Canvis

El venter, que, com està dit, era un poc chamarrusquer i ya tenia alguns barrunts de la falta de trellat del seu hostajat, se'l acabà de creure cuan acabà de sentirli eixes raons, i, pa tindrer en que riure's aquella nit, determinà seguirli el humor; i aixina, li digue que anava molt acertat en lo que desijava i demanava, i que tal motiu pa fero era propi i natural dels cavallers tan principals com ell pareixia i com la seua gallarda presència mostrava; i que ell, aixina mateix, en els anys de la seua fadrinea, s'havia donat ad aquell honros eixercici, anant per diverses parts del mon, buscant les seues aventures, sense que haguera deixat los Percheles de Màlaga, Illes de Riaran, Compàs de Sevilla, Azoguejo de Segòvia, la Olivera de Valencia, Rondilla de Granada, plaja de Sanlúcar, Potro de Córdoba i las Ventillas de Toledo i atres diverses parts, a on havia eixercitat la llaugerea dels seus peus, sotilea de les seues mans, fent molts torts, reclinant moltes viudes, desfent algunes donzelles i enganyant alguns pupils, i, finalment, donantse a conéixer per cuantes audiències i tribunals n'hi han en casi tota Espanya; i que, per ultim, havia vengut a replegarse en aquell castell seu, a on vivia en la seua facenda i en les alienes, acollint en ell a tots els cavallers errants, de cualsevol calitat i condicio que foren, nomes per la molta aficio que lis tenia i perque repartiren en ell els seus bens, en pago del seu bon desig.

El venter, que, com està dit, era un poc chamarrusquer i ya tenia alguns barrunts de la falta de trellat del seu hostajat, se'l acabà de creure cuan acabà de sentirli eixes raons, i, pa tindrer en que riure's aquella nit, determinà seguirli el humor; i aixina, li digue que anava molt acertat en lo que desijava i demanava, i que tal motiu pa fero era propi i natural dels cavallers tan principals com ell pareixia i com la seua gallarda presència mostrava; i que ell, aixina mateix, en els anys de la seua fadrinea, s'havia donat ad aquell honros eixercici, anant per diverses parts del mon, buscant les seues aventures, sense que haguera deixat los Percheles de Màlaga, Illes de Riaran, Compàs de Sevilla, Azoguejo de Segòvia, la Olivera de Valencia, Rondilla de Granada, plaja de Sanlúcar, Potro de Córdoba i las Ventillas de Toledo i atres diverses parts, a on havia eixercitat la llaugerea dels seus peus, sotilea de les seues mans, fent molts torts, reclinant moltes viudes, desfent algunes donzelles i enganyant alguns pupils, i, finalment, donantse a conéixer per cuantes audiències i tribunals n'hi han en casi tota Espanya; i que, per ultim, havia vengut a replegarse en aquell castell seu, a on vivia en la seua facenda i en les alienes, acollint en ell a tots els cavallers errants, de cualsevol calitat i condicio que foren, nomes per la molta aficio que lis tenia i perque repartiren en ell els seus bens, en pago del seu bon desig.

Li digue tame que en aquell castell seu no havia ninguna capella a on poder velar les armes, perque estava derribà pa ferla de nou; pero que en cas de necessitat, ell sabia que se podien velar en cualsevol puesto , i que aquella nit les podria velar en un pati del castell; que per lo mati, sent Dèu servit, se farien les degudes cerimònies, de manera que ell quedara armat cavaller, i tan cavaller que no hu poguera ser mes en el mon.

Li digue tame que en aquell castell seu no havia ninguna capella a on poder velar les armes, perque estava derribà pa ferla de nou; pero que en cas de necessitat, ell sabia que se podien velar en cualsevol puesto , i que aquella nit les podria velar en un pati del castell; que per lo mati, sent Dèu servit, se farien les degudes cerimònies, de manera que ell quedara armat cavaller, i tan cavaller que no hu poguera ser mes en el mon.

