Canvis

== El Pare nostre en l'Iglésia primitiva ==

== El Pare nostre en l'Iglésia primitiva ==

Ha de fer-se notar que Jesús vixqué en el context de l'espiritualitat judeua, que en els evangelis se cita a sovint en els texts sagrats del judaisme i que Jesús, com judeu, estava somés a la [[Torá]]. Segurament resà les Díhuit benediccions, el Shema, el [[Avinu Malkenu]] (Pare nostre, Rei nostre), els [[Salm]]s o ''Tehilim'' (alabances en valencià), entre atres moltes oracions que existien dins del corpus religiós del judaisme.

Ha de fer-se notar que Jesús vixqué en el context de l'espiritualitat judeua, que en els evangelis se cita a sovint els texts sagrats del judaisme i que Jesús, com judeu, estava somés a la [[Torá]]. Segurament resà les Díhuit benediccions, el Shema, el [[Avinu Malkenu]] (Pare nostre, Rei nostre), els [[Salm]]s o ''Tehilim'' (alabances en valencià), entre atres moltes oracions que existien dins del corpus religiós del judaisme.

Se pot assegurar que si el [[judaisme]] introduí una gran novetat en el context religiós de la seua época, el [[cristianisme]] portà al món del seu temps una nova visió de la Divinitat. Per al cristianisme existia una deïtat, la dels [[judeu]]s. Només hi havia un Deu verdader, pero no era per a un sol poble. El Senyor passà de ser un Deu local del poble judeu a ser un Deu universal. El dels cristians se mostrava a tots els hòmens que volgueren seguir-lo sense distinció del seu orige. Segons el cristianisme, el Senyor tenia un nou poble al que qualsevol home de bona voluntat podia pertànyer i eixe nou poble era l'Iglésia. Eixa és la raó per la qual diferents denominacions cristianes se nomenen a si mateixes el ''Nou Israel''.

Se pot assegurar que si el [[judaisme]] introduí una gran novetat en el context religiós de la seua época, el [[cristianisme]] portà al món del seu temps una nova visió de la Divinitat. Per al cristianisme existia una deïtat, la dels [[judeu]]s. Només hi havia un Deu verdader, pero no era per a un sol poble. El Senyor passà de ser un Deu local del poble judeu a ser un Deu universal. El dels cristians se mostrava a tots els hòmens que volgueren seguir-lo sense distinció del seu orige. Segons el cristianisme, el Senyor tenia un nou poble al que qualsevol home de bona voluntat podia pertànyer i eixe nou poble era l'Iglésia. Eixa és la raó per la qual diferents denominacions cristianes se nomenen a si mateixes el ''Nou Israel''.

En un principi els primers cristians se consideraven a sí mateixos part del [[poble judeu]], oraven en les [[sinagoga|sinagogues]] i respectaven tota la Torà. En el primer [[Concili de Jerusalem]], narrat en el capítul 15 del llibre [[Fets dels Apòstols]], se diu que els gentils que abraçaven a Crist no estaven obligats a complir la Torà donada al poble d'Israel. Per eixemple els cristians d'orige gentil no estaven obligats a circumcidar-se o guardar el ''[[Shabat]] ''. A partir d'este moment el cristianisme escomença a separar-se gradualment del judaisme.

En un principi els primers cristians se consideraven a sí mateixos part del [[poble judeu]], oraven en les [[sinagoga|sinagoges]] i respectaven tota la Torá. En el primer [[Concili de Jerusalem]], narrat en el capítul 15 del llibre [[Fets dels Apòstols]], se diu que els gentils que abraçaven a Crist no estaven obligats a complir la Torá donada al poble d'Israel. Per eixemple els cristians d'orige gentil no estaven obligats a circumcidar-se o guardar el ''[[Shabat]] ''. A partir d'este moment el cristianisme escomença a separar-se gradualment del judaisme.

El Pare nostre fon fonamental en este punt. Al separar-se del judaisme, el cristianisme hagué d'anar adquirint una identitat pròpia i la principal característica de l'espiritualitat judeua era l'oració. El cristianisme havia de buscar-se la seua pròpia oració, les seues pròpies característiques, per a no ser considerada una secta del judaisme. El Pare nostre passaria a ser la característica principal que diferenciaria al poble «nou» del «vell» en este punt de l'història. La diferència encara no estava molt clara, entre els judeus i els primers seguidors del cristianisme.

