Uiquilliteratura:Discurs del cap Seattle

“El gran caudill de Washington ha parlat, desija comprar la nostra terra. El gran cau­dill ha dit també unes paraules d’amistat i de pau. Està molt be de la seua banda, ya que nosatres sabem que a ell no li calla nostra amistat. Pero considerarem la seua oferta, perqué sabem que si no venem la nostra terra, l’home blanc vindrà en els seus fusells i en prendrà possessió.”

“Com us és possible, a vosatres, de comprar, o a nosatres, de vendre, l’aire, l’escalf del nostre sol? No nos en sabem avenir. Nosatres no posseïm pas l’aire vibrant ni l’aigua que clapoteja; ¿com, llavors, nos els podeu comprar? Quan arribi l’hora, prendrem la decisió que fa al cas. Però això no serà fàcil. Ja que per a nosaltres esta terra és sagra­da. Gogem molt en els nostres boscs. La nostra vida és diferent de la vostra.L’aigua guspirejant que s’esmuny pels rierols i rius no és pas simplement aigua per a nosaltres, sinó la mateixa sang dels nostres antepassats. Si us venem la terra, heu de pensar molt bé que per a nosatres és una terra sagrada i que calque ensenyeu als vostres fills que és una terra santa i que cada reflex de l’aigua límpida del llac relata els esdeveniments del passat del meu poble. El murmuri de l’aigua és la mateixa veu dels pares del meu pare. Les rieres són les nostres germanes, apaivaguen la nostra set. Els rius sostenen i duen les nostres canoes i nodreixen els nostres infants. Les cendres dels nostres antepassats són sagrades. Llurs tombes són un sòl que és sant, així com ho són els nostres turons i els nostres arbres. Esta part de la terra és per a nosatres una terra santa. Ya sabem que els hòmens pàlits no comprenen la nostra manera de viure. Per a ells, un tros de terra és idèntic a un atre, perqué és un estranger que ve de nit i pren el terreny que li calga. La terra no és la seua germana, sino la seua enemiga. I quan l’ha conquerida, se’n va llunt. Això no li és problema. Oblida la tomba dels seus antepassats i heretage dels seus fills. Considera la seua germana terra i el seu germà aire com dos mercaderies que pot explotar i revendre com pacotilla. La seua voracitat li farà devorar tot lo que existix en la superfície de la terra i,darrera d’ell, no deixarà més que un desert.”

“Yo no soc sino un salvage i no comprenc. He vist milers de búfals morir al prat, abandonats per l’home blanc que els havia batut d’un tren estant que rodolava. No soc més que un salvage i no comprenc com és que les vostres cavalcadures d’acer que escu­pen fumera són més importants que els búfals que nosatres no matem sino per sobre­viure.”

“Que esdevindrà a l’home sense els animals? Quan ya no hi haurà animals, l’home morirà en un gran sentiment de solitut. El que ocorre als animals ben aviat succeïx a l’home. Totes les coses tenen relació. Allò que s’escau a la terra, arriba als fills que poblen esta terra. Heu d’ensenyar als vostres infants que el terreny que ells trepitjaran és compost per les cendres dels nostres avantpassats. Ensenyeu-los a respectar aquest terreny, i digueu-los que si l’home escup a la terra, és damunt d’ell mateix que escup.”

“Això ho sabem: tot es correspon, com la sanc que lliga una família. Tot pertany a tot. L’home no ha teixit la trama de la vida, no n’és sino un fil.”

“Nos esforçarem per comprendre com és que l’home blanc vol comprar la nostra terra. Que és, puix, el que l’home blanc vol comprar?,em pregunta el meu poble. És tan difícil de comprendre per nosatres! Com podem comprar o vendre l’aire, l’escalf de la terra, la rapidea de l’antílop? Com podem nosatres vendre-us estes coses i com podeu vosatres comprar-les?¿Tindreu el dret de fer tot el que voldreu de la terra, sim­plement perqué l’home roig haurà posat la seua signatura sobre un parrac de paper i l’haurà donat a l’home blanc?”

“Acceptarem la vostra oferta de retirar-nos a una reserva que haureu destinat al meu poble, per consideració. I allà podrem viure en pau i en l’isolament. No té pas molt importància l’indret on passarem els nostres últims dies. Els nostresinfants han vist el seu pare rebolcat per la derrota. Els nostres guerrers han conegut la vergonya de la desfeta i llurs dies han esdevingut buits, tant, que emmetzinen els seus cossos en aliments en­sucrats i begudes fortes. Ésindiferent l’indret on passarem els nostres últims dies. No se­rem pas gaire nombrosos. D’aquí a uns pocs hiverns ja no restarà unsol infant de les nos­tres grans tribus que han vixcut en petites colles enaquesta terra, dins aquests boscos, i no hi haurà ningú per plorar damunt les tombes del nostre poble que fou tan puixant com el vostre.”

