1821
edicions
Canvis
Anar a la navegació
Anar a la busca
Llínea 35:
Llínea 35: − + − + − + + − + + + + + + + + − En decembre de 1094 és produí un llògic i esperat atac contra Valéncia, participant un gran eixercit almoràvit a l'autoritat d'un nebot de l'emir Yñsuf ibn Tásufin. El Cid es mantingué deu dies a la defensiva darrere dels murs de la ciutat, al cap dels quals realisà una inesperada eixida i els derrotà per sancer en el Pla de Quart, apresonà a molts i agarrà un fabulós botí. En Quart i a mans del Cid, els almoràvits, fins llavors invencibles, conegueren la seua primera gran derrota en Espanya.+ − + − En Bairén, el Cid i Pere I d'Aragó derrotaren per sancer al poderós eixercit almoràvit (Giner 1097). Segon gran victòria sobre els almoràvits. Els últims actes bèlics del Cid foren les conquistes d'Almenara i Murviedro (1098), en lo que el territori valencià quedà en una seguritat total.+ − El Cid morí en Valéncia el 10 de juliol 1099. La seua viuda vixqué durant tres anys en Valéncia. Sitiada en 1101, Jimena demanà auxili a Anfós VI, que acodí en el seu socors i davant de quina presència els almoràvits es retiraren. Pero el monarca considerà impossible mantindre's en la plaça, molt alluntada de Castella, i ordenà que fora abandonada i incendiada (Maig 1102). Els restants mortals del Cid foren conduïts pels seus vassalls al monasteri de Sant Pere de Cardeña.+ − + − El dumenge 10 de juliol de 1099, mor el Cid en Valéncia. Tota la cristiandat plorà la seua mort.+ + + + + − " Ya entra el Cid Ruy Díaz por Burgos;+ + + + + + − + + + + + + + − " Dios, que buen vassallo, si oviese buen señore! "+ + +
→Protectorat valencià
El Cid domina Llevant. L'enemistat entre lo rei i ell feu que perguera la seua anterior posició en Llevant i que tinguera que començar de nou. Davant els estrals causats pel Cid en terres d'Orihuela i Xàtiva, Mundir de Lleida i al-Qádir de Valéncia tornaren a reconéixer el seu protectorat. Este domini sobre les taifes llevantines despertà el recel de Berenguer II, quin, al vore que no podia fer-se en eixos regnes musulmans, formà una gran coalició contra el Cid, pero este venç i apresonà al barceloní en el [[pinar de Tévar]], al qual tornà la llibertat sense exigir-li rescat.
El Cid domina Llevant. L'enemistat entre lo rei i ell feu que perguera la seua anterior posició en Llevant i que tinguera que començar de nou. Davant els estrals causats pel Cid en terres d'Orihuela i Xàtiva, Mundir de Lleida i al-Qádir de Valéncia tornaren a reconéixer el seu protectorat. Este domini sobre les taifes llevantines despertà el recel de Berenguer II, quin, al vore que no podia fer-se en eixos regnes musulmans, formà una gran coalició contra el Cid, pero este venç i apresonà al barceloní en el [[pinar de Tévar]], al qual tornà la llibertat sense exigir-li rescat.
El sometiment d'alguns alcaits i de Mundir i son fill, que mediant tribut pongueren Lleida, Tortosa i Dénia baix la protecció del Cid. En 1090 dominava pràcticament tot el Llevant espanyol.
El sometiment d'alguns alcaits i de Mundir i son fill, que mediant tribut pongueren Lleida, [[Tortosa]] i [[Dénia]] baix la protecció del Cid. En [[1090]] dominava pràcticament tot el Llevant espanyol.
Eixe mateix any ajudà a Anfós VI en contra de Granada, pero una acció del Cid no fon be interpretada pel rei que tornà a enemistar-se en el Cid fins al punt d'intentar Anfós, en ajuda d'Aragó, Barcelona, Pisa i Gènova (1092), la conquesta de Valéncia, sense respectar el protectorat que sobre ella eixercia el Cid. Éste respongué en un atac devastador a terres de Calahorra i Nájera, les del seu enemic Garcia Ordóñez, açò obligà a Anfós a abandonar Valéncia per a acodir en ajuda del seu favorit.
Eixe mateix any ajudà a Anfós VI en contra de [[Granada]], pero una acció del Cid no fon be interpretada pel rei que tornà a enemistar-se en el Cid fins al punt d'intentar Anfós, en ajuda d'[[Aragó]], Barcelona, [[Pisa]] i [[Gènova]] en [[1092]], la conquesta de Valéncia, sense respectar el protectorat que sobre ella eixercia el Cid. Éste respongué en un atac devastador a terres de [[Calahorra]] i [[Nájera]], les del seu enemic Garcia Ordóñez, açò obligà a Anfós a abandonar Valéncia per a acodir en ajuda del seu favorit.
