Diferència entre les revisions de "Nicolás Redondo Terreros"
| Llínea 13: | Llínea 13: | ||
En l'any [[2001]] va tornar a presentar-se com a candidat a la presidència del Govern Vasc, en unes eleccions marcades per l'enfrontament i en les que es prevea que PP i PSE-PSOE podrien pactar despuix de les eleccions per a desallojar al PNV de la presidència. En dites eleccions, el PSE-EE va baixar de 14 a 13 escans. Per la seua banda, el PNV va conseguir el seu màxim històric en presentar-se en coalició en [[Eusko Alkartasuna]], alcançant 33 escans en el 42,7 % dels vots, la qual cosa no va permetre que un acort entre PSE-EE i PP poguera desallojar al PNV del Govern Vasc. Les obertes discrepàncies en la llínea política del PSE-PSOE ho varen dur, eixe mateix any, a dimitir de tots els seus càrrecs en el partit. Paradòxicament, el sector de Rosa Díez s'havia convertit en l'únic respal de Redondo en el partit, en haver perdut el respal de Rodolfo Ares i Jesús Eguiguren. | En l'any [[2001]] va tornar a presentar-se com a candidat a la presidència del Govern Vasc, en unes eleccions marcades per l'enfrontament i en les que es prevea que PP i PSE-PSOE podrien pactar despuix de les eleccions per a desallojar al PNV de la presidència. En dites eleccions, el PSE-EE va baixar de 14 a 13 escans. Per la seua banda, el PNV va conseguir el seu màxim històric en presentar-se en coalició en [[Eusko Alkartasuna]], alcançant 33 escans en el 42,7 % dels vots, la qual cosa no va permetre que un acort entre PSE-EE i PP poguera desallojar al PNV del Govern Vasc. Les obertes discrepàncies en la llínea política del PSE-PSOE ho varen dur, eixe mateix any, a dimitir de tots els seus càrrecs en el partit. Paradòxicament, el sector de Rosa Díez s'havia convertit en l'únic respal de Redondo en el partit, en haver perdut el respal de Rodolfo Ares i Jesús Eguiguren. | ||
| − | ( | + | En l'any [[2001]] fon nomenat president de la Fundació per a la Llibertat, manifestant una opinió crítica respecte a la llínea política del PSE-EE i del PSOE, encara que també senyalava respecte al exlendakari socialiste [[Patxi López]] que «és una persona a la que estime i considere, estiga d'acort o no en les seues opinions». En consonancia en açò, es va negar a seguir ad atres exdirigents i simpatisants del PSE-EE en la fundació de [[UPyD]] (com [[Rosa Díez]], [[Aurelio Arteta]] i [[Fernando Savater]]) o en el seu acostament al PP ([[Gotzone Mora]] o [[Edurne Uriarte]]). |
| + | |||
| + | Va renunciar a la seua reelecció com a secretari general del PSE-EE despuix d'una criticada trobada en [[Ricardo García Damborenea]] en l'any [[2002]]. A partir de llavors va compaginar la seua activitat en la Fundació per a la Llibertat en la seua professió com a advocat i conseller de FCC, ya que abans havia segut conseller de Ciments Alfa. | ||
| + | |||
| + | Actualment colabora en [[Carlos Herrera]] en el seu programa "Herrera en la COPE". Crític en diferents ocasions en el Govern de [[Pedro Sánchez]], ha mostrat la seua tallant oposició a la reforma del [[delicte de sedició]] previst per l'Eixecutiu, com aixina ho va senyalar en una columna publicada en prensa. Abans, havia firmat una declaració conjunta en atres polítics com [[Francesc de Carreras]] o [[César Antonio Molina]] per a que, despuix de les eleccions de novembre de [[2019]], s'alcançara un acort de govern entre les forces anomenades "constitucionalistes", cosa que no va resultar. Acusat de recolzar a la candidata popular [[Isabel Díaz Ayuso]] a la reelecció com a President de la Comunitat de Madrit, el PSOE li va obrir, aixina com a l'expresident de la regió metropolitana, [[Joaquín Leguina]], un expedient d'expulsió. No obstant, uns mesos despuix la direcció del partit va retirar l'expedient, mantenint obert el de Leguina, perque «no queda acreditat la comissió de les faltes atribuïdes i sí queda acreditat que Nicolás Redondo va actuar solicitant la rectificació de les informacions publicades, negant haver solicitat el vot per a Díaz Ayuso a l'hora que va defendre al candidat del PSOE». L'ex secretari general dels socialistes vascs va agrair el respal de l'ex vicepresident del Govern, [[Alfonso Guerra]], i va concloure que la seua absolució «apuntala un ampli marge de discrepància en el sí del PSOE». No obstant, el 14 de setembre de [[2023]], es va difondre l'expulsió del [[PSOE]]. | ||
== Enllaços externs == | == Enllaços externs == | ||
Revisió de 11:06 25 set 2023
Nicolás Redondo Terreros (Portugalete, Viscaya, País Vasc, 16 de juny de 1958) és un polític espanyol, que fon secretari general del Partit Socialiste d'Euskadi-Euskadiko Ezkerra (PSE-EE) entre els anys 1997 i 2002.
Biografia
Fill de Nicolás Redondo Urbieta, dirigent sindical de l'Unió General de Treballadors (UGT), el seu yayo Nicolás Redondo Blanco fon també un destacat dirigent socialiste i un dels primers regidors del Partit Socialiste Obrer Espanyol en Viscaya. Als huit anys es va traslladar, junt a la seua germana menuda Idoia, a Las Hurdes, lloc a on havia segut desterrat el seu pare. A l'any següent va tornar al País Vasc.
