Imperi romà

El imperi romà començà en el any 27 a. C., al otorgarse-li a Octavio el títul e August. El Senat li va concedir el caràcter de imperator a perpetuitat pare de la pàtria i primer dels senadors (Princeps Senatus). Fon considerat fill del César divinisat, i se li otorgà poder consulara perpetuitat. Baix el manteniment de les formes republicanes, se va avançant paulatinament a un sistema de poder monàrquic i militariste.

Tenia potestat ccensòria, que li permetia confeccionar la llista dels senadors, i contava en la auctoritas, per la qual auxiliava a tots els demés funcionaris. Aixina dirigia la política exterior, dictava normes, dites consitucions imperials, falcava moneda i proposava candidactes per a les magistratures (que van desapareint, a mesura que les seues funcions van a anar desempenyànt-se per nous funcionaris designats per el emperador).

Els Comicis pràcticament desapareixqueren, adquirint el Senat, potestat llegislativa, ademés de triar als magistrats. La seua funció se va vore reduida a consagrar, per aclamació, al Emperador i als magistrats, en un caràcter de mer formalisme.

A este periodo se li coneix en el nom e Alt Imperi, succedint-se en acabant de August, quatre dinasties de emperadors: la dels Julio-Claudis, conformà per els sucesors de August, la dels Flavis, la dels Antonins i la dels Severs.

Tots governaren en un poder casi absolut, basat fonamentalment en el eixercit. LEs fronteres del imperi se sigueren expandint, anexionant-se, Mauritania, ene l nort de Àfrica en el any 37, Anglaterra en el any 84 i Dàcia en el any 105.

Durant el govern de August, se posà fi a les guerres civils, i començà aviure's en orde, seguritat i prosperitat, en gran floreiximent artistic i cultural, coneixent-se esta etapa com dela pax romana.

La màxima extensió del Imperi fon atenyida en Trajà, qui va vencer als parts i conquistà en el any 117, Armènia i la Mesopotàmia.

Les distintes províncies incorporades a la dominació romana se varen dividir en senatorials e imperials. LEs primeres,e staven baix la administració del senat, siguent les ya pacificades. Les segones,e staven baix el control del Emperador, que designava als seus governants. Allí se trobaven les llegions.

Al estar deividida la potestat provincial entre el Princep i el Senat, se ha parlat d'una diarquia (en grec: dos pders sobirans). En tot i això, al ser el Emperador el que otorgava la funció senatorial, el controlava.

La ciutat me´s important del imperi, era Roma, sa capital. En ella es manifestava una gran opulència, a on els membres del orde senatorial i els rics cabalelrs habitaven en els domus, residències molt luxoses, encara que la majoria de la població vivia molt modestament, en els insulae, cases de inquilinato de hasda quatre pisos, insegures e incòmodes.

En la mort d'Alexandre, en el any 235, termina la dinastia dels Svers, i el imperi es va somergir en la anarquia. El govern en molts casos, estigué a carrec de caps militars, que governaven poc temps, succedint-se gran cantitat de governants que de seguida eren derrocats, per atre cap militar més poderós.

El Baiz Imperi, o Dominat, dit aixina, perque al front del poder se trobava un Dominus (amo i sinyor), un rei en característiques de divinitat, escomença en Dioclecià, que governà entre els anys 284 i 305, establint el sistema de la tetrarquia i pacificant el territori. El imperi fon dividit en una zona occidental, baix el seu govern, i en atra oriental, a càrrec de Maximí, abdós en el títul de Augusts, pero triant un César, cada u, configurant-se quatre poders imperials.

Després de vint anys de govern o a causa de sa mort, els Augusts eren reemplaçats per els Césars, que al mateix temps, trien els seus Césars. Per a evitar les disputes entre els poders politics i militars, posà en laconducció dels eixèrcits, que duplicaren sos membres, a militars, indepenents del govern civil de les províncies.

Aumentà la burocràcia i centralisà. Acrecentà, al subdividir-les, el número de províncies, totes depenents del Dominus, agrupades en diòcesis governades per vicaris.

Durant el seu govern se va perseguir als cristians feroçment, disposant-se per edicte la obligació del cult imperial. Temples i llibres foren destruits i el cristians varen patir la càrcel i tortures.

En el any 311, Galerio, dictà el Edicte de tolerància, i en any 313, se promulgà el Edicte de Milà qeu proclamava la neutralitat del estat en matèria religiosa.

En Constantí es dividix el Imperi, per al seu millor govern, en quatre prefectures: Orient, Iliria, Itàlia i les Galies.

Este emperador va seguir el avanç pac a la Roma cristiana convocant al Concili de Nicea, primer concili ecumènic.

En el any 395, Teodosi I, dividix el Imperi entre els seus dos fills: Honori, a qui li va correspondre el imperi de Occident, en capital en Roma i Arcadi, a qui li va correspondre el de Orient, en capital en Constantinopla.

La crisis va sobrevindre a arrel del aument dels gasts originats en un estat burocràtic i militarisat i la presió dels pobles bàrbaros per ingresar a les fronteres imperials, els que foren en molts casos admesos per a tasques rurals i prestar servicis militars.

En el any 476, el Imperi d'Occident, caigué en poder dels pobles bàrbaros. El de Orient, més sòlit econòmicament, va subsistir hasda 1453, en que Constatinopla caigué en poder dels turcs otomans.