Baixa Edat Mija

La baixa edat mijana és el terme utilisat per descriure la història europea dels segles XI a XIV. Este periodo va ser precedit per l'alta edat mijana, i va ser succeït per l'edat moderna (el Renaiximent).

Després de les invasions dels musulmans, els hongaresos i els normants, que havien assolat Europa als segles precedents, pels volts de l'any 1000 comença un periodo de creixement econòmic i demogràfic que comportarà la crisis de la societat feudal i l'aparició de noves formes d'organisació política i social: els comuns —especialment a Itàlia— i els estats "nacionals", als territoris de les actuals França, Anglaterra i Espanya.

Al voltant del 1300, i després de diversos segles de prosperitat a Europa, el creixement es va parar. Unes series de fams i plagues, com la Gran Fam de 1315-1317 i la Pesta Negra, van reduir la població a la mitat. Esta despoblació va estar acompanyada de tensions socials i guerres endèmiques; alçaments dels campers a França i Anglaterra i la Guerra dels Cent Anys en són dos eixemples. La unitat de l'Església catòlica va ser fracturada pel Gran Cisma d'Occident. Estes acontenyiments han estat nomenat pels historiadors la Crisis de la Baixa Edat Mijana.