Edició de «Uiquilliteratura:Daisy Miller»

{{encapçalament|Daisy Miller|Henry James|Llengua original: anglés.}}

== I ==
En el poblet de Vevey, en Suïssa, hi ha un hotel particularment confortable. De fet, allí abunden els hotels puix l'entreteniment dels turistes és el negoci del lloc que, com a molts viagers recordaran, està ubicat a la vora d'un llac intensament blau, un llac d'obligada visita per a tots els turistes. La vora del llac presenta un ininterromput renc d'establiments d'este tipo i de totes les categories, des del «grand hotel», a l'última moda, en una frontera de blanc estucat, un centenar de balcons i una dotzena de banderes onejant en la teulada, fins a la chicoteta i vella pensió suïssa en el nom inscrit en lletres que es pretenen gòtiques sobre una paret rosada o groguenca i una desmanyada glorieta en un racó del jardí. Un dels hotels de Vevey, no obstant, és famós, inclús clàssic, distinguint-se de molts dels seus presuntuosos veïns per un aire especial, mescla de lux i madurea. En esta regió, en el més de juny, els viagers americans són molt numerosos; pot realment dir-se que en esta época Vevey adquirix algunes de les característiques d'un balneari americà. Certes imàgens i sons evoquen una visió, un eco, de Newport i Saratoga. Hi ha en tots els llocs un revoloteig de «elegants» jovencelles, un murmuri de volants de mossolina, un tracaleig de música ballable al trenc d'alba, un continu sò de veus estridents. En rebre totes eixes impressions en l'excelent alberc dels Trois Couronnes, un se sent transportat en l'imaginació a la Ocean House o al Congres Hall. Pero és necessari afegir que en Els Trois Couronnes existixen atres característiques netament contrapostes a les anteriors: cambrers alemans impecables, que semblen secretaris d'embaixada; princeses russes assentades en el jardí; chiquets polacs passejant de la mà de les seues preceptors; una vista de la cresta nevada del Dent du Midi i les pintoresques torres del castell de Chillon.

Ignore si serien les analogies o les diferències les que privaven en la ment d'un jove americà que, dos o tres anys arrere, estava assentat en el Jardí dels Trois Couronnes, mirant en certa indolència alguns dels atraents traces que he mencionat. Era un bell matí d'estiu, i qualsevol que anara el modo en que el jove americà mirava les coses, estes devien semblar-li encantadores. Havia aplegat de Ginebra el dia anterior, en el vaporet, per a vore la seua tia que s'hostajava en l'hotel -Ginebra havia segut durant llarc temps el seu lloc de residència-. Pero la seua tia tenia migranya -la seua tia tenia migranya casi permanentment- i estava en eixe moment tancada en la seua habitació aspirant alcamfor, de sort que ell podia errar en absoluta llibertat. Tenia uns vintisset anys d'edat; quan els seus amics parlaven d'ell, solien dir que estava «estudiant» en Ginebra. Quan eren els seus enemics els que parlaven, dien… pero, despuix de tot, no tenia enemics; era una persona extremadament amable i volguda per tots. Lo que dec dir és, simplement, que quan certes persones parlaven d'ell, afirmaven que la raó de que passara tant temps en Ginebra era la seua extremada devoció per una dama que allí residia, una estrangera, una persona major que ell. Pocs americans -en realitat crec que cap- havien vist jamai eixa dama, sobre la que corrien algunes històries singulars. Pero Winterbourne sentia un vell afecte per la chicoteta metròpoli del calvinisme; allí va ser a l'escola de chiquet i després a l'universitat, circumstàncies que li havien dut a cultivar numeroses amistats jovenils.

Moltes encara les conservava en l'actualitat i constituïen un motiu de la major satisfacció.

Despuix de cridar a la porta de l'habitació de la seua tia i enterar-se de que estava indisposta, havia anat a donar una passejada pel poble retornant després a desdejunar. Havia terminat ya el seu desdejuni, pero estava prenent un tasseta de café que li havia segut servida per un dels cambrers en aspecte de diplomàtics.

