Diferència entre les revisions de "Real valencià"
| Llínea 5: | Llínea 5: | ||
En Valéncia s'havia acunyat moneda en atres moments històrics, si be esta, que es trobava arreplegada ya en els Furs del Regne des de [[1239]],<ref> Ubieto Arteta, ''Orígens del Regne de Valéncia'', ed. Citada 1981, p. 109</ref> és segurament més emblemàtica i que més temps ha estat en circulació com a moneda pròpia. | En Valéncia s'havia acunyat moneda en atres moments històrics, si be esta, que es trobava arreplegada ya en els Furs del Regne des de [[1239]],<ref> Ubieto Arteta, ''Orígens del Regne de Valéncia'', ed. Citada 1981, p. 109</ref> és segurament més emblemàtica i que més temps ha estat en circulació com a moneda pròpia. | ||
| − | Originàriament (en época cristiana) les transaccions comercials es van realisar en "[[moneda jaquesa]]", la pròpia del [[Regne d'Aragó]], si be també va circular en quantitats no significatives, [[moneda melgaresa]] i [[Moneda Tornesa|Tornesa]] (de França), del [[ | + | Originàriament (en época cristiana) les transaccions comercials es van realisar en "[[moneda jaquesa]]", la pròpia del [[Regne d'Aragó]], si be també va circular en quantitats no significatives, [[moneda melgaresa]] i [[Moneda Tornesa|Tornesa]] (de França), del [[Comtat de Barcelona]], del [[Regne de Castella]], genoveses i mazmudinas musulmanes. |
La moneda que originàriament es va regular en la "[[Costum]]" no va arribar a acunyar-se, pero deu anys després de la conquista, Jaume I va conseguir la moneda que volia tindre per a tot el Regne de Valéncia, disponent que s'acunyara. | La moneda que originàriament es va regular en la "[[Costum]]" no va arribar a acunyar-se, pero deu anys després de la conquista, Jaume I va conseguir la moneda que volia tindre per a tot el Regne de Valéncia, disponent que s'acunyara. | ||
Revisió de 02:35 22 set 2009
Era la moneda del Regne de Valéncia. "Reals de Valéncia" és com va ordenar Jaume I que es denominara.
En Valéncia s'havia acunyat moneda en atres moments històrics, si be esta, que es trobava arreplegada ya en els Furs del Regne des de 1239,[1] és segurament més emblemàtica i que més temps ha estat en circulació com a moneda pròpia.
Originàriament (en época cristiana) les transaccions comercials es van realisar en "moneda jaquesa", la pròpia del Regne d'Aragó, si be també va circular en quantitats no significatives, moneda melgaresa i Tornesa (de França), del Comtat de Barcelona, del Regne de Castella, genoveses i mazmudinas musulmanes.
La moneda que originàriament es va regular en la "Costum" no va arribar a acunyar-se, pero deu anys després de la conquista, Jaume I va conseguir la moneda que volia tindre per a tot el Regne de Valéncia, disponent que s'acunyara.
Les primeres monedes tenien el disseny següent:
La primera acunyació està datada en 1247.
La transició a la nova moneda es va establir en 40 dies, prohibint l'extracció d'atres monedes en qualsevol material (or, plata o velló).
Paritat inicial:
- 16 melgareses ---- 12 reals de Valéncia
- 1 denari de plata ---- 3 diners de reals (36 reals)
- 15 diners d'Haca ---- 12 diners de reals (144 reals)
- 15 tornesos ---- 12 reals de Valéncia
- 18 de Barcelona ---- 12 reals de Valéncia
- 1 morabatino alfonsí ---- 6 sous de reals (72 reals)
- 1 mazmudina luzif ---- 4 sous (48 reals)
- 1 mazmudina contrahecha ---- 3 sous i 6 diners (42 reals)
- 2 genovesos ---- 1 diners de reals (12 reals)
- 2 reals de Marsella ---- 1 diners de reals (12 reals)
- 1 genovés gros d'argent ---- 3 reals de Valéncia
- 1 marca d'argent ---- 28 sous (336 reals)[4]
En el mateix document en que es va establir la paritat entre monedes, es va regular el tipos d'interés per a préstams, equivalent a un 1'66% mensual, afegint el 25 de febrer de 1241 un llímit anual del 16'6%, sent el mateix per a moros, cristians i judeus.
Notes
Bibliografia
- Puerto Ferré, Teresa i Culla Hernandez, Joan Ignaci. Cronologia Històrica de la Llengua Valenciana. 2007. Valéncia. Diputació de Valéncia. ISBN 84-7795-470-4
- Ubieto Arteta, Antonio. Orígens del Regne de Valéncia. 1981 (primera edició 1971). Saragossa. Facsímil. ISBN 84-7013-154-0