Diferència entre les revisions de "Dansa del Velatori"
| Llínea 39: | Llínea 39: | ||
La mare i el pare ploren, | La mare i el pare ploren, | ||
| − | la mare i el | + | la mare i el pare ploren, |
no ploren pel chicot, | no ploren pel chicot, | ||
Revisió de 07:32 20 jun 2019
La dansa del velatori és un rito funerari celebrat per la mort d’un albaet o infant menor de huit anys. Esta dansa es ballava a lo llarc de tota la nit que ocupava el velatori del difunt en la casa a on faltava, i a on es trobaven els jóvens del poble per a ballar o fins buscar parella. El velatori es convertia en una festa a on se bevia, se ballava, se parlava i s’eixia al carrer per a bromejar als amics i coneguts.
Orígens
La Dansa del Velatori que se conserva actualment pot pertànyer al sigle XVIII, però la dansa és molt anterior. Ya en el sigle XVI i exactament en el any 1520, al separar el poble de La Llosa i les seues terres del municipi de Xàtiva, se té notícia archivada de l’existència de la celebració d'esta dansa. Pero si havem detindre en conte les costums funeraries de les diverses cultures que s’han anat succeïnt en nostres terres és fàcil pensar en arraïls àraps o també iberes.
La dansa aplega a realisar-se fins a principis del sigle XX, exactament fins a l'any 1915 ( i anys posteriors se succeïxen diversos intents frustrats de celebració), quan se celebra l'última. A partir d’ací la dansa desapareix i queda inclosa dins dels balls nomenats “populars” i es balla en les festes majors, de carrers... junt ad atres com boleros, jotes, etc…
Lletra
N'hi han varies versions, pero esta és la que més se'n pot aplegar a sentir:
la dansa del velatori,
senyoretes a ballar,
que és dansa que sempre es dansa,
quant es mor algun albat,
la dansa del velatori.
En este poble s’ha mort,
en este poble s'ha mort
un angelet molt bonic,
pero no ploreu per ell,
que ya ha acabat de patir,
en este poble s'ha mort.
La mare i el pare ploren,
la mare i el pare ploren,
no ploren pel chicot,
que s’ha mort la criatura
sinse saber lo que és mon,
la mare i el pare ploren.
Quin goig més gran deuen tindrer,
qui goig més gran deuen tindrer,
els pares d'este chiquet,
que s'ha mort la criatura
i s’ha tornat angelet
quin goig més gran deuen tindrer.
La dansa del velatori,
la dansa del velatori,
senyores es va acabant
que és dansa que sempre es dansa
quant es mor algun albat,
la dansa del velatori.