S

La S, s en minúscula, és la dècima novena lletra de l'alfabet valencià i dècima quinta de les consonants. El seu nom en valencià és es, pero per castellanisme també se la coneix com a esse.

Fonètica

En valencià la lletra es quan va sola entre dos vocals se pronuncia com a es sonora, igual que la lletra zeta en totes les posicions. També es pronuncia sonora quan és l'última lletra d'una paraula i la que va despuix escomença en vocal o consonant sonora, com per eixemple en els hòmens, mes o manco, les yayes... En el restant de casos se pronuncia sorda, i si es vol que una es entre vocals siga també sorda, se gastarà el dígraf doble es.

És molt comú en l'Horta de Valéncia la pronunciació sorda de la es entre vocals, açò és un vulgarisme nomenat apichament, inadmissible en el valencià estàndart oral, que sempre farà distinció entre es sorda i es sonora.

Ortografia

S'escriu es

• En sò de [s] (es sorda) (sap):

1. En inicial de paraula: solt, sabut.
2. Darrere de consonant: ansa, dacsa.
3. Darrere dels prefixos llatins i grecs: ante-, contra-, sobre-, supra-, uni-, bi-, tri-, anti-, hipo-, para-, mono-, di-, tetra-, poli-, etc., i de la a- en valor negatiu: asilàbic.
4. En final de paraula encara que en derivar se conserve senzilla per transformar-se en sonora o es duplique per continuar sorda: mes, mesos; nas, nassos.

• En sò de [z] (es sonora) (cosa):

1. En posició intervocàlica: casa, promesa.
2. En els prefixos DES-, DIS-, seguits de vocal, H o consonant sonora: desaiguar, desheretar, desviure.
3. En els participis: d’entés, entesa, entesos, enteses; d’imprés, impresa, impresos, impreses.
4. En derivats de gentilicis: andalús, andalusos; francés, francesos.
5. En el femení dels substantius que signifiquen ofici, professió, dignitat, títul o càrrec: abat, abadesa; duc, duquesa; príncip, princesa.

Vore també

• Alfabet valencià
• Dígraf