Li preguntà si portava diners; respongue don Quijote que no duya blanca, perque ell mai havia llegit en les històries dels cavallers errants que algu n'haguera portat. D'açò digue el venter que s'enganyava; que, a pesar de que en les històries no se escrivia, per haverlis paregut als autors d'elles que no era menester escriure unes coses tan clares i tan necessàries d'emportarse'n com eren els diners i camises netes, no per això s'havia de creure que no les dugueren; i aixina, que tinguera per cert i averiguat que tots els cavallers errants , dels que tants llibres estan plens i atestats, duyen ben ferraes les bosses, per lo que poguera passarlis; i que aixina mateix portaven camises i una arqueta chicoteta plena d'ungüents pa curar les ferides que rebien, perque no totes les voltes en els camps i deserts a on se combatien i eixien ferits havia qui els curase, a menos que tingueren algun sabi encantaor per amic, que seguidament els socorria, portant per l'aire, en algun nuvol, alguna donzella o nano en algun flasco d'aigua de tal virtut, que, en tastant alguna gota d'ella, en un moment quedaven sans de les seues llagues i ferides, com si mai hagueren patit mal algu. Pero que si no haguera hagut res d'açò, tingueren els passats cavallers per cosa acertà que els seus escuders anaren proveïts de diners i d'atres coses necessàries, com eren desfiles i ungüents pa curarse; i cuan succeïa que els tals cavallers no tenien escuders -que eren poques i rares vegaes-, ells mateixa heu portaven tot en unes alforges molt sotils, que casi no pareixien, a les anques del cavall, com si haguera segut atra cosa de mes importància; perque, no sent per ocasio pareguda, açò de dur alforges no fon molt admes entre els cavallers errants; i per això li donava per consell, perque encà li hu podia manar com a fillol seu, que tan pronte hu anava a ser, que no caminase d'alli en davant sense diners i sense les prevencions referides, i que voria que bè se trobava en elles, cuan menos se pensase.

Li preguntà si portava diners; respongue don Quijote que no duya blanca, perque ell mai havia llegit en les històries dels cavallers errants que algu n'haguera portat. D'açò digue el venter que s'enganyava; que, a pesar de que en les històries no se escrivia, per haverlis paregut als autors d'elles que no era menester escriure unes coses tan clares i tan necessàries d'emportarse'n com eren els diners i camises netes, no per això s'havia de creure que no les dugueren; i aixina, que tinguera per cert i averiguat que tots els cavallers errants , dels que tants llibres estan plens i atestats, duyen ben ferraes les bosses, per lo que poguera passarlis; i que aixina mateix portaven camises i una arqueta chicoteta plena d'ungüents pa curar les ferides que rebien, perque no totes les voltes en els camps i deserts a on se combatien i eixien ferits havia qui els curase, a menos que tingueren algun sabi encantaor per amic, que seguidament els socorria, portant per l'aire, en algun nuvol, alguna donzella o nano en algun flasco d'aigua de tal virtut, que, en tastant alguna gota d'ella, en un moment quedaven sans de les seues llagues i ferides, com si mai hagueren patit mal algu. Pero que si no haguera hagut res d'açò, tingueren els passats cavallers per cosa acertà que els seus escuders anaren proveïts de diners i d'atres coses necessàries, com eren desfiles i ungüents pa curarse; i cuan succeïa que els tals cavallers no tenien escuders -que eren poques i rares vegaes-, ells mateixa heu portaven tot en unes alforges molt sotils, que casi no pareixien, a les anques del cavall, com si haguera segut atra cosa de més importància; perque, no sent per ocasio pareguda, açò de dur alforges no fon molt admes entre els cavallers errants; i per això li donava per consell, perque encà li hu podia manar com a fillol seu, que tan pronte hu anava a ser, que no caminase d'alli en davant sense diners i sense les prevencions referides, i que voria que bè se trobava en elles, cuan menos se pensase.

Va prometre don Quijote de fer lo que li s'aconsellava, en tota puntualitat, i aixina, se donà a continuació orde de que velase les armes en un corral gran que estava a un costat de la venda; i arreplegantles totes don Quijote, les ficà damunt d'una pica que junt a un pou estava i, embraçant la seua adarga, agarrà la seua llança, i en gentil continent se començà a passejar davant de la pica; i cuan començà el passeig començava a tancar la nit.

Va prometre don Quijote de fer lo que li s'aconsellava, en tota puntualitat, i aixina, se donà a continuació orde de que velase les armes en un corral gran que estava a un costat de la venda; i arreplegantles totes don Quijote, les ficà damunt d'una pica que junt a un pou estava i, embraçant la seua adarga, agarrà la seua llança, i en gentil continent se començà a passejar davant de la pica; i cuan començà el passeig començava a tancar la nit.

