Diferència entre les revisions de "Ploma estilogràfica"
| Llínea 15: | Llínea 15: | ||
En eixe moment les plomes es recarregaven desentornellant una part del depòsit buit i afegint la tinta en un contagotes. Est era un sistema llent i embrutava molt. Ademés, les estilogràfiques tendien a derramar tinta dins dels capuchons i en la junta per a on s'obria el depòsit per a reblir-ho. | En eixe moment les plomes es recarregaven desentornellant una part del depòsit buit i afegint la tinta en un contagotes. Est era un sistema llent i embrutava molt. Ademés, les estilogràfiques tendien a derramar tinta dins dels capuchons i en la junta per a on s'obria el depòsit per a reblir-ho. | ||
| − | Quan el problema dels materials havia segut superat i el fluix de tinta s'havia corregit, lo següent fon solucionar el método de reblir i els derrames. Un dels sistemes d'omplit més exitós fon el de depòsit flexible ''Crescent'' en [[1897 | + | Quan el problema dels materials havia segut superat i el fluix de tinta s'havia corregit, lo següent fon solucionar el método de reblir i els derrames. Un dels sistemes d'omplit més exitós fon el de depòsit flexible ''Crescent'' en [[1897]] per Conklin, seguit pel de recalat lateral de Waterman. En [[1912]] Walter A. Sheaffer va introduir el sistema de palanca, paralelament al sistema de botó de Parker. |
| + | |||
| + | Mentrestant, els inventors dirigien la seua atenció al problema dels escapes. Les primeres solucions varen vindre en forma d'una ploma de "seguritat" en un plomí retràctil que permetia que el depòsit de tinta fora tapat com una botella. Un dels èxits en açò fon el de Brown de la Caw's Pen and Ink Co. i de Morris W. Moore de [[Boston]]. En [[1907]] Waterman va començar a comercialisar una ploma de seguritat, aplegant a ser ràpidament la ploma més venuda del seu tipo. | ||
(Secció per completar) | (Secció per completar) | ||
| − | == | + | == El plomí == |
(Secció per completar) | (Secció per completar) | ||
Revisió de 10:04 1 maig 2024
.jpg)
La ploma estilogràfica o simplement estilogràfica (també nomenada estilograf o ploma font) és un instrument de dibuix tècnic i escritura que conté un depòsit de tinta líquida composta principalment d'aigua. La tinta permaneix dins del depòsit, per la pressió atmosfèrica, i alimenta al plomí (la peça en contacte en el paper) per capilaritat (els líquits viagen des d'un conducte ample cap a un estret, una llei de la física).
Història
El primer registre històric sobre una ploma en depòsit de tinta es remonta al sigle X. Es desconeixen els detalls sobre la seua manufactura i el seu funcionament. El progrés en el desenroll d'una ploma fiable fon llent fins a mitan del sigle XIX, per un enteniment imperfecte del paper que tenia la pressió atmosfèrica en la ploma, i de l'us de tintes altament corroents en molts sediments.
Encara que cal reservar la seua invenció a l'estenògraf i gravador espanyol Francisco de Paula Martí al començament del sigle XIX, anys despuix l'estat francés va concedir una patent a l'inventor rumà Petrache Poenaru, estudiant en París, per l'invent de la primera ploma estilogràfica en cartuig de tinta reemplaçable, en maig de 1827. Al començament de la década de 1850 va haver una acceleració de patents i de producció d'estilogràfiques. Solament despuix de l'introducció de dos invents claus, les estilogràfiques es varen convertir en un instrument popular per a l'escritura. Estes invencions varen ser el plomí d'or en punta d'iridi i l'ebonita per a la manufactura del cos.
Les primeres estilogràfiques que varen incloure estos components clau varen aparéixer a mitan del sigle XIX. En els anys 1870, Duncan MacKinnon, un canadenc que vivia en Nova York, i Alonzo T. Cross de Providence (Rhode Island) varen crear plomes estilogràfiques en un plomí buit i un aram com a vàlvula. Les plomes estilogràfiques eren molt usades per al disseny tècnic, fins que es va escomençar a produir en massa en els anys 1880.
Els productors dominants en els Estats Units en este periodo eren Waterman, Plumingo, Wirt, en Nova York i Bloomsburg (Pennsilvània) respectivament. Waterman pronte va sobrepassar a Wirt, junt en moltes companyies que s'originaven per a reblir el recent creat mercat de la ploma estilogràfica, i es va mantindre com a líder de mercat fins als anys 1920.
En eixe moment les plomes es recarregaven desentornellant una part del depòsit buit i afegint la tinta en un contagotes. Est era un sistema llent i embrutava molt. Ademés, les estilogràfiques tendien a derramar tinta dins dels capuchons i en la junta per a on s'obria el depòsit per a reblir-ho.
Quan el problema dels materials havia segut superat i el fluix de tinta s'havia corregit, lo següent fon solucionar el método de reblir i els derrames. Un dels sistemes d'omplit més exitós fon el de depòsit flexible Crescent en 1897 per Conklin, seguit pel de recalat lateral de Waterman. En 1912 Walter A. Sheaffer va introduir el sistema de palanca, paralelament al sistema de botó de Parker.
Mentrestant, els inventors dirigien la seua atenció al problema dels escapes. Les primeres solucions varen vindre en forma d'una ploma de "seguritat" en un plomí retràctil que permetia que el depòsit de tinta fora tapat com una botella. Un dels èxits en açò fon el de Brown de la Caw's Pen and Ink Co. i de Morris W. Moore de Boston. En 1907 Waterman va començar a comercialisar una ploma de seguritat, aplegant a ser ràpidament la ploma més venuda del seu tipo.
(Secció per completar)
El plomí
(Secció per completar)
Vore també
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Ploma estilogràfica.