Llengües celtes

Archiu:Domini de les llengues celtes en la antiguetat.png

Domini de les llengües celtes en la antiguetat.

Les llengües celtes són un grup d'idiomes perteneixquents a la família indoeuropea, en la que s'inclouen:

• Irlandés
• Escocés
• Manés
• Galés
• Bretó
• i totes aquelles llengües mortes d'esta família que en un temps parlaren els pobles celtes en Europa.

Història

Procedent del proto-indoeuropeu, el grup de llengües cèltiques ocupa una posició intermija, conrològicament parlant, dins de la família indoeuropea, fent la seua aparició després de les llengües anatòlies (2000 a. C.), el grec (1400 a. C.), les llengües índiques (1000 a. C.), les llengües iranies (700 a. C.) i les llengües itàliques (600 a. C.), pero ans de les llengües germanes (sigle I d. C.), el armeni (sigle V), el tocari (sigle VII), les llengües eslaves (sigle IV), les llengües bàltiques (sigle XV) i el idioma albanés (sigle XVI).

Estes foren parlades pels pobles celtes, una série de pobles i tribus de la Europa Central i Occidental que compartien unes característiques culturals similars: creències religioses, estructura social, estils artístics, sistemes de producció, etc, pero sobre tot, estos pobles parlaven una llengua comú, o més ben dit una série de dialectes inteligibles entre si. En nom per a designar-se a si mateixos utilisaven *gal- o *kel- com mostra el nom de ses llengües i els noms d epobles celtes: Galli, Gàlatae, Galaici, Gaelige, Kel (toi), Gàlatai. D'ahi que els grecs els dien keltoi i els romans galli (pronunciat gal·li(. El nom celta procceix del grec keltoi, nom que gastaven els geògrafs grecs en la primera mitat del I mileni a. C. per a designar als pobles que habitaven Europa central. La primera referència ad est poble la trobem en la Ora Marítima de Avieno, procònsul en Àfrica en el 336 d. C., basant-se en un original grec del sigle VI a. C., encara que s'encontren escampades diverses alusions als celtes en Hecateu de Milet, Heròdot i Aristòtels.

La aparició de les llengües celtes està marcada pel debat sobre les teories al respecte, que tendixen a ser contradictòries entre si. Una d'elles afirma que les llengues cèltiques insulars són una unitat front a les llengües cèltiques continentals. Atra de les teories propugna la existència d'una relació galo-britònica d'un orige més arcaic, front al goidèlic, el idioma celtíber i el idioma lepòntic.

Més tart els celtes apareixerien en els registres romans com els galli, nom que permaneixqué en la denominació de detirminats pobles com els galos, els gàlates, o regions com la Gàlia, Gallaecia o Galizia. En tot i això, encara que els romans denominaren a estes. L'unitat llingüística d'estos pobles es posta de manifest per Tàcit al percibir la similitut entres les llengúes brytòniques i les gales i San Jerònim deixà constància en els seus escrits de que la llengua dels gàlates resultava paregut al dialecte galo de Trèveris.

Els pobles celtes, a lo llarc de la història s'expandiren entre els sigles VIII i V a. C. desde el seu núcleu original centre-europeu cara a les atres regions, ocupant el nort i centre de França (la Gàlia), la vall del Po en el nort d'Itàlia, la mitat nort-occidental de la península Ibèrica, aixina com la major part de les illes britàniques. També se varen extendre pels Balcans, alcançant inclús una comarca de Àsia Menor, que serà coneguda com Galatia. En totes estes migracions la seua llengua els acomanyà allà a on anaren; en el sigle I a. C. s'extenien per gran part d'Europa, des de l'actual Turquia (Galacia) hasda Portugal.

Habladas ampliamente en Europa occidental en el primer milenio a. C., desde los tiempos romanos han experimentado un declive gradual, bien reemplazadas primero por el latín y luego por las lenguas romances en Francia, Portugal, Italia y España, bien desplazadas y sustituidas por otras ramas como la germana en las islas Británicas y Europa Central o la eslava en los Balcanes, o bien por la disipación e integración del pueblo celta y de su lenguas dentro de nuevas realidades históricas. A pesar de estos hechos, hubo pequeñas islas lingüísticas que sobrevivieron bastante tiempo a este influjo, habiendo testimonios de gálatas hablantes de lengua celta en el siglo IV d. C.

En tot i això les llengües cèltiques encontraren refuti a la romanisació en el extrem noroccidental d'Europa, en les illes Britàniques. Allí les llengües natives gaèliques i britòniques mantingueren la seua hegemonia hasda l'Edat Mija, sent la llengua peredominant en el Regne d'Escòcia i en els comtats i regnes irlandesos i galesos.

El seu decliu en Gran Bretanya començà en les invasions anglosaxones, quedant reduida la seua presència tras Muralla de Offa a Gales, i al Regne d'Escòcia. Uns sigles més tart també començaren a pedre pes i presència les llengües cèltiques en estes regions i en Irlanda degut principalment a la pèrdua de independència política i cultural, aixina com pel aillament econòmic, en detriment del llavors pujant Regne d'Anglaterra en el sigle XVI, si be este procés se donà de manera lenta i constant desde sigles arrere. La llengua parlada en la illa de Man se voria molt influenciada per aports nòrdics, frut de les succesives invasions vikingues.

El orige del bretó, si be se podria pensar fàcilment degut a la seua situació geogràfica que és un reducte de la llengua gala parlada en època prerromana en l'actual França, se remonta a migracions de birtànics (principalment de les zones de Cornualles i Gales) en el sigle V d. C. que fugien de les invasions anglosaxones a Gran Bretanya, establint-se després de creuar el canal de la Mancha en la costa d'Armòrica, l'actual Bretanya. Alguns d'estos britans arribaren inclús a la península ibèrica, a les regions de Galícia i Astúries.

Pese al seu lent decliu en els sigles, hui dia encara sobreviuen, únicament, quatre llengües de la rama cèltica, llimitades a chicotetes regions d'Europa: el idioma irlandés o gaèlic irlandés en Irlanda, el Idioma gaèlic escocés (nom que porta a la confusió en el també dit escocés, idioma germànic) en Escòcia, el idioma galés en Gales i el idioma bretó en Bretanya.

Aixina mateix, hasda el sigle XVIII en Cornaulles se parlava el idioma còrnic, de gran semblança en el bretó i el galés. Hasda principis del sigle XX en la illa de Man se parlava el idioma manés. També, frut de la emigració, n'hi han chicotetes colònies de parlants de llengua celta en la Patagònia argentian i en algunes parts de Canadà.

En tot i això, en major o en menor mida pero en la majoria dels casos molt reduit generàlment les llengües posteriorment parlades en regions de llengua celta mantenen un substracte cèltic en el seu vocabulari, com pot ser el espanyol, el francés, el portugués, el anglés o el alemà.