Diferència entre les revisions de "René Descartes"
(→Cites) |
(→Cites) |
||
| Llínea 27: | Llínea 27: | ||
{{Cita|És prudent no fiar-se per complet d'els qui nos han enganyat una volta.|René Descartes}} | {{Cita|És prudent no fiar-se per complet d'els qui nos han enganyat una volta.|René Descartes}} | ||
| + | |||
| + | {{Cita|Dos coses contribuïxen a alvançar: anar més corrents que els atres o anar pel bon camí.|René Descartes}} | ||
== Enllaços externs == | == Enllaços externs == | ||
Revisió de 10:15 22 set 2024
| René Descartes | |||
|---|---|---|---|
| Nacionalitat: | Francesa | ||
| Ocupació: | Filòsof, matemàtic, físic i escritor. | ||
| Naiximent: | 31 de març de 1596 | ||
| Lloc de naiximent: | La Haye en Touraine, França | ||
| Defunció: | 11 de febrer de 1650 | ||
| Lloc de defunció: | Estocolm, Suècia | ||
René Descartes, en llatí, Renatus Cartesius, onomàstic del que es deriva l'adjectiu cartesià (La Haye en Touraine, França, 31 de març de 1596 - † Estocolm, Suècia, 11 de febrer de 1650) fon un filòsof, matemàtic, físic i escritor francés considerat el pare de la geometria analítica i la filosofia moderna, aixina com un dels protagonistes en llum pròpia en el llindar de la revolució científica.
El seu método filosòfic i científic, que expon en Regles per a la direcció de la ment (1628) i més explícitament en el seu Discurs del método (1637), establix una clara ruptura en l'escolàstica que s'ensenyava en les universitats. Està caracterisat per la seua simplicitat —en el seu Discurs del método únicament propon quatre normes— i pretén trencar en els interminables raonaments escolàstics. Pren com a model el método matemàtic, en un intent d'acabar en el silogisme aristotèlic empleat durant tota l'Edat Mija. Molts elements de la filosofia de Descartes tenen precedents en l'aristotelisme tardà, el neoestoicisme del sigle XVI o en filòsofs medievals.
La seua declaració filosòfica més coneguda és "Pense, per tant existixc", que es troba en Discurs del método (1637) i en Principis de la Filosofia (1644), fon un element essencial del racionalisme occidental, contraria a l'escola empirista anglesa, i va formular el conegut com a «método cartesià», pero ya existien formulacions anteriors, alguna tan exacta a la seua com la de Gómez Pereira en l'any 1554, i del Método consta la formulació prèvia que del mateix feu Francisco Sánchez l'Escèptic en 1576. Tot això en antecedents en Agustí d'Hipona i Avicena, per lo que ya en el seu sigle fon acusat de plagi, entre uns atres per Pierre Daniel Huet.
La seua filosofia natural rebuja qualsevol apelació als fins finals, divins o naturals, en explicar els fenomens naturals en térmens mecànics. Com a devot catòlic, la seua teologia insistix en la llibertat absoluta de l'acte de creació de Deu. En negar-se a acceptar l'autoritat de filòsofs anteriors, Descartes en freqüència distinguix els seus punts de vista dels filòsofs que el varen precedir. Trencà en la tradició aristotèlica establint un dualisme substancial entre l'ànima —res cogitans, el pensament— i cos —res extensa, l'extensió—. Radicalisà la seua posició en considerar a l'animal, al que concep com una «màquina», com un cos desproveït d'ànima. Esta teoria serà criticada durant l'Ilustració, especialment per Diderot, Rousseau i Voltaire.
Conscient de les penalitats de Galileo pel seu respal al copernicanisme, va intentar sortejar la censura, dissimulant de modo parcial la novetat de les idees sobre l'home i el món que exponen els seus plantejaments metafísics, unes idees que supondran una revolució per a la filosofia i la teologia. L'influència cartesiana estarà present durant tot el sigle XVII: els més importants pensadors posteriors varen desenrollar sistemes filosòfics basats en el seu; no obstant, mentres va haver qui va assumir les seues teories —Malebranche o Arnauld— uns atres les varen rebujar —Hobbes, Locke, Spinoza, Leibniz, Pascal, Berkeley o Hume—.
L'influència de René Descartes en les ciències i matemàtiques és igualment evident. Feu contribucions en física i òptica. El sistema de coordenades cartesianes va rebre el seu nom. Se li acredita com el pare de la geometria analítica, el pont entre l'àlgebra i la geometria, utilisat en el descobriment del càlcul infinitesimal.