Edició de «València»

En [[química]], la '''valència''', també coneguda com ''número de valència'', és una mesura de la quantitat de [[enllaç químic|enllaços químics]] formats pels [[àtom]]s d'un [[element químic]]. Durant el [[sigle XX]], el concepte de valència ha evolucionat en un ampli ranc d'aproximacions per a descriure l'enllaç químic, incloent [[estructura de Lewis]] (1916), la [[teoria de l'enllaç de valència]] (1927), la [[teoria dels orbitals moleculars]] (1928), la [[teoria de repulsió de pars electrònics de la capa de valència]] (1958) i tots els mètodos alvançats de [[química quàntica]].

== Història ==
La [[etimologia]] de la paraula "valència" prové de 1425, significant "extracte, preparació", del llatí ''valentia'' "força, capacitat", i el significat químic referint-se al "poder combinant d'un element" està registrat des de 1884, de l'alemà ''Valenz''.<ref>[http://www.etymonline.com/index.php?search=valence&searchmode=none Valence] - Online Etymology Dictionary.</ref> 

En [[1789]], [[William Higgins (químic)|William Higgins]] va publicar esbossos sobre lo que ell va nomenar combinacions de partícules "últimes", que esbossaven el concepte de [[enllaços de valència]].<ref> Partington, J.R. A Short History of Chemistry. Dover Publications, Inc. 1989 ISBN 0-486-65977-1</ref> Si, per eixemple, d'acort en Higgins, la força entre la partícula última d'oxigen i la partícula última de nitrogen era 6, després la força de l'enllaç hauria de ser dividida acortment, i de modo semblant per a les atres combinacions de partícules últimes:

No obstant, l'incepció no exacta de la teoria de les valències químiques pot ser rastrejada  en una publicació de [[Edward Frankland]], en la que va combinar les velles teories dels [[radical llibre|radicals lliures]] i "teoria de tipos" en conceptes sobre [[afinitat química]] per a mostrar que certs elements tenen la tendència a combinar-se en atres elements per a formar composts contenint 3 equivalents de l'àtom unit, per eixemple, en els grups de tres àtoms (vg. ''NO<sub>3</sub>, NH<sub>3</sub>, NI<sub>3</sub>,'' etc.) o 5, per eixemple en els grups de cinc àtoms (vg. ''NO<sub>5</sub>, NH<sub>4</sub>O, PO<sub>5</sub>,'' etc.) És en este modo, segons Franklin, que les seues afinitats estan millor satisfetes. Seguint estos eixemples i postulats, Franklin va declarar quant obvi açò és que:<ref>Franklin, E. (1852). Phil. Trans., vol. cxlii, 417.</ref> 

{{cita|Una tendència o llei prevalix (ací), i que, no importa que puguen ser els caràcters dels àtoms que s'unixen, el '''poder combinant''' dels elements atraents, si em puc permetre el terme, se satisfà sempre pel mateix número d'estos àtoms.}} 

Este "poder combinant" fon denominat posteriorment ''cuantivalència'' o valència.<ref>Partington</ref>


== Referències ==
<references />

== Enllaços externs ==
*{{PDFlink|[http://www.iupac.org/goldbook/V06588.Pdf "Valence"]|2.70&nbsp;[[Kibibyte|KiB]]<!-- application/pdf, 2771 bytes -->}} del ''[[Gold Book]]'' de la [[IUPAC]]
*[http://www.vaxasoftware.com/doc_edu/qui.Html Taules de valencias (Espanyol)]

[[Categoria:Enllaç químic]]
[[Categoria:Propietats químiques]]