− | Manuel Casaña naix en la població de [[Moncada]], en la comarca de l'[[Horta Nort]]. Estudià en l’escola primària pública del seu poble. També estudià diversos idiomes: [[francés]] en l'Institut Francés de Valéncia; [[anglés]] en el British Institut de Valéncia i [[italià]] en l'[[Universitat de Valéncia]]. Al mateix temps es fa mestre en l'Escola Normal del Magisteri de Valéncia i Diplomat en Francés per l'Escola Oficial d'Idiomes de [[Madrit]]. Com a mestre i professor de francés estigué en el colege Sant Jaume Apòstol de Moncada durant 40 anys. | + | Manuel Casaña naix en la població valenciana de [[Moncada]], en la comarca de l'[[Horta Nort]]. Estudià en l’escola primària pública del seu poble. També estudià diversos idiomes: [[francés]] en l'Institut Francés de Valéncia; [[anglés]] en el British Institut de Valéncia i [[italià]] en l'[[Universitat de Valéncia]]. Al mateix temps es fa mestre en l'Escola Normal del Magisteri de Valéncia i Diplomat en Francés per l'Escola Oficial d'Idiomes de [[Madrit]]. Com a mestre i professor de francés estigué en el colege Sant Jaume Apòstol de Moncada durant 40 anys. |
− | {{Cita|Com yo, millers, parlen i escriuen el valencià que escoltaren per casa. Que el parlàrem en el carrer sent chiquets i despuix en el treball, més que tots els normalisats de hui que ya ne són una barbaritat, eixos que quan els escoltes, te donen ganes de riure o de plorar. De riure, per l'esforç que fan volent obrir o tancar vocals (al dir, dèu i Deu, o dos i arròs), i de plorar, pel pobre i estrany vocabulari que empleen, que si els nostres besyayos l'escoltaren, segur que dirien: 'éstos són forasters; no vos fieu molt d'ells'. I és perque dins de l'escola passa tot, com quan no se cern be la farina o no se cola la llet en un colador|''¿Parlen valencià en l'escola?'' (''Las Provincias'', 21.5.2009). Manuel Casaña i Taroncher}} | + | {{Cita|Com yo, millers, parlen i escriuen el valencià que escoltaren per casa. Que el parlàrem en el carrer sent chiquets i despuix en el treball, més que tots els normalisats de hui que ya ne són una barbaritat, eixos que quan els escoltes, te donen ganes de riure o de plorar. De riure, per l'esforç que fan volent obrir o tancar vocals (al dir, dèu i Deu, o dos i arròs), i de plorar, pel pobre i estrany vocabulari que empleen, que si els nostres besyayos l'escoltaren, segur que dirien: 'éstos són forasters; no vos fieu molt d'ells'. I és perque dins de l'escola passa tot, com quan no se cern be la farina o no se cola la llet en un colador|''¿Parlen valencià en l'escola?'' (''[[Las Provincias]]'', 21.5.2009). Manuel Casaña i Taroncher}} |