Diferència entre les revisions de "Ll (dígraf)"
m (→Fonètica) |
m |
||
| Llínea 3: | Llínea 3: | ||
Este dígraf antigament també es podia escriure ''yl'', pero a partir del [[Sigle d'Or]] se generalisà el dígraf ell. Encara hui en dia el diccionari de la RACV arreplega algunes paraules escrites en este dígraf arcaic, com per eixemple ''batayla''<ref>{{DGLV|Batayla}}</ref> (hui ''batalla'') o ''coyl''<ref>{{DGLV|Coyl}}</ref> (hui ''coll''). | Este dígraf antigament també es podia escriure ''yl'', pero a partir del [[Sigle d'Or]] se generalisà el dígraf ell. Encara hui en dia el diccionari de la RACV arreplega algunes paraules escrites en este dígraf arcaic, com per eixemple ''batayla''<ref>{{DGLV|Batayla}}</ref> (hui ''batalla'') o ''coyl''<ref>{{DGLV|Coyl}}</ref> (hui ''coll''). | ||
| − | També, antigament a principi de paraula el dígraf ell s'escrivia en una sola el. Això passava | + | També, antigament a principi de paraula el dígraf ell s'escrivia en una sola el. Això passava perque en la nostra llengua hi ha una molt forta tendencia a convertir en ell les els inicials, per això els llectors migevals quan veen una paraula començada per el sabien que la majoria de voltes s'havia de llegir com si fora una ell, per lo que paraules com "libre" o "loc" se llegien "llibre" i "lloc", exactament igual que hui en dia. la RACV arreplega algunes paraules en esta grafia com ''let''<ref>{{DGLV|Let}}</ref> (hui ''llet'') o ''leig''<ref>{{DGLV|Leig}}</ref> (hui ''lleig''); |
== Fonètica == | == Fonètica == | ||
Revisió de 15:35 14 març 2019
Ll, ll en minúscula, és un dígraf que apareix en diverses llengües. En valencià, gallec, vasc, quèchua, aragonés, català, castellà i balear representa l'aproximant lateral palatal /ʎ/. El seu nom en valencià és ell o doble el.
Este dígraf antigament també es podia escriure yl, pero a partir del Sigle d'Or se generalisà el dígraf ell. Encara hui en dia el diccionari de la RACV arreplega algunes paraules escrites en este dígraf arcaic, com per eixemple batayla[1] (hui batalla) o coyl[2] (hui coll).
També, antigament a principi de paraula el dígraf ell s'escrivia en una sola el. Això passava perque en la nostra llengua hi ha una molt forta tendencia a convertir en ell les els inicials, per això els llectors migevals quan veen una paraula començada per el sabien que la majoria de voltes s'havia de llegir com si fora una ell, per lo que paraules com "libre" o "loc" se llegien "llibre" i "lloc", exactament igual que hui en dia. la RACV arreplega algunes paraules en esta grafia com let[3] (hui llet) o leig[4] (hui lleig);
Fonètica
En valencià este dígraf se pronuncia sempre en el sò /ʎ/. La no diferenciació del sò del dígraf ell en la lletra i grega es nomena yeisme, que és considerat un vulgarisme i és inadmissible en el valencià estàndart, que sempre fa la diferència.
Per a poder pronunciar este sò només cal pronunciar una el, pero la punta de la llengua, en conte de tocar la part de darrere de les dents de dalt, té de tocar la part de darrere de les dents de baix i la part del mig de la llengua ha de tocar el paladar, deixant passar l'aire pels costats de la boca. Per als parlants que han perdut este sò, seria convenient recuperar-lo en la parla diària, no a soles en la llengua formal, per a que no es perda la riquea fonètica de la nostra llengua.
Ortografia
S'escriu ell
- En inicial, interior i final de paraula: llet, lliberal, filla, rella, poll, manoll, bolletí, ralla.
En algunes paraules com ara mol-le[5] o almel-la[6] s'afig un guionet entre les dos els per a indicar que s'han de pronunciar com a dos els separades i no com el dígraf ell.
