Edició de «Idioma francés»

|estats=[[França]], [[Bèlgica]], [[Benin]], [[Burquina Faso]], [[Burundi]], [[Camerun]], [[Canadà]], [[Chat (Àfrica)|Chat]], [[Costa d'Ivori]], [[Gabó]], [[Guinea]], [[Haití]], [[Illes Comores]], [[Luxemburc]], [[Madagascar]], [[Mali]], [[Mònac]], [[Níger]], [[Suïssa]], [[República centreafricana]], [[República democràtica del Congo]], [[Ruanda]], [[Senegal]], [[Togo]], [[Vanuatu]] i [[Yibuti]]

|nació=[[França]], [[Bèlgica]], [[Benin]], [[Burquina Faso]], [[Burundi]], [[Camerun]], [[Canadà]], [[Chat (Àfrica)|Chat]], [[Costa d'Ivori]], [[Gabó]], [[Guinea]], [[Haití]], [[Illes Comores]], [[Luxemburc]], [[Madagascar]], [[Mali]], [[Mònac]], [[Níger]], [[Suïssa]], [[República centreafricana]], [[República democràtica del Congo]], [[Ruanda]], [[Senegal]], [[Togo]], [[Vanuatu]] i [[Yibuti]]

El '''idioma francés''' (en francés: ''français'') és una llengua romanç parlada en tot el territori de [[França]] metropolitanta, junt en atres llengües com el [[bretó]] en [[Bretanya]], el [[occità]] en el sur del país, l'[[eusquera]], el [[català]] i el [[cors]], en [[Còrsega]]. En els territoris francesos d'ultramar és parlat en molts casos, junt en atres llengües com el [[tahitià]], en la [[Polinèsia Francesa]], o en dialectes com el <<créole>> en l'illa de [[la Reunió (Illa)]], en Guadalupe o Martinica.

El territori de lo que hui és França començà a ser poblat pels gals al voltant del Sigle VII, Sigle VII a. C., els quals parlaven idiomes celtes que no poseïen escritura. Cara al suroest, els aquitans parlaven probablement una llengua precursora de l'eusquera, pero desconeixien l'escritura. En la zona de '''Massilia''' ([[Marsella]]) els habitants de les colònies gregues parlaven i escrivien en este idioma, pero no varen difondre més allà de ses colònies.

Tots eixos idiomes i atres parlats en l'antiga [[Gàlia]] segurament foren desapareixent en la colonisació romana i la progressiva implantació del [[llatí]]. En el decliu de l'[[Imperi Romà]], una série de pobles d'orige germànic arribaren a la Gàlia romana. Entre ells, dos s'establiren de modo més consildat: els francs en el nort i els visigots en el sur, en el riu Loira com a frontera. A pesar de que abdós pobles parlaven ses pròpies llengües, pronte adoptaren el llatí parlat per la població. No obstant, l'idioma parlat pels francs està en l'orige del [[neerlandés]] que és un idioma germànic parlat hui dia en ses distintes varietats en els [[Països Baixos]], a on se li denomina holandés, en part de [[Bèlgica]] i en el nort de [[França]].

Durant molt de temps, l'idioma parlat en el nort de Gàlia (en realitat ya França) és un llatí més o manco evolucionat, en grans influències, fundamentalment fonètiques de l'idioma germànic parlat pels francs. Al sur, l'evolució és diferent, per lo que poc a poc se van diferenciant dos llengües en una frontera que en principi es marcarà en el Loira, encara que a lo llarc de l'història anirà desplaçant-se cada volta més cap al sur, degut a l'espentejament polític d'una França de la qual el seu centre polític estava en [[París]], ya que a partir de la [[Revolució Francesa]] la llengua francesa passà a ser un element identificador i igualador de tots els francesos. La [[langue d'oïl]] (oïl ha evolucionat a ''oui'') se parlava en la zona nort i el [[langue d'oc]] en el sur. La llínea de separació anava del [[Maciç central]] a la desembocadura del Loira en Nantes.

Lo que es coneix com a francés antic se n'anà consolidant a partir del sigle XI, i encara que hui s'estudie tot lo que es parlava al nort del Loira com si es tratara d'una sola llengua, en realitat se tractava de dialectes en elements comuns.

L'influència germànica en l'idioma obligà a usar en el llenguage escrit alguns [[Dígraf|dígrafs]] per a reproduir alguns dels sons que utilisaven pero que no havien existit en llatí vulgar. Aixina, la nasalisació, un dels elements fonètics més caracterísitics de l'influència germànica en el francés se va marcant en la escritura per l'us de la n en posició final de sílaba. L'evolució fonètica de la '''u''' llatina cara al sò que actualment té en francés obligà aixina mateix a utilisar el dígraf '''ou''' per a reproduir el sò original de dita lletra en llatí. Del mateix modo, la forta aspiració de la '''h''' ha marcat una de les principals característiques del francés respecte a atres llengües romances: l'existència de la h aspirada.

Pare nostre, que estàs en lo cel:

* ¿Com te diuen?: Comment tu t'appelles ?

* ¿Com estàs?: Comment vas-tu ?, Comment allez-vous ?, Ça va ?

* ¿Quants anys tens?: Quel âge as-tu ?

* Valencià, valenciana: Valencien, valencienne.

* ¿Parles castellà, anglés, alemà, valencià, italià?: Tu parles espagnol/anglais/allemand/valencien/italien ?

* ¿Qué és açò?: Qu'est-ce que c'est ?

 

{{Commonscat|French language}}