El Pare nostre fon fonamental en este punt. Al separar-se del judaisme, el cristianisme hagué d'anar adquirint una identitat pròpia i la principal característica de l'espiritualitat judeua era l'oració. El cristianisme havia de buscar-se la seua pròpia oració, les seues pròpies característiques, per a no ser considerada una secta del judaisme. El Pare nostre passaria a ser la característica principal que diferenciaria al poble «nou» del «vell» en este punt de l'història. La diferència encara no estava molt clara, entre els judeus i els primers seguidors del cristianisme.

Els antics cristians de les Iglésies d'Àfrica prengueren la seua professió de la fe (quit credendum) d'esta oració. Una professió de fe és una declaració de les seues creències, un eixemple d'açò és l'oració del ''Credo'' o [[símbol nicé]] del catolicisme llatí i oriental. Els que pretenien obtindre el batisme havien de tindre un profunt coneiximent de l'oració (quit orandum). Els catecúmens devien seguir detingudament l'explicació del [[Credo]] i posteriorment havien de recitar-ho públicament de memòria. La transició entre estos dos passos era el Pare nostre. La professió de fe en el cristianisme és una part fonamental, perque per mig d'ella se declaren quínes són les seues creències fonamentals i bàsiques. El fet de que les Iglésies primitives d'Àfrica ho prengueren com a base per a la seua professió de fe, demostra que des dels albors del cristianisme estes paraules de Jesús foren considerades les més santes paraules.

Els antics cristians de les Iglésies d'Àfrica prengueren la seua professió de la fe (quit credendum) d'esta oració. Una professió de fe és una declaració de les seues creències, un eixemple d'açò és l'oració del ''Credo'' o [[símbol nicé]] del catolicisme llatí i oriental. Els que pretenien obtindre el batisme havien de tindre un profunt coneiximent de l'oració (quit orandum). Els catecúmens devien seguir detingudament l'explicació del [[Credo]] i posteriorment havien de recitar-ho públicament de memòria. La transició entre estos dos passos era el Pare nostre. La professió de fe en el cristianisme és una part fonamental, perque per mig d'ella se declaren quínes són les seues creències fonamentals i bàsiques. El fet de que les Iglésies primitives d'Àfrica ho prengueren com a base per a la seua professió de fe, demostra que des dels albors del cristianisme estes paraules de Jesús foren considerades les més santes paraules.

En l'Iglésia primitiva el rés del Pare nostre estava reservat per al moment més alt de la celebració que a la fi el [[catolicisme]] cridaria [[missa]]. La feyen precedir de formules que senyalaven el seu respecte. Estes formules han segut heretades per Iglésies en les seues llitúrgies actuals: en la llitúrgia de l'Iglésia oriental se diu com a introducció: «''Digna't, oh Senyor, concedir-os que gojosos i sense temeritat, nos atrevim a invocar-li a tu, Deu celestial, com a Pare, i que digam: Pare nostre...''». En la primitiva llitúrgia romana el sacerdot precedia l'oració en la frase: «''nos atrevim a dir''», reconeixent l'enorme audàcia que hi ha a repetir paraules considerades tan santes pel cristianisme.

En l'Iglésia primitiva el rés del Pare nostre estava reservat per al moment més alt de la celebració que a la fi el [[catolicisme]] cridaria [[missa]]. La feyen precedir de formules que senyalaven el seu respecte. Estes formules han segut heretades per Iglésies en les seues llitúrgies actuals: en la llitúrgia de l'Iglésia oriental se diu com a introducció: «''Digna't, oh Senyor, concedir-nos que gojosos i sense temeritat, nos atrevim a invocar-li a tu, Deu celestial, com a Pare, i que digam: Pare nostre...''». En la primitiva llitúrgia romana el sacerdot precedia l'oració en la frase: «''nos atrevim a dir''», reconeixent l'enorme audàcia que hi ha a repetir paraules considerades tan santes pel cristianisme.

==Pregaria==

==Pregaria==