Edició de «Atoló»

La paraula ''atoló'' prové del [[idioma dhivehi|dhivehi]] (una llengua [[Llengües indo-àries|indoaria]] parlada en les [[Maldives]]) އަތޮޅު ''atholhu'' . El primer registre escrit d'esta paraula és de 1625. No obstant, el terme va ser popularisat per [[Charles Darwin]] (1842, p.&*nbsp;2), qui va descriure ''atoló'' com un subconjunt en una classe especial d'illes, que la seua característica distintiva és la presència d'un [[sec]] orgànic. Les definicions més modernes d'atoló són les de McNeil (1954, p.&*nbsp;396) «...un sec anular que conté un estany en la qual no hi ha promontoris més allà de secs i [[illot]]s formats de [[detritus (biologia)|detritus]] del sec» i Fairbridge (1950, p.&*nbsp;341) «... en un sentit exclusivament morfològic, [com]... un sec de forma anular que inclou un estany en el centre de l'illa de Califòrnia.

Darwin va publicar una explicació de la formació d'atolons de [[coral]] en el Pacífic Sur ([[1842]]) basada en les observacions fetes durant el seu viage de cinc anys a bordo del ''[[HMS Beagle]]'' ([[1831]]-[[1836]]). La seua explicació, que seguix sent acceptada com bàsicament correcta, implica la consideració de que varis tipos d'illes tropicals —començant per les illes volcàniques més elevades, continuant en els secs de barrera, i terminant en els atolons— representen una seqüència de subsidència (afonament) gradual de lo que va començar com un con volcànic oceànic. Darwin va raonar que un sec de coral desenrollat al voltant d'una illa volcànica en l'oceà tropical, creixerà cap amunt a mesura que l'illa s'afona, formant tart o pronte un gran sec coralí, com el representat, per eixemple, per [[Bora Bora]]. Açò ocorre perque la part externa del banc es manté per sí mateixa pròxima al nivell de la mar pel seu creiximent biòtic, mentres la part interior del banc es ressaga en el seu creiximent, donant lloc a un estany, perque les condicions en l'interior són menys favorables per als corals i les algues calcinoses, responsables de la major part de creiximent del sec. Durant eixe procés, l'afonament porta al vell volcà a trobar-se per baix del nivell de la mar, pero no aixina als bancs de coral, que no deixen de créixer mentres l'illa s'afona, mantenint la màxima activitat biològica on les condicions li són òptimes, al ras de l'aigua. En aplegar a este punt, l'illa que va nàixer com un con volcànic, s'ha convertit en un atoló, una illa coralina de forma anular. En illes coralines antigues, la lluita entre l'afonament i el creiximent del coral cap amunt s'interromp quan el ritme d'eixe afonament supera en créixens la velocitat de creiximent del coral fora de l'aigua. Això succeïx quan l'erosió actua en major intensitat rebaixant la superfície coralina per baix de l'acció directa dels rajos solars,lo que posa en perill la seua pròpia existència com a illa.

La major part dels principals atolons del món estan en l'oceà Pacífic (en concentracions en el [[archipèlec Tuamotu]], les [[illes Carolinas]], [[illes Marshall|Marshall]], [[illes de la Mar de Coral|Mar de Coral]], i els grups d'illa de Kiribati i Tuvalu) i [[oceà Índic]] (els atolons de les [[Maldives]], les illes [[Laquedivas]], el [[archipèlec de Chagos]] i les illes externes de les [[Seichelles]]). El [[oceà Atlàntic]] té el [[atoló de les Roques]] ubicat en [[Brasil]]. En el Carip, que pot considerar-se com una prolongació de l'Atlàntic, s'ubiquen huit atolons a l'est de Nicaragua que pertanyen al departament colombià de Sant Andrés i Providència. També Veneçuela posseïx numeroses illes coralines i l'archipèlec dels Roques constituïx un extens atoló el relleu del qual d'orige volcànic ha vengut afonant-se fins a a soles deixar vestigis rocosos, precisament en l'illa més oriental, el Gran Roque.<ref>[http://www.wikimapia.org/#lat=11.8535752&lon=-66.7553329&z=11&l=3&m=b Archipiélago de Los Roques, Venezuela.]</ref>  

Com a nota, els corals que construïxen secs poden prosperar a soles en les aigües calentes tropicals i subtropicals d'oceans i mars, i per lo tant els atolons a soles són trobats en els tròpics i subtrópics. El atoló més septentrional del món és el atoló Kure, en atres atolons de les illes hawayanes del noroest. Els atolons més meridionals del món son els d'Elizabeth Reef, i propet el de Middleton el sec, en el [[mar de Tasmania]], abdós formen part del Territori de les Illes de la Mar del Coral. El següent atoló del sur és l'[[illa Ducie]] en les [[illes Pitcairn]]. Les Bermudes a voltes és identificada com «l'atoló més septentrional». En esta latitut tant elevada no es desenrollarien estos secs de coral de no ser per les aigües càlides de la [[corrent del Golf]]. No obstant, les Bermudes és nomenat un pseudoatoló perque encara que la seua forma general es sembla a la d'un atoló, té un modo molt diferent de formació. I lo mateix podríem dir dels [[Cayos de la Florida]] i, sobretot, de les Bahames, que és una espècie de combinació entre atolons i secs barrera. Mentres no hi ha cap atoló directament sobre el [[Equador]], el atoló més propenc a l'Equador és Aranuka de  Kiribati, en el seu extrem sur a solament de 128 km de l'Equador.

Nota: Els atolons Cosmoledo i Astove formen part del grup [[Aldabra]] de les illes [[Seichelles]].

{{Reflist}}

{{Traduït de|es|Atolón}}

* Darwin, C. 1842. La estructura y distribución d'arrecifes de coral. Londres.

{{Commonscat|Atolls}}