida per dos grans blocs humans: homens lliures i esclaus. Els homens lliures pode ser ciutadans (cives) o extrangers (peregrini). A estos últims se'ls permet residir en Roma, pero carixen de drets polítics. Els ciutadans poseixen les civites o ciutadania, dels quals els seus elements son:

• Drets politics:
  • Ius suffragii: dret de sufragi actiu, es a dir, dret a emetre el seu vot en qüestions relatives al Estat.
  • Ous honorum: dret de ser triat per a ocupar càrrecs públics.
  • Ius provocationis ad populum: dret a apelar, ante la asamble adel poble, contra la sentència de galtades o mort dictada per un magistrat.

• Drets civils:
  • Ius connubii: dret a contraure matrimoni vàlit segon les lleis romanes.
  • Ius commercii: dret a la propietat i al comerç-
  • Ius (legis) actionis: posibilitat de fer valer els seus drets front a la llei.

Estos drets poden adquirir-se per naiximent, per manumisió, per llei o per concesió especial del Estat; aiximateix, poden pedre's total o parcialment.

Els ciutadans es dividien, en un principi, en patricis i plebeus. Els patricis eren els descenents dels primitius romans, i consitiuixen la aristocràcia de la sanc. Els plebeus formen la majoria de la població en Roma, i procedixen sobre tot dels pobles somesos i de la inmigració; esta masa està separà dels patricis per carir del ius connubii, pero va conquistant poc a poc, tras llargues i tenaces lluites, la igualtat de drets cívics, sobre tot degut a la necesitat de la seua cooperació en el terreny militar.

Tras la expulsió dels reixos (509 a. C.), escomencen les lluites socials entre patricis i plebeus, en la exigència de estos del reconeiximent dels seus drets polítics i civils. A partir del 302 a. C. la plebe aconseguix el accés a totes les magistratures.

Al equiparar-se políticament patricis i plebeus, l'antiga noblea de sanc pert gradualment la seua importància i deixa pas a la noblea dels càrrecs públics (ordo senatorius -orde senatorial-) i a la noblea dels dinés (ordo equester - clase dels caballers -). Lo ordo senatorius o nobilitas (accés al Senat), creat per August com a categoria jurídica tancada i caràcter hereditari, està constituit tant per patricis com per plebeus, dels quals els seus antepassats havien desempenyat una magistratura del corsus honorum (cuestor, edil, pretor o cònsul). El plebeu que aconseguia arribar a edil curul es convertia en homo novus, i fundava la nobilitas de sa familia. Esta classe senatorial denominava als seus membres optimates i boni cives, i representa la primera classe de la societat.

El ordo equester integrà una rica burguesia dedicà a les activitats econòmiques i judicials. Com els senadors no podien dedicar-se al comerç´ ni als negocis, els caballers es dedicaren al comerç a gran escala, al cobro d'imposts públics, a contratistes d'obres públiques, etc.

Atra categoria dins dels homens lliures la constituien els dits clients. Es tractava de ciutadans lliures que voluntariament es posaven baix la protecció d'una persona rica (patronus -patró-). En els primers temps, la clientela habia suposat la relació íntima i casi sagrada entre patró i client, pero es va convertir durant el imperi en una relació de alquiler: el client pasà a ser una figura decorativa, mal pagà i pijor tractà, en el sèquit de son senyor. En el sigle II d. C. hi han uns 150.000 clients en Roma, procedents dels proletaris.

La inmensa majoria de la població de Roma pot ser englobà baix el nom de tercer estat (plebeus pobres), i en ella predominava en molt, sense dubte algú, el proletariat, del qual la seua existència girava en torn al lema panem et circenses. Pero al costat d'esta pobrea, hi havia entre les gents d'humilde condició quins disfrutaven de benestar i riquea.

