Gramàtica de la lingua franca nova

La gramàtica de la lingua franca nova (elefen) és una simplificació de la gramàtica comuna de les llengües romàniques espanyola, francesa, italiana, catalana i portuguesa. S'assembla a la dels criolls de les llengües romançades com l'haitià i el chabacà.

Frases

La majoria de les frases en elefen contenen un grup verbal, que representa generalment una acció. Un grup verbal consistix en un verp i en els modificadors, tals com a adverbis o grups preposicionals.

Subjecte i objecte

Els dos sintagmes nominals més importants són el subjecte i l'objecte. El seu sentit precís depén del verp, pero grosso modo, el subjecte és el que realisa l'acció, i l'objecte, el que està directament relacionat en ella.

En elefen, el subjecte precedix sempre al verp i l'objecte va darrere:

• La gato xasa la scural. – El gat (subjecte) … caça (verp) … a la farda (objecte).
• La can dormi. – El gos (subjecte) … dorm (verp).

En alguns casos, per estil o clarificació, es pot posar l'objecte del verp al començ de la frase. En estos casos, l'objecte deu estar seguit d'una menge, i un pronom per a l'objecte que és usat despuix del verp:

• La gatos, me no gusta los. – Els gats, no m'agraden ells.

La majoria dels verps necessiten un subjecte, pero hi ha molts que no necessiten un objecte.

Complements

L'atribut és un element freqüent en la frase. Es tracta d'un element descriptiu complementari, el qual pot anar precedit de verps com es (ser/estar), deveni (convertir-se), pare (semblar) i resta (permanéixer):

• Computadores es macinas. – Els ordenadors (subjecte) … són (verp) … màquines (atribut).
• La aira pare umida. – L'aire (subjecte) … sembla (verp) … humit (atribut).
• La patatas ia resta calda. – Les creïlles (subjecte) … permaneixen (verp) … calents (atribut).
• La idea es ce tu canta. – L'idea (subjecte) … és (verp) … que tu cantes (atribut: proposició).

Preposicions

Un atre element important en la frase és el grup preposicional, que necessita un sustantiu o verp que li precedixca o li unixca a la frase.

• Me dona a tu esta poma. – Yo (subjecte) … et (grup preposicional) … done (verp) … esta poma (objecte).

Proposicions

Algunes frases contenen també proposicions, que són com menudes frases en l'interior de la frase principal (proposicions subordinades). Poden modificar als sintagmes nominals, els sintagmes verbals o l'oració principal:

• La om ci ia abita asi ia vade a Paris. – L'home que viu ací es va anar a París.
• El va visita en julio, cuando la clima es bon. – Visitarà en juliol, quan faça bo.
• On no ia permete me fa la cosas como me ia desira. – No em deixava fer les coses com yo volia.
• Me pensa ce el es bela. – Pense que és bella.

Substantius

Els sustantius solen ser introduïts per determinants, i poden anar seguits d'adjectius i de grups preposicionals, per a crear un grup nominal. Els sustantius representen els objectes físics, tals com a persones, llocs o coses pero igualment representen conceptes abstractes, similars gramaticalment.

Plural

S'afig -s al sustantiu per a formar el plural. Si el sustantiu en singular termina en consonant, s'afig -es. La terminació del plural no modifica l'accentuació de la paraula:

• gato, gatos – gat, gats
• om, omes – home, hòmens

Els adjectius, que modifiquen a un sustantiu, no canvien en plural. Pero si els amprem com a substantius, es deu afegir la marca de plural quan siga necessari:

• la bones, la males, e la feas – els bons, les males i les lleges
• multe belas – molt bonicos/boniques

Alguns sustantius, plurals en atres llengües, són singulars en elefen:

• El regarda un sisor con un binoculo. – Ell mira unes tisores en unes ulleres de llarga vista.
• On usa un bretela per suporta sua pantalon. – S'utilisen els tirants per a subjectar els pantalons.
• Me ia compra esta oculo de sol en Nederland. – Vaig comprar estes ulleres de sol en els Països Baixos.

Determinants

Un determinant és una paraula que modifica un sustantiu per a descriure la seua identitat i la seua cantitat. Aparte de la -s del plural (que és considerat com un determinant en elefen), els determinants es coloquen sempre davant del sustantiu.

Existixen diferents classes de determinants. He ací un eixemple tipo de cada u d'ells: tota, la, esta, cual, cada, mea, multe, otra.

Formació de paraules

En elefen, les paraules noves poden crear-se per l'adició de prefixos o sufixos a paraules ya existents, o combinant dos paraules en un nom compost.

També es pot usar un adjectiu o un verp com un sustantiu, sense modificar-los.

Prefixos

Quan s'afig un prefix que termina en una consonant a una paraula que comença en la mateixa consonant, esta consonant només s'escriu una volta (inter+rede → interede, non+nesesada → nonesesada).

Anti- significa “anti-”. Permet formar adjectius i sustantius que indiquen oposició:

• sosia → antisosial – antisocial
• avion → antiavional – antiaèreu
• proton → antiproton – antiprotó

Auto- significa “auto-”. Permet formar sustantius, verps i adjectius que indiquen accions reflexives o automàtiques:

• respeta – respeto → autorespeta – amor-propi
• flue – fluix → autofluix – reenviar automàticament a la llínea
• adere – adherir → autoaderente – autoadhesiu

Abreviatures

En elefen s'utilisen un cert número d'abreviatures. Les lletres no van seguides de punts.

S'utilisen moltes abreviatures per a paraules o frases corrents. No s'utilisen mayúscules, llevat en cas d'inici de frase.

L'elefen utilisa també abreviatures provinents d'atres llengües i que són reconegudes internacionalment i també les abreviatures del sistema mètric:

Per a les formes curtes dels noms propis i els títuls, s'ampren les lletres mayúscules. No obstant, les paraules com la i de – que no apareixen en lletres mayúscules en la forma plena del nom – són ignorades en les abreviatures. Estos noms són a voltes introduïts per la, inclús quan són abreviats:

Alguns noms propis són més coneguts internacionalment per la seua abreviatura original per lo que es conserva en elefen:

Puntuació

Per lo general, l'elefen deixa la puntuació a elecció de qui escriu, les úniques normes són les de claritat i coherència. No obstant, hi ha certes convencions bàsiques, que són les mateixes que les de la major part de les llengües europees.

La primera lletra d'una frase deu començar en una mayúscula.