Edició de «Dacsa»

La '''dacsa''' botànicament pertany a les herbàcees jagants (Zea mais), de la familia de les gramínees. A diferència d’unes atres plantes tropicals, ésta creix i prospera en qualsevol altitut; en Perú, per eixemple, se la veu en terres situades a nivell de la mar lo mateix que a 4.700 m. És, per tant, l’única planta tropical cultivada freqüentment fòra dels tròpics en èxit.

A rant del descobriment d'Amèrica, el cereal fon importat als països mediterràneus. Cristòfol Colom el portà a Espanya en 1498 i la seua sembra es feu en els camps de Castella. Les espigues que es formen en la planta, una vegada desenrollades i madures constituïxen les conegudes panolles, tan apreciades quan estan tendres per a menjar-se-les torradetes al foc, afegint-los un pessic de sal. Dita panolla oferix uns grans, apretats i adherits a l’espigó (el suro o eix del mig), de brillant color groc, blanc o rogenc, segons la varietat, que s’encontren protegits per unes fulles, correjoses quan es sequen, que els envolten, des del pedúncul fins a la mateixa punta, a l’hora que oculten la bellea multicolor de les moltíssimes llavors que tanquen en tota la seua llargària i que, en perfectes files, corren a lo llarc del suro. El valor alimentici de la dacsa el proporcionen les substàncies protèiques, lípits i glúcits, que contenen en quantitats importants. Moltes poblacions de països pobres s’han alimentat i encara hui s’alimenten d’este cereal, tenint-lo com a producte principal i bàsic de la seua dieta, lo que produïx negativament, per falta de vitamines, la temuda malaltia de la pelagra o maidisme.  

En el món desenrollat, per contra, el seu consum és molt important i variat, tant culinàriament, en rebosteria o conserves, etc., com en pensos i preparats per a la ganaderia. És enorme la seua producció arreu del món, sent els EE.UU. d’Amèrica el país que s'endu la palma en quasi un 50% de la totalitat, seguit del Brasil, Rússia, China, Argentina, Mèxic, etc. En Espanya destaquen, entre unes atres zones productives, Galícia, Andalusia i Aragó. En temps de necessitat, la posguerra, per eixemple en Valéncia menjàrem a montó de pa i coca de dacsa. ¡I qué bons estaven! I, cóm no, transformant-la en roses, bufes o cotufes... que nos acompanyen a diari delectant-nos al mastegar-les veent películes de cine.