Maria de Castella

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
Saltar a: navegació, buscar

Maria de Castella (Segòvia, 1 de setembre de 1401 - Valéncia, 4 d'octubre de 1458). Infanta de Castella, Princesa d'Astúries (1402-1405) i reina d'Aragó (1416-1458). Primera filla d'Enrique III «el Dolent» i de Catalina de Lancàster i germana de Joan II. La reina Maria de Castella fon la dòna d'Alfons el Magnànim.

Biografia[editar]

Naixcuda en la ciutat de Segòvia, Maria va ser la major dels fills del rei Enrique III i la reina Catalina de Lancàster. La seua padrina va ser la tia de la seua mare, Maria d'Ayala, monja i filla illegítima del rei Pere I de Castella. Va créixer en una residència completament regida per castellans, a on vixqué fins al moment del seu matrimoni, lo que era inusual per a una infanta destinada a casar-se en un príncip estranger. La seua educació va estar a càrrec del Gran Senescal del regne, Pedro González de Mendoza, mentres que la seua governanta va ser Inés d'Ayala i Toledo, 3ª Senyora de Casarrubios del Mont. Com a filla primogènita, María va ser investida en el títul de Princesa d'Astúries, reservat per al primer en la llínea de successió. El seu pare la va fer jurar hereua presunta de reina en les Corts de Toledo el 6 de giner de 1402, sent al mateix temps compromesa en el seu primer-germà Alfons, fill del seu tio patern Ferrando, com una forma de reforçar els seus drets successoris. El naiximent del seu germà Joan (futur rei) en 1405 la va desplaçar de la successió; des d'eixe moment, ella va ser a soles Infanta.

La seua infància va ser molt feliç, d'acort a les cròniques contemporànees; la fragilitat de la seua salut no va ser evident fins al moment del seu matrimoni. El seu pare va morir quan ella tenia quatre anys, deixant la corona al seu germà Joan II, fent-la hereua presunta novament. La seua mare, la reina Catalina, va governar el regne de Castella com Regent durant la minoria d'edat del seu fill i l'Infanta va poder observar les capacitats de la reina en la llabor governamental. Les accions polítiques de la Reina-Regent varen fer que posteriorment Maria fora molt conscient de les seues responsabilitats i prerrogatives com a reina i com regent, que es confirmarien en entregar-se-li l'antic Senyoriu de Villena, a modo de Ducat de Villena, entre 1409 i 1415. Mare i filla varen estar molt unides i varen mantindre una freqüent correspondència despuix del matrimoni de l'Infanta.

Matrimoni[editar]

El compromís entre Maria i Alfons no va ser formalisat fins que ella va complir els sèt anys d'edat, encara que va ser reconfirmat pel rei Enrique III en les seues últimes voluntats i testament. En el mateix acort, es pacten atres dos aliances nupcials: entre el germà de Maria, Joan II i la germana d'Alfons, Maria, i entre la germana menor de Maria, Catalina, en el germà d'Alfons, Enrique. El matrimoni entre Maria i Alfons es celebrà en la Catedral de Valéncia el 12 d'octubre de 1415. La cerimònia va ser oficiada per l'antipapa Benedicte XIII, el qual també otorga la dispensa matrimonial per a l'enllaç. Maria va rebre una esplèndida dot consistent en terres i rendes, al mateix temps que Alfons era elevat al ranc d'Infant de Castella. El rei Joan II despuix es queixaria de que la dot de la seua germana era massa gran i que en veritat era la més gran mai rebuda per alguna Infanta de Castella. Un any despuix, en 1416, el seu marit va ser proclamat Rei de la Corona d'Aragó, pujant al tro com Alfons V.

Les disputes familiars eren constants gràcies a les polítiques dels seus sogres, els reis d'Aragó Fernando i Leonor d'Alburquerque. Els Infants d'Aragó, els seus cunyats Enrique, Pedro i especialment l'intrigant Joan varen ser extremadament problemàtics i impertinents durant la regència de Maria.

María tenia una salut delicada; possiblement ella patia d'epilèpsia. Un brot de pigota la va deixar en cicatrius permanents i sense atractiu. No va tindre la seua primera menstruació fins als setze anys, per lo que la consumació del seu matrimoni va ser postergada fins llavors; no va tindre fills. La seua unió va ser simplement política sense cap classe d'afecte. Els pocs moments feliços que va tindre en el seu matrimoni varen tindre lloc durant els primers anys. La falta de descendència afectà molt al seu matrimoni i al regnat d'Alfons V. La relació entre abdós començà a deteriorar-se visiblement des de 1423, despuix de la tornada d'Alfons V de Nàpols i en enterar-se de que l'amant italiana del seu marit, Giraldona Carlino, li havia donat un fill, Ferrando. Terriblement ferida per la seua infidelitat, María li informa falsament al seu marit de que la seua mare havia mort en el propòsit de ferir-ho. El divorç no era una opció i la parella va permanéixer unida a soles per conveniència.

Durant els anys 1420 i 1423 i a causa de les llargues absències d'Alfons V va tindre que actuar com a lloctinent general d'Aragó. Es va involucrar en les lluites que es desenrollaven en Barcelona entre els llauradors i els burguesos.

Despuix de la derrota de Ponza (1435) en la que Alfons V va ser fet presoner pels genovesos aliats al soberà napolità, Renato d'Anjou; Maria va convocar corts en Monsó per a recaptar els fondos per a la lliberació del seu espós.

En l' any 1453 es va traslladar a Castella a on va intervindre com a mediadora en les lluites castellà-aragoneses i va conseguir que es pactara la treua de Valladolit.

Va morir sense descendència. Està enterrada en el Real Monasteri de la Trinitat en Valéncia. El mege i escritor Jaume Roig fon un dels professionals que va certificar la seua mort.

L'historiografia ha tendit a considerar-la una persona caritativa i devota, la reina sentia predilecció pels menuts artistes i les obres humils, i per això va jugar un destacable paper en la promoció artística i cultural de l'época.

Real Monasteri de la Trinitat[editar]

La reina Maria de Castella, dòna d'Alfons V el Magnànim, tenia gran predilecció per les monges clarises i des de la seua joventut solia retirar-se entre les clares de Tordesillas, atreta per la senzillea i dolçor de l'espiritualitat franciscana, desijava poder fer-ho també en Valéncia.

Aixina, puix, va conseguir que els trinitaris abandonaren el seu convent i per mig de sengles bules del Papa Eugeni IV, donades en es anys 1444 i 1445, la supressió de la comunitat trinitaria i l'establiment d'una atra de clarises, procedents del convent de Santa Clara de Gandia.

Des d'un principi la reina va fer evident la gran estima que sentia per estes monges, a les que va caramullar de donacions i privilegis, vinculant estretament esta nova fundació a la casa real. Va obtindre per a la seua superiora el ranc d'abadessa en dret a l'us del bàcul i que la noblea i les institucions valencianes, inclús els demés convents de la Ciutat, contribuïren a la finançació de les obres que, per a completar l'edifici trinitari i instalar decorosament a les monges, es varen mamprendre de colp i repent.

També va procurar la reina la construcció d'una série de departaments independents, pero en l'interior de la clausura, a on poguera retirar-se entre les monges en el seu acompanyament sempre que li apetira. A la seua mort, la reina va ser sepultada en el monasteri, en un esplèndit sepulcre gòtic finament llaurat que es va alçar en un àngul del claustre.

Vore també[editar]

Enllaços externs[editar]