B

La B, b en minúscula, és la segona lletra de l'alfabet valencià i primera de les consonants. Ve de l'alfabet llatí i evolucionà de la segona lletra de l'alfabet fenici: beth (casa). El seu nom és be o be alta (per a distinguir-la de la ve baixa).

Història

La lletra be provablement té l'orige en el pictograma del terme casa en els jeroglífics egipcis, que representaven esquemàticament la planta. En l'alfabet protosemític i en l'hebreu era la primera lletra de la paraula bayit, que significava casa, d'a on prové la forma primitiva, que originà la β de l'alfabet grec i la B de l'alfabet llatí o romà, a través de l'etrusc.

Jeroglífic egipci (casa) pr	Proto-Semític (casa)	Fenici Beth	Grec Beta	Etrusc B	Llatí B

Fonètica

En valencià representa l'oclusiva bilabial sonora, representada com a [b] en l'alfabet fonètic internacional. Si no es troba darrere de consonant nasal o de pausa, sona de manera manco explosiva de lo que és habitual [β]. En canvi, a final de sílaba i no seguit d'una consonant sonora s'ensordix i es pronuncia [p] (dissabte). En el cas de l'arcaisme "ab", la seua pronunciació és [ap], pero davant de paraula escomençada per vocal o consonant sonora, se pronuncia [aβ]. En una pronunciació estàndart del valencià, este sò sempre es diferencia del de la ve baixa, pronunciar la be alta i la ve baixa com si les dos foren bes altes és un vulgarisme nomenat betacisme.

Ortografia

S'escriu be alta

• En inicial i interior de paraula: badalla, acaba, dubte.
• En els prefixos AB-, OB-, ABS-, OBS-, SUB-: abscés, obtús, abstracte, obstaculisar, subproducte.
• Davant de D, en diferent sílaba, posarem B i no P: abdicà, abdomen.
• Mai en posició final de paraula, encara que en derivar (en el plural se conserva) se transforma en B (exepte en l'arcaisme ab):

1. àrap, no àrab, pero arabisar
2. verp, no verb, pero verbal
3. mossàrap, no mossàrab, pero mossarabisme

Vore també

• Alfabet valencià
• Dígraf