Estudià Dret, llicenciant-se per l'Universitat de Deusto. Començà la seua carrera política afiliant-se a les Joventuts Socialistes d'Espanya en 1975. Entre 1977 i 1978 fon secretari de relacions polítiques de la comissió eixecutiva del Partit Socialiste d'Euskadi (PSE) de Viscaya.
En l'any 1984 obtingué un escan en el Parlament Vasc per Viscaya. Durant esta época es va iniciar una relació d'enteniment entre el Partit Nacionaliste Vasc (PNV) i el PSE que va dur ad este últim a participar en el Govern Vasc en vàries ocasions. Redondo Terreros va entrar en l'eixecutiva del PSE-PSOE en 1988, i en 1989 va substituir a Ricardo García Damborenea com a secretari general de l'Agrupació Socialista de Viscaya. Fon elegit secretari polític del PSE en 1993. En 1997 va substituir a Ramón Jáuregui com a secretari general del Partit Socialiste d'Euskadi-Euskadiko Ezkerra (PSE-EE), en el respal de les agrupacions viscaïna i guipuscoana, dirigides per Rodolfo Ares i Jesús Eguiguren, respectivament, i en 1998, sent elegit dins del seu partit per mig d'eleccions primàries, en les que va derrotar a Rosa Díez, es va presentar per primera volta com a candidat a lendakari pel PSE-EE.
El 30 de juny de 1998 l'eixecutiva del PSE-EE va decidir, a proposta seua, abandonar el govern de coalició en els nacionalistes vascs. La raons aduïdes per Nicolás Redondo Terreros foren la reforma del reglament del Parlament Vasc, en la que els grups nacionalistes es varen negar a exigir jurar la Constitució com a condició indefugible per a accedir al càrrec de parlamentari, i l'acostament entre Herri Batasuna i el PNV. Poc despuix de la firma del Pacte de Estella en setembre de 1998, va iniciar un acostament al Partit Popular del País Vasc (PP) liderat per Jaime Mayor Oreja.
En l'any 2001 va tornar a presentar-se com a candidat a la presidència del Govern Vasc, en unes eleccions marcades per l'enfrontament i en les que es prevea que PP i PSE-PSOE podrien pactar despuix de les eleccions per a desallojar al PNV de la presidència. En dites eleccions, el PSE-EE va baixar de 14 a 13 escans. Per la seua banda, el PNV va conseguir el seu màxim històric en presentar-se en coalició en Eusko Alkartasuna, alcançant 33 escans en el 42,7 % dels vots, la qual cosa no va permetre que un acort entre PSE-EE i PP poguera desallojar al PNV del Govern Vasc. Les obertes discrepàncies en la llínea política del PSE-PSOE ho varen dur, eixe mateix any, a dimitir de tots els seus càrrecs en el partit. Paradòxicament, el sector de Rosa Díez s'havia convertit en l'únic respal de Redondo en el partit, en haver perdut el respal de Rodolfo Ares i Jesús Eguiguren.
En l'any 2001 fon nomenat president de la Fundació per a la Llibertat, manifestant una opinió crítica respecte a la llínea política del PSE-EE i del PSOE, encara que també senyalava respecte al exlendakari socialiste Patxi López que «és una persona a la que estime i considere, estiga d'acort o no en les seues opinions». En consonancia en açò, es va negar a seguir ad atres exdirigents i simpatisants del PSE-EE en la fundació de UPyD (com Rosa Díez, Aurelio Arteta i Fernando Savater) o en el seu acostament al PP (Gotzone Mora o Edurne Uriarte).
Va renunciar a la seua reelecció com a secretari general del PSE-EE despuix d'una criticada trobada en Ricardo García Damborenea en l'any 2002. A partir de llavors va compaginar la seua activitat en la Fundació per a la Llibertat en la seua professió com a advocat i conseller de FCC, ya que abans havia segut conseller de Ciments Alfa.
Actualment colabora en Carlos Herrera en el seu programa "Herrera en la COPE". Crític en diferents ocasions en el Govern de Pedro Sánchez, ha mostrat la seua tallant oposició a la reforma del delicte de sedició previst per l'Eixecutiu, com aixina ho va senyalar en una columna publicada en prensa. Abans, havia firmat una declaració conjunta en atres polítics com Francesc de Carreras o César Antonio Molina per a que, despuix de les eleccions de novembre de 2019, s'alcançara un acort de govern entre les forces anomenades "constitucionalistes", cosa que no va resultar. Acusat de recolzar a la candidata popular Isabel Díaz Ayuso a la reelecció com a President de la Comunitat de Madrit, el PSOE li va obrir, aixina com a l'expresident de la regió metropolitana, Joaquín Leguina, un expedient d'expulsió. No obstant, uns mesos despuix la direcció del partit va retirar l'expedient, mantenint obert el de Leguina, perque «no queda acreditat la comissió de les faltes atribuïdes i sí queda acreditat que Nicolás Redondo va actuar solicitant la rectificació de les informacions publicades, negant haver solicitat el vot per a Díaz Ayuso a l'hora que va defendre al candidat del PSOE». L'ex secretari general dels socialistes vascs va agrair el respal de l'ex vicepresident del Govern, Alfonso Guerra, i va concloure que la seua absolució «apuntala un ampli marge de discrepància en el sí del PSOE». No obstant, el 14 de setembre de 2023, es va difondre l'expulsió del PSOE.