Edició de «Història de l'Iglésia catòlica»

Segons la tradició, l'història de l'Iglésia catòlica comença en Jesucristo i les seues ensenyances (c. 4 a. C. - c. 30 d. C.) i l'Iglésia és una continuació de la comunitat cristiana primitiva establida pels discípuls de Jesús. L'Iglésia considera que els seus bisbes són els successors dels apòstols de Jesús i el líder de l'Iglésia, el Bisbe de Roma (també conegut com el Papa), l'únic successor de Sant Pedro2 qui va ministrar en Roma en el sigle @i d. C. despuix del seu nomenament per Jesús com a cap de l'Iglésia. A finals del sigle segon, els bisbes varen començar a congregar-se en #sínodo regionals per a resoldre qüestions doctrinals i polítiques. En el sigle tercer, el bisbe de Roma va començar a actuar com un tribunal d'apelacions per als problemes que atres bisbes no podien resoldre.

El cristianisme es va estendre per tot l'imperi romà primerenc, a pesar de les persecucions per conflictes en la religió de l'estat pagà. En 313, les persecucions varen ser disminuïdes per la llegalisació del cristianisme per l'emperador Constantí I. En 380, baixe l'emperador Teodosi I, el cristianisme es va convertir en la religió oficial de l'Imperi romà pel decret de l'emperador, que persistiria fins a la caiguda de l'Imperi d'Occident, i més vesprada, en l'Imperi romà d'Orient, fins a la caiguda de Costantinoble. Durant este temps (el periodo dels Sèt Concilis Ecumènics) es varen considerar cinc patriarcats (jurisdiccions dins de l'Iglésia catòlica) segons Eusebio: Roma, Costantinoble, Antioquía, Jerusalem i Aleixandria, conegut com la Pentarquía.

Despuix de la destrucció de l'Imperi romà d'Occident, l'Iglésia en Occident va ser un factor important en la preservació de la civilisació clàssica, establint monasteris, i els @misionero que envien per a convertir als pobles del nort d'Europa, sobre Irlanda en el nort. En Orient, l'Imperi bizantí conserva l'ortodòxia, molt despuix de les invasions massives de l'Islam en la mitat del sigle sèptim. Les invasions de l'Islam varen devastar tres dels cinc patriarcats: la captura de Jerusalem en primer lloc, a continuació Aleixandria i, finalment, en la mitat del sigle octau, Antioquía.

Tot el periodo dels pròxims cinc sigles va ser dominada per la lluita entre el cristianisme i l'islam en tota la conca mediterrànea. Les batalles de Poitiers i Toulouse varen conservar l'oest catòlica, a pesar de que la pròpia Roma va ser arrasada en 850, i Constantinoble sitiada. En el sigle XI, les ya tenses relacions entre l'iglésia grega sobretot en l'est, i l'iglésia llatina en Occident, es va convertir en el Cisma d'Orient i Occident, en part pels conflictes per l'autoritat papal. La quarta creuada, i el saqueig de Constantinoble pels creuats renegats varen demostrar la brecha final.

En el sigle XVI, en resposta a la Reforma protestant, l'Iglésia participa en un procés de reforma substancial i renovació coneguda com la Contrarreforma. En sigles posteriors, el catolicisme es va estendre àmpliament en tot lo món a pesar d'experimentar una reducció del seu control sobre les poblacions europees, pel creiximent del protestantisme i també a causa d'escepticisme religiós durant i despuix de l'Ilustració. El Concilie Vaticà II en la década de 1960 va introduir els canvis més significatius en les pràctiques catòliques des del Concilie de Trento quatre sigles abans.

[[Categoria:Història de l'Iglésia catòlica]]