Quan va terminar el seu café, va encendre un cigarret. En eixe moment s'acostava un chiquet pel camí, un brivonet d'uns nou o dèu anys. El chiquet, de diminuta estatura per a la seua edat, tenia una expressió madura en el semblant, un rostre pàlit i unes traces esmolades. Duya pantalons de gòlf en calcetins rojos que resaltaven el parell de furgadents que tenia per cames; també la seua corbata era d'un roig chillón. En la seua mà duya un llarc bastó d'alpiniste l'esmolada punta del qual clavava en quant es posava al seu alcanç: els parterres, els bancs del jardí, les coes dels vestits de les senyores. En aplegar front a Winterbourne, es va detindre mirant-li en uns ullets vivaços i penetrants.

-¿Em dona una gleva de sucre? -va preguntar en una veueta dura i aguda; una veu '''inmadura''' pero no obstant i en cert sentit, poc infantil.

Winterbourne va tornar la seua mirada cap a la '''mesita''' en que, al seu costat, reposava el servici de café, i va vore que quedaven algunes gleves.

-Sí, pots prendre un -va respondre-, pero no crec que el sucre siga bo per als chiquets. El '''muchachito''' en qüestió va alvançar, va seleccionar cuidadosadament tres dels anhela-dos fragments i despuix de ficar-se dos en la bojaca del pantaló, va depositar ràpidament el tercer en un atre lloc. Va clavar el seu bastó a modo de llança en el banc de Winterbourne i va tractar de trencar la gleva de sucre en les dents.

-¡Diables, està du-u-r! -va exclamar, pronunciant l'adjectiu de modo peculiar.

Winterbourne havia advertit immediatament que podria tindre l'honor de tractar en un compatriota.

-Vés en conte, no vages a llastimar-te les dents -va dir paternalment.

-No tinc dents que llastimarme. m'han caigut tots. Tinc només sèt. La meua mare els va contar anit i poc despuix de fer-ho em va caure un atre. Va dir que em donaria una galtada si em caïen més. No puc evitar-ho.

La culpa és d'esta vella Europa: el clima els fa caure. En Amèrica no em caïen. Són estos hotels.

Winterbourne es divertia molt.

-Si et menges tres gleves de sucre, segur que la teua mare et donarà una galtada - va dir.

-Puix que em done caramelos -va replicar el seu jove interlocutor-. Ací no puc conseguir caramelos. Caramelos americans. Els caramelos americans són els millors caramelos.

-¿I els chics americans són els millors també? -va preguntar Winterbourne.

-No ho sé. Yo soc un chic americà - va respondre el chiquet.

-¡Ya veig que eres un dels millors! - va dir Winterbourne rient.

-¿És vosté americà? -va proseguir el despert chiquet. I en respondre-li Winterbourne afirmativament, va declarar-: Els hòmens americans són els millors.

El seu companyer li va agrair el complit, i el chiquet que estava ara a carcaixelles sobre el seu bastó, es va quedar mirant al seu entorn mentres atacava la segona gleva de sucre.

Winterbourne es preguntava si ell hauria segut aixina en la seua infància, puix li havien dut a Europa aproximadament a eixa mateixa edat.

-¡Ahí ve la meua germana! -va cridar el chiquet a la veta d'un moment-. És una chica americana.

Winterbourne va mirar cap a la sendera i va vore una bella jove que s'acostava.

-Les chiques americanes són les millors-va dir alegrement al seu chicotet companyer.

-¡La meua germana no és la millor! -va declarar el chiquet-. Sempre m'està pegant.

-M'imagine que serà més per la teua culpa que per la seua -va dir Winterbourne.

Entretant, la jove s'havia acostat.

Anava vestida de mossolina blanca, en centenars de senefes i volants, i llaços d'una cinta pàlida. No duya capell, pero balancejava en la seua mà un gran parasol en una ampla orla de brodats; i era sorprenent, admirablement bella.

«¡Quin boniques són!», va pensar Winterbourne, incorporant-se en l'assent com si es preparara per a alçar-se.

La jove es va detindre front al seu banc, prop de la balustrada del jardí que mirava cap al llac. El chiquet havia convertit el seu bastó en una percha, en l'ajuda de la qual anava donant bots per la grava, que escampava en abundància.

-Randolph -va dir la jove-, ¿qué estàs fent?

-Estic escalant els Alps -va respondre Randolph-. ¡Es fa aixina!

I va donar un atre saltet , fent ploure pedretes prop de les orelles de Winterbourne.

-Aixina és com es descendix -va dir Winterbourne.

-¡És un americà! -va cridar Randolph en el seu '''vocecilla''' dura.

[[Categoria:Uiquilliteratura:Estats Units]]