Contà el venter a tots els que estaven en la venda la demència del seu hostajat, la vela de les armes i la armasso de cavalleria que esperava. Admiràrense de tan estrany gènero de loquera i anaren a vorelo des de llunt, i veren que, en assossegà actitut, unes voltes se passejava; atres, arrimat a la seua llança, ficava els ulls en les armes, sense llevarlos d'elles per un bon espai. Acabà de tancar la nit; pero en tanta claror de la lluna, que podia competir en el que li la prestava; de manera, que tot cuant el novell cavaller fea era ben vist de tots. Li s'antoixà en açò a u dels arriers que estaven en la venda anar a donarli aigua a la seua rècua, i fon menester llevar les armes de don Quijote, que estaven damunt de la pica; el cual, veentlo aplegar, en veu alta li digue:

Contà el venter a tots els que estaven en la venda la demència del seu hostajat, la vela de les armes i la armasso de cavalleria que esperava. Admiràrense de tan estrany gènero de loquera i anaren a vorelo des de llunt, i veren que, en assossegà actitut, unes voltes se passejava; atres, arrimat a la seua llança, ficava els ulls en les armes, sense llevarlos d'elles per un bon espai. Acabà de tancar la nit; pero en tanta claror de la lluna, que podia competir en el que li la prestava; de manera, que tot cuant el novell cavaller fea era ben vist de tots. Li s'antoixà en açò a u dels arriers que estaven en la venda anar a donarli aigua a la seua rècua, i fon menester llevar les armes de don Quijote, que estaven damunt de la pica; el cual, veentlo aplegar, en veu alta li digue:

El llauraor, que va vore sobre ell aquella figura plena d'armes brandant la llança sobre el seu rostre, se tingue per mort, i en bones paraules respongue:

El llauraor, que va vore sobre ell aquella figura plena d'armes brandant la llança sobre el seu rostre, se tingue per mort, i en bones paraules respongue:

- Senyor cavaller, este chic que estic castigant es un criat meu, que me servix guardant una manà d'ovelles que tinc en estos contorns, el cual es tan descuidat que cada dia me falta una; i perque castigue el seu descuit o truaneria, diu que hu faig per miserable, per no pagarli el salari que li dec, i per Dèu i la meua ànima que mentix.

- Senyor cavaller, este chic que estic castigant es un criat meu, que me servix guardant una manà d'ovelles que tinc en estos contorns, el cual es tan descuidat que cada dia me falta una; i perque castigue el seu descuit o truaneria, diu que hu faig per miserable, per no pagarli el salari que li dec, i per Dèu i la meua ànima que mentix.

- ¿”Mentix” davant de mi, roïn rufià? - digue don Quijote -. Pel sol que mos allumena que estic per traspassarvos de part a part en esta llança. Pagueuli immediatament sense mes rèplica; si no, pel Dèu que mos governa que vos liquide i aniquile ara mateixa. Deslligueulo ya.

- ¿”Mentix” davant de mi, roïn rufià? - digue don Quijote -. Pel sol que mos allumena que estic per traspassarvos de part a part en esta llança. Pagueuli immediatament sense més rèplica; si no, pel Dèu que mos governa que vos liquide i aniquile ara mateixa. Deslligueulo ya.

El llauraor baixà el cap i, sense respondre paraula, deslligà al seu criat, al cual preguntà don Quijote que cuant li devia el seu amo. Ell digue que nòu mesos, a set reals cada mes. Feu el conter don Quijote i trobà que montaven setanta tres reals, i li digue al llauraor que al moment els pagara, si no volia morir per això. Respongue el medros vilà que tal com estaven les coses i pel jurament que havia fet – i encà no havia jurat res -, que no eren tants; perque li se tenien que descontar tres parells de sabates que li havia donat, i un real de dos sagnies que li havien fet cuan estava dolent.

El llauraor baixà el cap i, sense respondre paraula, deslligà al seu criat, al cual preguntà don Quijote que cuant li devia el seu amo. Ell digue que nòu mesos, a set reals cada mes. Feu el conter don Quijote i trobà que montaven setanta tres reals, i li digue al llauraor que al moment els pagara, si no volia morir per això. Respongue el medros vilà que tal com estaven les coses i pel jurament que havia fet – i encà no havia jurat res -, que no eren tants; perque li se tenien que descontar tres parells de sabates que li havia donat, i un real de dos sagnies que li havien fet cuan estava dolent.

- Bè està tot açò – replicà don Quijote -; pero que se queden les sabates i les sagnies pels assots que sense culpa li haveu donat; que si ell trencà la pell de les sabates que pagareu, vós li haveu trencat la del seu cos; i si li trague el barber sanc estant dolent, vós en sanitat li la haveu tret; aixina que, per esta part, no vos deu res.

- Bè està tot açò – replicà don Quijote -; pero que se queden les sabates i les sagnies pels assots que sense culpa li haveu donat; que si ell trencà la pell de les sabates que pagareu, vós li haveu trencat la del seu cos; i si li trague el barber sanc estant dolent, vós en sanitat li la haveu tret; aixina que, per esta part, no vos deu res.