Els esclaus eren soles coses, no sers humans. El poder dels seus amos sobre ells era ilimitat, poguent inclús donar-lis mort, si be en l'època de la república sa situació se fa més humana. El esclau carix de bens personals i no pot contraure matrimoni llegal; podien triar una companyera d'esclavitut per a celebrar en ella un matrimoni entre esclaus (contubernium). Els esclaus treballaren en obres públices, mines, canteres, explotacions rurals, etc. Al costat dels serviprivati estaven també els servi publici, propietat del estat, que estaven empleats en els servicis públics, com personal de bomber, aigües, remers, ajudants de retors i magistrats, etc.

Els esclaus podien recuperar sa llibertat (manumisió), be com recompensa a una bona conducta be perque el pròpi esclau li la comprava al seu amo. El esclau manumitit se denominava liberto, que goja de drets llimitats i continua debing al seu antic amo respecte i fidelitat.

Les activitats comercials, com també les artesanals, estaven en sa major part en mans dels esclaus i libertos, perque els homens lliures, encara que foran pobres, consideraven estes profesions com indignes de ells.

La situació de la dona

En Roma, en els primers temps, el pater familias tenia un complet control sobre sa esposa i sa familia, pero en general la llei romana concedia a la dona més drets que la grega. No vivien recluides en casa i menjaven en els seus esposos, eren lliures per a abandonar la casa i visitar no soles botigues, sino també lugars públics com teatres i jujats. Moltes dones promanes de classe elevada eren influyents i prenien part activa en els asuntes sobre els que es discutia en ses cases.

La dona romana se casava generalment entre els tretze i els deset anys. Una vegada dins de sa casa, la dona ocupava una posició prou independent, sobre tot en època imperial, quan es considerà a la dona com propietària dels bens que ella havia aportat al matrimoni. Aixina era llògic que les dones empunyaren en freqüència les rendes de la casa, manant en elle smés que el marit e inclús sobre ell.

La posició independent que la dona ocupava en Roma baix el Imperi portava aparellà una fort tentació que la espentejava a voltes a trencar les trabes imposades al seu sexe. Encara que no arribarien a fer-se freqüents els casos de dones que participavenen torneus gimnàstics o que barallaren com gladiadors, si foren més freqüents els casos de dones interesades per la marcha dels asuntes del món i que prenien part activa d'ells.

Cultura Romana

Les majors contribucions que Roma ha fet a la cultura han segut el dret i el llatí, orige d emoltes llengües modernes, i de moltes paraules en llengües no romàniques. Durant la república, i tras la conquista de Grècia, la cultura romana patix una profunda transforamció, caracterisada per al introducció de la civilisació helenística, no la grega clàssica, en la mentalitat romana. Entre les clases acomodades la educació està en mans dels grecs.

Aixina, entren en Roma les últimes tendències d ela filosofia grega, com els estoics de la ma de Paneci i Posidini. Historiadors grecs com Polibi, Estrabí i Plini. Els majors filòsofos romans serien Ciceró, Horaci, Séneca, Epicteto i Marc aureli. En Alexandria destaquen Plotí i Ammoni Saccas. I ya en el sigle III Alexandre de Afrodisisa, Simplici, Ammoni, Joan de Filòpon, etc. Tots ells comentaristes dels grans filòsofos grecs.

Destacaren matemàtics com, PApo, Teó de Hipatia en Alexandria, Nicòmac de Gerasa, Boeci i Diofant en Roma; meges com Heròfil i Erasistrato en Alexandria, Asclepiades, Aulo Corneli i Galé en Roma; i geògrafos com Pomponi Mela i Claudi Tolomeu, el més influyent en la antiguetat.

Art Romà

Archiu:Mosaicromà.jpg

Mosaic Romà.

Archiu:Danae.gif

Pintura romana de Dànae.

El art romà, al igual que la seua arquitectura e ingenieria, se va extendre, com el seu imperi, al llarc i ample del perimetro del Mar Mediterràneu, siguent u dels principals exponents de la avançada civilisació romana.

