Canvis

Mes, apenes se va vore en el camp, cuan el assaltà un pensament terrible, i tal, que per poc el fera deixar la començà empresa; i fon que li vingue a la memòria que no havia segut armat cavaller, i que conforme a la llei de cavalleria, ni podia ni devia pendre armes en ningun cavaller; i, en cas de que hu fera, havia de dur armes blanques, com novell cavaller, sense empresa en el escut, hasta que pel seu esforç la guanyara.

Mes, apenes se va vore en el camp, cuan el assaltà un pensament terrible, i tal, que per poc el fera deixar la començà empresa; i fon que li vingue a la memòria que no havia segut armat cavaller, i que conforme a la llei de cavalleria, ni podia ni devia pendre armes en ningun cavaller; i, en cas de que hu fera, havia de dur armes blanques, com novell cavaller, sense empresa en el escut, hasta que pel seu esforç la guanyara.

Estos pensaments li feren titubejar en el seu propòsit; mes, podent mes la seua loquera que atra rao, decidi ferse armar cavaller del primer en qui topara, a imitacio d'atres molts que aixina heu feren, segons ell havia llegit en els llibres que d'eixa manera tenien costum de fero.

Estos pensaments li feren titubejar en el seu propòsit; mes, podent mes la seua loquera que atra rao, decidi ferse armar cavaller del primer en qui topara, a imitacio d'atres molts que aixina heu feren, segons ell havia llegit en els llibres que d'eixa manera tenien costum de fero.

En lo de les armes blanques, pensava netejarles de manera, en cuan tinguera ocasio, que hu foren mes que un armini; i en això s'aquetà i prosegui el seu cami, sense dur atre que aquell que el seu cavall volia, creent que en açò consistia la força de les aventures.

En lo de les armes blanques, pensava netejarles de manera, en cuan tinguera ocasio, que hu foren més que un armini; i en això s'aquetà i prosegui el seu cami, sense dur atre que aquell que el seu cavall volia, creent que en açò consistia la força de les aventures.

Anant ya, caminant el nostre flamant aventurer, anava parlant en ell mateix i dient: -¿Qui dupta que en els venidors temps, cuan ixca a la llum la verdadera història dels meus famosos fets, que el sabi que els escriga no fique, cuan aplegue a contar esta primera eixida meua tan de mati, d'esta manera?:

Anant ya, caminant el nostre flamant aventurer, anava parlant en ell mateix i dient: -¿Qui dupta que en els venidors temps, cuan ixca a la llum la verdadera història dels meus famosos fets, que el sabi que els escriga no fique, cuan aplegue a contar esta primera eixida meua tan de mati, d'esta manera?:

“Apenes havia el rubicunt Apolo estes per la faç de l'ampla i espayosa terra les doraes bries dels seus fermosos cabells, i apenes els menuts i pintats pardalets en ses arpaes llengües havien saludat en dolça i meliflua harmonia l'aplegà de la rosà aurora, que, deixant el bla llit del celos marit, per les portes i balcons del manchec horiso als mortals se mostrava, cuan el famos cavaller don Quijote de la Mancha, deixant les ocioses plomes, pujà damunt del seu famos cavall Rocinante, i començà a caminar pel antic i conegut camp de Montiel”.

“Apenes havia el rubicunt Apolo estes per la faç de l'ampla i espayosa terra les doraes bries dels seus fermosos cabells, i apenes els menuts i pintats pardalets en ses arpaes llengües havien saludat en dolça i meliflua harmonia l'aplegà de la rosà aurora, que, deixant el bla llit del celos marit, per les portes i balcons del manchec horiso als mortals se mostrava, cuan el famos cavaller don Quijote de la Mancha, deixant les ocioses plomes, pujà damunt del seu famos cavall Rocinante, i començà a caminar pel antic i conegut camp de Montiel”.

- Dèu faça a la vostra merce molt venturos cavaller i li done ventura en les justes.

- Dèu faça a la vostra merce molt venturos cavaller i li done ventura en les justes.

Don Quijote li preguntà com li dien, pa que ell sabera d'ahi en avant a qui quedava obligat per dita merce, perque pensava donarli alguna part de la honra que conseguira pel valor del seu braç. Ella respongue en molta humilitat que li dien la Tolosa, i que era filla d'un apanyaor natural de Toledo, que vivia a les tendetes de Sancho Bienaya, i que onsevullga que ella estiguera el serviria i el tindria per senyor. Don Quijote li replicà que, pel seu amor, li fera merce de que d'ahi en avant se ficara don, i se diguera donya Tolosa. Ella li'l va prometre, i l'atra li calçà la espola, en la cual tingue casi el mateix coloqui que en la de la espasa. Li preguntà el seu nom, i digue que li dien la Molinera, i que era filla d'un honrat moliner d'Antequera; a la cual tame rogà don Quijote que se ficara el don, i se diguera donya Molinera, oferintli nous servicis i merces.

Don Quijote li preguntà com li dien, pa que ell sabera d'ahi en avant a qui quedava obligat per dita merce, perque pensava donarli alguna part de la honra que conseguira pel valor del seu braç. Ella respongue en molta humilitat que li dien la Tolosa, i que era filla d'un apanyaor natural de Toledo, que vivia a les tendetes de Sancho Bienaya, i que onsevullga que ella estiguera el serviria i el tindria per senyor. Don Quijote li replicà que, pel seu amor, li fera merce de que d'ahi en avant se ficara don, i se diguera donya Tolosa. Ella li'l va prometre, i l'atra li calçà la espola, en la cual tingue casi el mateix coloqui que en la de la espasa. Li preguntà el seu nom, i digue que li dien la Molinera, i que era filla d'un honrat moliner d'Antequera; a la cual tame rogà don Quijote que se ficara el don, i se diguera donya Molinera, oferintli nous servicis i merces.

Fetes ya, de rapafuig i a pressa les hasta alli mai vistes cerimònies, no va vore l'hora don Quijote de vore's a cavall i eixir buscant les aventures, i, ensellant a continuació a Rocinante, pujà en ell, i abraçant al seu hoste, li digue coses tan estranyes, agraintli la merce d'haverlo armat cavaller, que no es possible acertar a referirles. El venter, per vorelo ya fora de la venda, en no menos retòriques, encà que en mes breus paraules, respongue a les seues i, sense demanarli els gasts de la posà, el deixà anar en bon hora.

Fetes ya, de rapafuig i a pressa les hasta alli mai vistes cerimònies, no va vore l'hora don Quijote de vore's a cavall i eixir buscant les aventures, i, ensellant a continuació a Rocinante, pujà en ell, i abraçant al seu hoste, li digue coses tan estranyes, agraintli la merce d'haverlo armat cavaller, que no es possible acertar a referirles. El venter, per vorelo ya fora de la venda, en no menos retòriques, encà que en més breus paraules, respongue a les seues i, sense demanarli els gasts de la posà, el deixà anar en bon hora.

CAPITUL IV

CAPITUL IV