Edició de «Cecilio Pla i Gallardo»

| image =  

| peu =  

'''Cecilio Pla i Gallardo''' ([[Valéncia]], [[1860]] - [[Madrit]], [[1934]]). Fon un pintor [[Valencians|valencià]].

Cecilio Pla, de ben menut estudià música en l'Escola d'Artesans de Valéncia, seguint els desijos del seu pare que era director de banda i encarregat de partitures del [[Teatre Principal de Valéncia|Teatre Principal]], continuant els seus estudis posteriorment en l'Institut San Pablo i en l'[[Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles en Valéncia]]. Despuix de conseguir la medalla d'argent en l'Exposició de Valéncia de [[1879]] i atres premis, l'any [[1880]] es trasllada a Madrit en el seu amic Carlos Mateu.

Durant els anys 20 va continuar la seua formació viajant per [[Europa]], es va traslladar a [[Roma]], viajant per [[Itàlia]], [[França]] i [[Portugal]].  

Des d'Itàlia comença a enviar obres, la majoria d'elles escenes de gènero costumistes en les que s'observa l'influència de [[Marià Fortuny]], en les que participa en les Exposicions Nacionals de Belles arts i en les que conseguix numerosos guardons. Els primers reconeiximents en dites mostres, terceres medalles, varen aplegar en [[1884]] i [[1887]] per ''Dante'' i ''El entierro de Santa Leocadia'', pintures de clara inspiració italiana. En [[1892]] i [[1895]] va rebre segones medalles, i en [[1899]], [[1901]], [[1904]] i [[1912]] atres guardons i condecoracions. També va resultar premiat en una Medalla d'Honor en l'Exposició de Valéncia de 1899 i en l'Exposició Universal de [[París]] de l'any [[1900]] i en l'Exposició de Valéncia de [[1910]].

L'any 1910 va iniciar la seua carrera com a docent en la Real Acadèmia de Belles arts de Sant Fernando substituint a Emilio Sala al front de la càtedra de ''Estètica del color i procediments pictòrics'', que eixerciria fins a la seua jubilació en [[1931]]. En dita càtedra té com a discípuls a [[Cossío]], [[Juan Gris]] i [[José María López Mezquita]]. La seua llabor teòrica es va vore completada en la publicació de l'ensaig ''Llibreta de l'Art Pictòric''. En [[1924]] és nomenat acadèmic de San Fernando, eixercint el seu magisteri notable influència en els círculs artístics conservadors.

Alternà les seues activitats acadèmiques en Madrit en estàncies en Valéncia i en la pràctica pictòrica, colaborant durant anys en revistes com ''La Ilustración Española i Americana'', ''Blanco y Negro'' o ''La Esfera'', fent cartells com el del Carnestoltes del Círcul de Belles arts de 1892 i participant en la decoració  de murals, com en el sostre de l'hotel de l'infanta Isabel de Borbón, el Cassino de Madrit, el Círcul de Belles arts o el palau dels ducs de [[Dènia]]. Està considerat el màxim exponent de la pintura modernista valenciana, encara que és capaç de combinar diferents tendències, des de l'academicisme i costumisme dels primers anys, fins al wagnerianisme i el lluminisme de les numeroses escenes de plaja pintades en Valéncia.