El art romà afona les seues arrels en diverses influències, especialment del món etrusc i del grec. En la lliteratura tingueren gran importància les lletres gregues. Es va traduir molt del grec. Pero destacaren Andrònic, Nervi, César, Plaut, Terenci, Eni, Virgili, Lucreci, etc.

La forta organisació i personalitat del Imperi Rom+a exigix un art i una arquitectura que aunix el caràcter funcional en el propagandístic. D'esta forma naix un art molt centralisat i unitari que abarca tot el imperi, no soles Roma, sino, la major part o menor mida, a totes les seues províncies.

No cap dubte de que el art romà és la manifestació artística més significativa de la història del món occidental, ya que la seua influència mai s'ha deixat percivir al llarc dels molts sigles desde la seua desaparició en tota Europa. No ha hagut moment històric (a lo millor el gòtic és el art i arquitectura més alluntat del canon romà) que no haja patit en major o menor mida la seua influència.

Els romans penetraren en la Península Ibèrica en el 218 a. C. i sobre tot, a partir de la mitat del sigle II a. C. començaren a crear-se asentaments estables. No tardà en generar-se una pronta e intensa romanisació que durà més de cinc sigles iq ue ha deixat en nostra terra rests arqueològics de priemr orde.

El Art Romà té sa principal manifestació en la arquitectura, tant religiosa, com civil. Pero atres manifestacions de primer orde son la seua magnífica escultura i en menor mida la pintura.

El mosaic és atra de les arts més brillants del món romà. Les viles tardorromanes tingueren freqüentment ses terres cobertes per fermosos mosaics en figures geomètriques, escenes de caça, mitològiques, etc.

Arquitectura Romana

Archiu:Coronacolumnatemple.jpg

Corona d'una columna romana.

Archiu:Coliseu2.jpg

El Coliseu situat en Roma.

El món grec sigué fonamental per al desenroll del art romà junt a les aportacions de la cultura etrusca. En tot i això, també tingué una indiscutible personalitat, manifestà principalment en la arquitectura.

Posteriorment el art romà va repercutir enormment en els cultures occidentals, siguent labas cultural de Occident hasda els nostres dies.

L'art en Roma se posà al servici de noves necesitats. Açò explica el naiximent de noves manifestacions i tamble la aparició d'un art en gran centralisació i unitarisme, no soles en Roma sino també en el rest del Imperi.

Les principals característiques que aporta l'art romà com novetat son:

• Preocupació, en la arquitectura, per el joc de mases que vé pels elements usats en la construcció.
• Arquitectura molt més colosal.
• Com element arquitectònic bàsic, se van a utilisar el arc, la revolta o volta, i per tant, la cúpula.
• Se va a crear el retracte en la escultura.
• Roma sigué al creadora del relleu històric, cininuu i narratiu.

Les principals característiques de l'arquitectura romana son:

• És una arquitectura caracterisà per la monumentalitat, no soles per el espai que ocupa sino també per el seu significat.

Açò ve donat també per la idea de la inmortalitat del Imperi.

• És una arquitectura utilitària, pràctica, funcional. Per açò i també per la pròpia estructura del Estat, apareixen noves construccions, en un gran desenroll de la arquitectura civil i militar: basíliques, termes, etc.

• És una arquitectura dinàmica., com conseqüència del empleu de alguns elements constructius com el arc i la revolta.
• Els amterials utilisats son molt variats: pedra tallà en sillars regulars i disposà a dogal i tió, hormigó, rajola, mampost, fusta... Quan el material era pobre se solia revestir en estucat, plaques de màrmol o en ornamentació de mosaics o pintura.
• Se gasta el orde toscà i també el jònic i el corint. Encara que lo més significatiu sigué el us del elegant orde compost. També sigué molt freqüent la superposició en òrdens en edificis molt alts. Normalment en el pis d'avall se empleava el orde toscà, en el mig el jònic i en el superior el cirint. Els capitels, en general, presenten motius en major llibertat que en Grècia i hi han alguns en figuració.