Mentrimentres en Valéncia és preparava una revolució contra lo rei al-Qádir, que dugué a la conquista de la bella ciutat. En absència del Cid, el cadí Ibn Yahháf conspirà contra al-Qádir i en favor dels almoràvits, que ya estaven en Alzira. Al-Qádir fugí i conseguí ocultar-se, pero fon descobert i assessinat (1092), Ibn Yahháf s'apoderà del seu tesor. Les fortalees de Valéncia foren entregades als almoràvits i la ciutat començà a regir-se per una comissió de notables.
==Traició de Ibn Yahháf==
Mentrimentres en Valéncia és preparava una revolució contra lo rei al-Qádir, que dugué a la conquista de la bella ciutat. En absència del Cid, el [[cadí]] Ibn Yahháf conspirà contra al-Qádir i en favor dels almoràvits, que ya estaven en [[Alzira]]. Al-Qádir fugí i conseguí ocultar-se, pero fon descobert i assessinat en [[1092]], Ibn Yahháf s'apoderà del seu tesor. Les fortalees de Valéncia foren entregades als almoràvits i la ciutat començà a regir-se per una comissió de notables.
El Cid tornà dispost a venjar l'assessinat d'al-Qádir. Conquistà Yuballa. La guarnició almoràvit fon expulsada a Dénia. El Cid és convertí en Senyor de Valéncia. Els almoràvits és retiren sense combatre i el Cid establix una rodada duríssima a la ciutat, que és rendí lo 15 juny de 1094.
==Senyor de Valéncia==
El Cid tornà dispost a venjar l'assessinat d'al-Qádir. Conquistà [[Yuballa (El Puig)]]. La guarnició almoràvit fon expulsada a Dénia. El Cid és convertí en Senyor de Valéncia. Els almoràvits és retiren sense combatre i el Cid establix una rodada duríssima a la ciutat, que és rendí lo 15 juny de 1094.
Davant dels notables musulmans dictà un benigne estatut per al govern de la ciutat: ell seria juge suprem, pero els musulmans conservarien les seues propietats, la ciutat i la mesquita. Veent estable la seua situació en Valéncia, feu vindre a la seua dòna i als seus fills. Fins llavors el Cid no havia tengut conflictes armats en els almoràvits. Estos havien unificat tots els regnes taifes d'al-Andalus, excepte els de Valéncia, Saragossa, Lleida i Tortosa, els protegits pel Cid.
Davant dels notables musulmans dictà un benigne estatut per al govern de la ciutat: ell seria juge suprem, pero els musulmans conservarien les seues propietats, la ciutat i la mesquita. Veent estable la seua situació en Valéncia, feu vindre a la seua dòna i als seus fills. Fins llavors el Cid no havia tengut conflictes armats en els almoràvits. Estos havien unificat tots els regnes taifes d'al-Andalus, excepte els de Valéncia, Saragossa, Lleida i Tortosa, els protegits pel Cid.
===Batalla de Quart===
En decembre de [[1094]] és produí un llògic i esperat atac contra Valéncia, participant un gran eixercit almoràvit baix l'autoritat d'un nebot de l'emir Yñsuf ibn Tásufin. El Cid es mantingué deu dies a la defensiva darrere dels murs de la ciutat, al cap dels quals realisà una inesperada eixida i els derrotà per sancer en el [[Pla de Quart]], apresonà a molts i agarrà un fabulós botí. En Quart i a mans del Cid, els almoràvits, fins llavors invencibles, conegueren la seua primera gran derrota en Espanya.
===Governan Valéncia==
El Cid decidix venjar a al-Qádir. Les sospites recaigueren sobre el cadí ibn Yahháf. Un tribunal musulmà condenà a ibn Yahháf a ser lapidat, pero el Cid, aplicant un Dret castellà, feu que fera mort en la foguera (Maig 1095). Pronte és produïren escarots, això feu que el Cid canvia-se l'estatut que havia concedit als musulmans per un atre menys tolerant que seria l'aplicat pels cristians en les seues conquistes durant el [[sigle XII]]. La mesquita major, fon convertida en iglésia i més tart en la catedral de Santa Maria en [[1097]].
===Ultimes batalles===
En [[Bairén]], el Cid i [[Pere I d'Aragó]] derrotaren per sancer al poderós eixercit almoràvit en giner de [[1097]]. Segon gran victòria sobre els almoràvits. Els últims actes bèlics del Cid foren les conquistes d'[[Almenara]] i [[Murviedro]] en [[1098]]), en lo que el territori valencià quedà en una seguritat total.