“I, per que caldria plorar la desaparició del meu poble?Les tribus són compostes de sers humans. I res més. Els homes van i vénen com les ones de la mar. I l’home blanc serà també anorreat i potser més de pressa que les atres races. Si empastifeu el vostre campament, morireu dins la vostra pròpia brutícia. I desapareixereu dins el foc, encès per la força del Gran Esperit que us ha menat a este país i us ha fet amos d'esta terra i de l’home roig. Esta trista fi, és per a nosatres un misteri, car no arri­bem a comprendre per que els búfals són destrossats, els cavalls salvages domats;per que els indrets més lluntans dels nostres boscs són invadits per una superpoblació d’ho­mes.”

“On són els matolls, els plançons? Desapareguts! On està l’aire? Desaparegut! Hem de dir adeu als potres ràpits i a la caça. Qué significa això? Això significa la fi de la vida i el començament de l’extinció.”

“Yo no ho comprenc. Els nostres camins són molt diferents dels seus. La vida de les vostres ciutats fa mal als ulls de l’home pell roja. Però potser és perquè aquest pell roja no és sinó un salvatge que no comprèn res de res. A les ciutats de l’home blanc no hi ha cap indret on reposar. Caplloc on l’home pugui, a la primavera, sentir com s’obren les gemes i el voldels ocells. Este rebombori de les vostres ciutats em fa mal a les orelles.I, quin sentit li resta a la vida de l’home quan ja no pot sentir l’ulular de l’òliba a la nit, el raucar de les granotes en el canyar al capvespre? No sóc més que un pell roja, soc un animal. Un indi estima el dolç murmuri del vent damunt del llac i li agrada la flaire del vent purificat per la pluja del migdia que li duu l’olor dels avets.”

“L’aire és preciós per a l’home de pell roja, perqué totes repartix el mateix aire, els animals, els arbres, els hòmens; tot participa del mateix aire. L’home blanc no fa cabal de l’aire que respira. Quan un home fa temps que s’està morint, ja no reacciona si respira un aire malsà.”

“Si venem la nostra terra, heu de tenir en conte que pera nosatres l’aire és pre­ciós, que l’aire aporta la vida a tot allò que estroba damunt el nostre sòl. El vent, que ha donat al meu avi el seu primer alède vida, igualment s’ha endut el seu últim sospir. I el mateix vent ha de donarl’esperit de la vida als nostres infants. Si decidim d’acceptar la vostraoferta, hi posem una condició: cal que l’home blanc consideri com a germansseus els animals d’aquesta terra.”

“El Gran Esperit us ha donat el domini sobre els animals,els boscos i, amb una in­tenció particular, també sobre l’home roig. Però elvostre destí és un misteri per a l’home roig. Potser us podríem comprendre sisabéssim d’on treu els seus somnis l’home blanc. De quines promeses, de quines esperances nodreix els seus infants durant lesllargues vet­lles d’hivern? Quines visions grava en llurs cors a fi que, plens de desig, esperin el demà? Però nosaltres som uns salvages. Els somis de l’home blanc nos són amagats.”

“Quan l’últim home de pell roja haurà desaparegut d’esta terra, quan no serà més que una ombra el seu recort, com el d’un núvol que passa sobre el prat, llavors en­cara estes riberes i estos boscs seran habitats pels esperits del meu poble. Perqué nosatres nos estimem este país com el bebé els batuts del cor de la seua mare. Si us venem la nostra terra, estimeu-la com nosatres l’hem estimada. Tingau-ne cura com nosatres n’hem tingut cura.”

“Pero nosatres sabem una cosa: el nostre Gran Esperit és el mateix que el vostre Deu i esta terra li és preada. L’home blanc no es pot escapolir de la sort de tots. Pot­ser a fi de contes serem, tanmateix,tots germans. Un dia ho veurem.”

“Els homes blancs no han estimat mai la terra, els arbres, els animals. Quan nosatres, els indis, matem per obtenir carn, ens homengem tot perqué respectem l’animal que hem abatut. Quan arrenquem arrels, fempetits forats. Quan cremem l’herba per mor de les llagostes, no destruïm res. No emprem més que fusta morta. Fins i tot en els boscos més espessos no abatem mai un arbre. Pero l’home blanc conrea la terra, capgira i atropella elsarbres, ho mata tot. L'arbre diu: “No ho facis. Això fa mal. No em facis mal”. Però ells l’aterren a cops de destral i l’esmicolen. L’Esperit d’aquesta terraels abo­mina. Extirpen els arbres del sòl fins a la darrera arrel. L'indi s’esforça a no fer mal a res ni a ningú, però els homes blancs ho destrueixen tot.”