Apareixen les guirnaldes i els bucranis com elements decoratius.

• També l'arquitectura romanà empleà la superposició del mateixa va del arc i el llindar.

Els temples romans

Archiu:Elpanteo.jpg

El Panteó.

El temple romà es conformà en bas a la tradició de dos mons: el etrusc i el grec. Estaven atesos per retors adscrits que administraven el temple i tot lo concernint als ritos en els seus deus.

En el Imperi Romà va existir una gran relació entre el món religiós i el polític, de manera que el Sumo Pontífice serà el pròpi emperador.

Atres figures destacaes en el temple sigueren les vestals, figures femenines dedicaes als temples, especialment ea aquells que estaven dedicats a deus femenines.

El temple romà s'alça sobre un pòdium i per a accedir a la cella existia una escalenata en la part de davant. La cella se desenrollava en sentit longitudinal i podia ser única o triple. En els temples s'utilisaven especialment els òrdens compost i corinti. Els frontons solien ser llisos en inscripcions en la part de davant del entablament.

Progresivament se'n anà imposant la revolta per a la cubrició interior de la cella. També hagueren temples circulars, generalment dedicats a Vesta. En etapes tardies se varen construir temples d'estructura més complicà, com temples dobles, de planta poligonal, etc.

Religió

La religió dels romans era politeista (adoraven a un gran número de deus). Els més venerats eren Júpiter, Minerva i Juno. En honor ad ells es varen construir temples i se oferiren sacrificis d'animals. El emperador era adorat com un dei i en tot el Imperi se practicava el cult imperial.

També veneraven, en casa, als deus protectors del hogar i de la família; en cada casa hi havia un altar dedicat a eixos deus. Ademés, els romans eren molt superstiriciosos, i, ans de pendre una decisió consultaven la voluntat dels deus, expresà per mig dels oràculs.

Festes Religioses

El calendari religiós romà reflectia la hospitalitat de Roma front als cults i divinitats dels territoris conquistats. Originalment eren poques les festivitats religioses romanes. Alguens de les més antigues sobrevixqueren hada el final del imperi pagà, preservant la memòria de la fertilitat i els ritos propiciatoris d'un primitiu poble agrícola. A pesar d'això, se varen introduir noves festes que senyalaren l'asmilació dels nous deus. Arribaren a incorporar-se'n tantes festse que els dies festius eren més numerosos que els laborals. Les mé simportants eren les festes lupercals, saturnals, equíria i dels jocs seculars.

Temps després, terminaes les persecucions contra els cristians, el cristianisme es va convertir en lar eligió ofical del imperi, en el emperador Constantí que tolerà les dos religions, ya que segón la llegenda, ans de una gran batalla va vore una creu en el cel, baix la qual una inscripció dia <<baix este simbol venceràs>>. Al dia següent grabà en els escuts de tots els seus soldats la creu i obtingué una gran victòria, si be soles se batejà uns dies ans de sa mort. Alguenes festivitats cristianes que se celebren actualment se basen en les festivitats que ya se celebraven en temps romans, soles que cristialinsaes per a fer-les compatibles en la nova religió. Inclús, en paisos de cultura cristiana, se mantenen algunes completament paganes com el carnaval.

Extensió del Imperi Romà

Archiu:Extensioimperiroma

Extensió del Imperi Romà.

En esta image se mostra la enorm extensió que va atènyer el Imperi Romà, el qual passà de ser un poble de pastors asentà a bores del riu Tíber, en Itàlia, a una enorm potència militar, colonial i política que dominà tota Europa, el nort de Àfrica i part d''Asia. El Imperi deixà un gran llegat a la cultura occidental. Asunts com la organisació política, el idoma, el Dret, la planificació urbana i les obres públiques, per soles nomenar alguns, son herència de Roma per al món actual.