Edició de «Rellonge»

El rellonge es un instrument que s'utilisa per a mesurar el temps des de l'antigor, en formats variats. Es una de les mes antigues invencions de l'home.

==Historia del Rellonge==
El primer rellonge creat per l'home fon el solar que indicava els moments del dia per l'ombra del sol, estimant-se que els chinencs ho usaren aproximadament 3000 anys abans de Crist, també fon empleat pels egipcíacs i incas. Estos rellonges tenien l'inconvenient de ser nuls en el dia, crepúscul, dies nuvolats i nit. Els romans marcaven veles en forma de regla per a controlar el temps en la nit. Les clepsidres s'usaren en babilonis, Egipte, grecia i roma. Se guiaven per mig d'aigua que passava d'un recipient graduat a atre. Sent este sistema l'antecessor al rellonge d'arena.

Els rellonges d'arena apareixqueren quan l'home conseguí fabricar dos botelles de cristal perfectament iguals. També existiren instruments astronòmics com els astrolabis i els nocturlabios que prenien com referencia el sol o de les estreles. 
Els rellonges mecànics, en manetes que alvancen llentament per l'acció d'engranages, apareixqueren fa varis segles. Se conserva el rellonge fabricat en 1364 per al palau de Carles V, en Paris. En estos primitius rellonges el moviment s'originava per un pes penjadiç que impulsava una roda dentada o arbre de volant quals dents estaven disposts en forma perpendicular al diàmetro de la mateixa. Dos lamines cridades “paletes”, dispostes sobre un eix horisontal que oscilava, endentaven en les dents de l'arbre del volant i regulaven el seu moviment. Este fon el primer sistema d'escap empleat en els rellonges, del mateix modo que la pesa constituí el primer sistema motriu. 

Falta encara que fem referencia al tercer sistema o part essencial d'un rellonge, l'oscilador, que controla els moviments d'escap. En el primitiu rellonge que descrivim, esta funció estava a càrrec d'una palanqueta fixada en l'extrem de l'eix d'escap, que oscilava mercé a l'impuls que eixercien les dents de l'arbre de volant. La duració de l'oscilació, i per açò de l'escap, era compassada mediant una pesa rescolosa fixa a la palanqueta. Estos rellonges resultaven insegurs degut als seus primitius mecanismes d'escap i oscilació.


Sorgí la necessitat de donar exactitut a la mida del temps. Es dir, dividir-ho en fraccions exactes, en ritme constant.
Fon necessari recórrer a un pèndul o balancí en resort o pes, mogut per un mecanisme regulador, aixina es com s'inventa el "escap", i se deu agregar una agulla o element que senyale les medicions, i que deu moure's regularment, per a lo que s'agrega un sistema de rodes.
El primer motor de rellongeria estava format per peses, cordes o cadenes al voltant de rodes. Els rellonges migevals mes importants eren de peses, construïts en torres i campanars, com el de Dijón, el del palau de justícia de París i el de la catedral de Salsbury. I també se construïren grans despertadors en este sistema de peses. Se supon que este tipo de rellonge apareixque en el Segle XIII, i apareix citat per Alfons X El Sabi en la seua "Llibre del Saber d'Astronomia", pero se supon que els primers experiments en este mecanisme ho poden haver realisat els àraps i els bizantins.


El primer que imaginà construir rellonges de bojaca fon Pere Bell de Núremberg; pel seu aspecte se'ls coneixque en el nom de «ous de Núremberg». En 1647, Christian Huygens aplicà en 1665 el tou d'espiral als rellonges de bojaca. En 1647, el ginebrí Gruet, resident en Londres, aplicà al rellonge la menuda cadena d'acer que servix per a transmetre el moviment del tambor al con, substituint a les cordes de vihuela empleades fins llavors. Dos anys després s'inventaren els rellonges de repetida.


[[Categoria:Física]]