==Mort del Cid y eixida castellana de Valéncia==
El Cid decidix venjar a al-Qádir. Les sospites recaigueren sobre el cadí ibn Yahháf. Un tribunal musulmà condenà a ibn Yahháf a ser lapidat, pero el Cid, aplicant un Dret castellà, feu que fera mort en la foguera (Maig 1095). Pronte és produïren escarots, això feu que el Cid canvia-se l'estatut que havia concedit als musulmans per un atre menys tolerant que seria l'aplicat pels cristians en les seues conquistes durant el sigle XII. La mesquita major, fon convertida en iglésia i més tart en la catedral de Santa Maria (1097).
El dumenge 10 de juliol de 1099, mor el Cid en Valéncia. Tota la cristiandat plorà la seua mort.
El Cid morí en Valéncia el [[10 de juliol]] de [[1099]], la seua viuda vixqué durant tres anys en Valéncia. Sitiada en [[1101]], Jimena demanà auxili a Anfós VI, que acodí en el seu socors i davant de quina presència els almoràvits es retiraren. Pero el monarca considerà impossible mantindre's en la plaça, molt alluntada de Castella, i ordenà que fora abandonada i incendiada en Maig de 1102]].
Els restants mortals del Cid foren conduïts pels seus vassalls al [[monasteri de Sant Pere de Cardeña]].
Tres fills tingué el Cid de la seua dòna: Diego (1075), que mori en la batalla de Consuegra front als almoràvits (1097); Cristina, que casà en Ramiro de Navarra i de qui fill, Garcia Ramírez, seria rei; i Maria, que casà en Ramon Berenguer III el Gran, de Barcelona.
==Fills==
Tres fills tingué el Cid de la seua dòna: Diego naix en [[1075]] i va morir en la [[batalla de Consuegra]] front als [[almoràvits]] en [[1097]]; Cristina, se casà en [[Ramiro de Navarra]] i de qui fill, Garcia Ramírez, seria rei; i Maria, se casà en [[Ramon Berenguer III]] el Gran, de Barcelona.
==antar del Meu Cid==
La figura del Cid i les seues gestes mereixqueren l'honor de protagonisar el primer cantar de gesta de la lliteratura castellana, el Cantar del Meu Cid. No és Poema sino Cantar, ya que com a lletra d'una cançó ha de ser pres s i no text de poema. Aixina puix, El Cantar del Meu Cid, es una cançó recitada pels joglars d'aquells temps migevals. El text que mos ha arribat, es una transcripció d'un copiste al que li diuen Pere Abbat en un manuscrit del sigle XIV, conservat en la Biblioteca Nacional. Encara que hi ha quin n'opina que poguera ser l'autor i no un mer copiste.
La figura del Cid i les seues gestes mereixqueren l'honor de protagonisar el primer cantar de gesta de la lliteratura castellana, el Cantar del Meu Cid. No és Poema sino Cantar, ya que com a lletra d'una cançó ha de ser pres s i no text de poema. Aixina puix, El Cantar del Meu Cid, es una cançó recitada pels joglars d'aquells temps migevals. El text que mos ha arribat, es una transcripció d'un copiste al que li diuen Pere Abbat en un manuscrit del sigle XIV, conservat en la Biblioteca Nacional. Encara que hi ha quin n'opina que poguera ser l'autor i no un mer copiste.
Les últims estudies afirmen que l'autor fon un escrivá de la cort de valéncia,. un musulmà o mossàrap valencià que va rebre l'ordre de escriure les gestes del Cid ordenat pel mateix Cid com tàctica de propaganda.
Es possible que ya existira un primitiu Cantar del Meu Cid en 1120, encara que el de millor contingut és el conservat de 1207.
Es possible que ya existira un primitiu Cantar del Meu Cid en 1120, encara que el de millor contingut és el conservat de 1207.
{{cita| Ya entra el Cid Ruy Díaz por Burgos;
sesenta pendones le acompañan.
sesenta pendones le acompañan.
Hombres y mujeres salen a verlo,
Hombres y mujeres salen a verlo,
los burgaleses y burgalesas se asoman a las ventanas:
los burgaleses y burgalesas se asoman a las ventanas:
todos afligidos y llorosos.
todos afligidos y llorosos.
De todas las bocas sale el mismo lamento:
De todas las bocas sale el mismo lamento:
¡Oh Dios, qué buen vasallo si tuviese buen Señor! "
¡Oh Dios, qué buen vasallo si tuviese buen Señor!
Mío Çid Roy Díaz por Burgos entrove,
Mío Çid Roy Díaz por Burgos entrove,
En sue compaña sessaenta pendones;
En sue compaña sessaenta pendones;
exien lo ver mugieres e varones,
exien lo ver mugieres e varones,
burgeses e burgesas por las finiestras sone.
burgeses e burgesas por las finiestras sone.
De las sus bocas todos dizían una razóne:
De las sus bocas todos dizían una razóne:
Dios, que buen vassallo, si oviese buen señore! }}
[[Categoria:Història d'Espanya]]
[[Categoria:Història d'Espanya]]
[[Categoria:Història Valenciana]]
[[Categoria:Història Valenciana]]