Edició de «Placa tectònica»

Encara que la teoria de la [[tectònica]] de plaques va ser formalment establida en les décades de 1960 i 1970, en realitat és producte de més de dos sigles d'observacions [[Geologia|geològiques]] i [[geofísica|geofísiques]]s. En el sigle XIX es va observar que en el passat remot de la Terra varen existir numeroses [[Conca sedimentària|conques sedimentàries]], en gruixa[[Estratigrafia|estratigràfics]] de fins a dèu voltes els observats en l'interior dels [[continent]]s, i que –posteriorment– processos desconeguts les varen deformar i varen originar [[cordilleres]]: successions montanyoses d'enormes dimensions que poden incloure [[Serrania|serres]] paraleles.

Un alvanç significatiu en el problema de la formació dels geosinclinals i les seues orogènies va ocórrer entre [[1908]] i [[1912]], quan [[Alfred Wegener]] va establir una hipòtesis que les masses continentals estaven en moviment i que s'havien fragmentat d'un supercontinent que va denominar [[Pangea]]. Tals moviments haurien deformat els sediment geosinclinals acumulats en les seues vores i originat noves cadenes montanyoses.

Wegener creïa que els continents s'esgolaven sobre la superfície de la [[corfa terrestre]] baix els [[oceà|oceans]] com un bloc de fusta sobre una taula, i que açò es devia a les forces de [[marea]] produïdes per la deriva dels pols. No obstant, pronte es va demostrar que estes forces són de l'orde d'una diezmillonésim a una centèsima de millonèsima de la força [[Gravetat|gravitatòria]], la qual cosa feya impossible plegar i alçar les masses de les cordilleres.

Per mig de la teoria de la [[Tectònica de plaques]] es va explicar finalment que tots estos fenomens ([[deriva continental]], formació de cordilleres continentals i submarines) són manifestacions de processos de lliberació de la calor de l'interior de la Terra. Hi ha quatre processos a els que es deu dita calor:

* [[Placa del Carib]]

# '''Llímits convergents''': on dos plaques es troben. Hi ha dos casos molt distints:

## '''[[Subducció]]: una de les plaques es [[Plegament|plega]] un àngul chicotet, cap a l'interior de la Terra, i s'introduïx baix l'atra. El llímit està marcat per una [[fossa oceànica]] o fossa [[abissal]], una estreta sanga, els flancs de la qual pertanyen a una placa distinta. Hi ha dos variants, segons  la naturalea de la litosfera en la placa que rep la @subducción: '''a) de tipo continental''', com ocorre en la subducció de la [[placa de Naixca]] sobre la [[cordillera dels Andes]]; '''b) de litosfera oceànica''', on es desenrollen edificis volcànics en arcs insulars. Les fosses oceàniques i els llímits que marquen són curvilíneus, de gran amplitut, com la secció d'un [[pla inclinat]], el [[zona de Benioff|pla d'subducció]] en la superfície.

## '''Colisió''': s'originen quan la convergència facilitada per la subducció provoca aproximació de dos masses continentals. Al final les dos masses choquen, i en els materials continentals de la placa que subduix emergix un [[orógeno]] de colisió, que tendix a ascendir sobre l'atra placa. Aixina es varen originar cordilleres majors, com el [[Himalaya]] i els [[Alps]].

* '''[[sismologia|Sismicitat]]''': Succeïxen alguns terremots intraplaca, en fractures en regions centrals i generalment estables de les plaques, pero l'immensa majoria s'origina en vores de placa. Les circumstàncies del clima i de l'història han fet concentrar-se bona part de la població mundial en regions continentals sumament sísmiques, les que formen els [[orogénesis|cinturons orogenétics]], junt a llímits convergents. Alguns terremots importants, com el [[terremot de Sant Francisco de 1906|de Sant Francisco de 1906]], es generen en llímits de fricció. Els sismes importants de les dorsals es produïxen on les falles transformants actuen com a llímits entre plaques.

== Enllaços externs==